Reprenguem la normalitat, preparem-nos per al futur
Ara com ara, no hi ha ningú que no s’hagi adonat de com d'afectades han quedat les residències per la crisi del coronavirus. Sembla que hi ha unanimitat a l’hora de considerar que la gent gran amb dependència han estat dels més damnificats d’aquesta crisi. Parlem d’un dels col·lectius més vulnerables de la societat, persones que requereixen d’una atenció acurada per part dels professionals.
La unanimitat a què em refereixo no hi és, en canvi, quan ens referim als motius. Per què els centres residencials, les seves persones usuàries i el col·lectiu de professionals han quedat tan afectats? Hi ha hagut opinions de tota mena, algunes de les quals han qüestionat fins i tot la funció i la tasca dels centres, que ha estat exemplar al llarg de la pandèmia. Des d’ACRA, tenim clar que la crisi de la COVID-19 ha estat sanitària i que les residències no podien fer-hi front perquè no disposaven de les eines necessàries. Dit d’una altra manera: no podien fer-hi front perquè no eren hospitals.
No eren hospitals, no són hospitals i no haurien de ser hospitals en un futur proper o llunyà. Una residència és la casa de la persona gran amb dependència i així s’ha d’entendre. Aquest punt és molt important: les residències són llars, no hospitals. Qui vol viure en un hospital? Us ho heu preguntat mai? Ja us ho dic jo: ningú vol viure en un hospital. I les persones grans tampoc.
Ara bé, no viure en un hospital no vol dir que les residències no hagin de comptar amb una atenció sanitària que complementi l’atenció assistencial, les cures pròpies i habituals en persones grans amb dependència. Un dels punts dèbils de la crisi ha estat la falta de coordinació sociosanitària, mancança que abans ja existia i que la crisi ha agreujat fins a nivells insuportables. El sector es manifesta unànimement en això: el Departament de Salut ha de vetllar per l’atenció sanitària de la gent que viu a les residències, perquè aquestes persones són ciutadans com qualsevol altre, amb els mateixos drets. I la sanitat pública és lliure, gratuïta i universal per a tothom, sense excepcions.
Si entenem, per tant, que les residències no són hospitals i que no tenien els recursos humans i materials adequats per fer front a la pandèmia, podem començar a fer-nos una idea del perquè l’afectació ha estat tan gran. Amb un virus desconegut i amb una alta capacitat infecciosa, els centres es van veure afectats ràpidament: malalts que traspassaven, treballadores i treballadors de baixa, falta d’equips de protecció individual (EPI) durant les primeres setmanes, dificultat per realitzar derivacions hospitalàries en els moments de màxima saturació del sistema de salut pública… No és estrany que s’hagi qualificat, en diverses ocasions, la crisi de la COVID-19 a les residències com d’una tempesta perfecta.
La resiliència de les professionals i els professionals ha estat determinant per sortir de la crisi. Quan parlo de professionals, em refereixo a tots els treballadors, des del gerent fins a la persona que neteja el centre, del personal d’atenció directa als que estaven a la rereguarda fent tasques més secundàries, però que han fet un pas endavant per cuidar la gent gran. D’acord que l’abastiment dels EPI, les proves PCR i el pas de les residències a Salut han estat avenços importants, però no oblidem que sense aquesta atenció professional la situació hauria pogut ser molt més greu.
De les 12.000 persones mortes per la COVID-19 a Catalunya, unes 4.000 s’han produït a residències, és a dir, un 30% del total, xifres semblants a la de països europeus que disposen d’un sistema d’atenció a la dependència molt més desenvolupat que el nostre.
La pregunta del milió és: I ara què? Doncs ara toca reprendre la vida diària amb la màxima normalitat possible, respectant totes les mesures de seguretat. L’amenaça dels rebrots és real i caldrà entomar-los amb fermesa i precaució, però no podem caure en l’aïllament. Les persones grans necessiten tornar a prendre el pols a la vida, tornar a fer activitats, rebre visites dels seus familiars, poder sortir a l’exterior del centre… Si no ho fem, estarem limitant no sols la seva llibertat individual sinó posant en risc la seva salut física i mental.
Fora bo que tots plegats actuéssim amb la màxima responsabilitat. Aquests dos mesos d’estiu haurien de constituir una treva, que la gent gran pogués agafar aire. És imprescindible que tothom prengui consciència de la necessitat de dur correctament la mascareta, de fer una vida tranquil·la limitada als contactes propers, de respectar la distància de seguretat, d’aplicar les mesures higièniques i de desinfecció.
Només així, entre totes i tots, aconseguirem tirar endavant i estar més preparats per a una tardor i un hivern que esdevindran una gran prova per a la nostra societat.
Montse Llopis
Directora General d’ACRA
Barcelona, 25 de juny de 2020
Retomemos la normalidad, preparémonos para el futuro
A día de hoy no hay nadie que no tenga constancia de lo afectadas que han quedado las residencias por la crisis del coronavirus. Parece que hay unanimidad a la hora de considerar que las personas mayores con dependencia han sido de las más damnificadas de esta crisis. Hablamos de uno de los colectivos más vulnerables de la sociedad, personas que requieren de una cuidadosa atención por parte de los profesionales.
La unanimidad a que me refiero no existe, en cambio, cuando nos referimos a los motivos. ¿Por qué los centros residenciales, sus usuarios y el colectivo de profesionales se han visto tan afectados? Ha habido opiniones de todo tipo, y algunas han cuestionado incluso la función y la labor de los centros, que ha sido ejemplar a lo largo de la pandemia. Desde ACRA, tenemos claro que la crisis de la COVID-19 ha sido sanitaria y que las residencias no podían hacerle frente porque no disponían de las herramientas necesarias. Dicho de otro modo: no podían hacerle frente porque no eran hospitales.
No eran hospitales, no son hospitales y no deberían ser hospitales en un futuro próximo o lejano. Una residencia es la casa de la persona mayor con dependencia y así debe entenderse. Este punto es muy importante: las residencias son su hogar, no hospitales. ¿Quién quiere vivir en un hospital? ¿Os lo habéis preguntado alguna vez? Ya os lo digo yo: nadie quiere vivir en un hospital. Y las personas mayores tampoco.
Ahora bien, no vivir en un hospital no quiere decir que las residencias no tengan que contar con una atención sanitaria que complemente la atención asistencial, los cuidados propios y habituales en personas mayores con dependencia. Uno de los puntos débiles de la crisis ha sido la falta de coordinación sociosanitaria, carencia que antes ya existía y que la crisis ha agravado hasta niveles insoportables. El sector se manifiesta unánimemente en esto: el Departamento de Salud debe velar por la atención sanitaria de las personas que viven en las residencias, porque esas personas son ciudadanos y ciudadanas como cualquier otro, con los mismos derechos. Y la sanidad pública es libre, gratuita y universal para todos, sin excepciones.
Si entendemos, por tanto, que las residencias no son hospitales y que no contaban con los recursos humanos y materiales adecuados para hacer frente a la pandemia, podemos empezar a hacernos una idea de por qué la afectación ha sido tan grande. Con un virus desconocido y con una alta capacidad infecciosa, los centros se vieron afectados rápidamente: enfermos que acababan muriendo, trabajadoras y trabajadores de baja, falta de equipos de protección individual (EPI) durante las primeras semanas, dificultad para realizar derivaciones hospitalarias en los momentos de máxima saturación del sistema de salud pública… No es de extrañar que se haya calificado, en varias ocasiones, la crisis de la COVID-19 en las residencias como de una tormenta perfecta.
La resiliencia de las profesionales y los profesionales ha sido determinante para salir de la crisis. Cuando hablo de profesionales, me refiero a todos los trabajadores, desde la gerencia hasta la persona que limpia el centro, del personal de atención directa a los que estaban en la retaguardia haciendo tareas más secundarias, pero que han dado un paso adelante para cuidar a las personas mayores. De acuerdo que el abastecimiento de los EPI, las pruebas PCR y el paso de las residencias en Salud han sido avances importantes, pero no olvidemos que sin esta atención profesional la situación podría haber sido mucho más grave.
De las 12.000 personas muertas por la COVID-19 en Cataluña, unas 4.000 se han producido en residencias, es decir, un 30% del total, cifras similares a las de países europeos que disponen de un sistema de atención a la dependencia mucho más desarrollado que el nuestro.
La pregunta del millón es: ¿Y ahora qué? Pues ahora toca retomar la vida diaria con la máxima normalidad posible, respetando todas las medidas de seguridad. La amenaza de los rebrotes es real y habrá que asumirla con firmeza y precaución, pero no podemos caer en el aislamiento. Las personas mayores necesitan volver a tomar el pulso a la vida, volver a hacer actividades, recibir visitas de sus familiares, poder salir al exterior del centro … Si no lo hacemos, estaremos limitando no sólo su libertad individual sino poniendo en riesgo su salud física y mental.
Sería bueno que todos actuáramos con la máxima responsabilidad. Estos dos meses de verano deberían constituir una tregua, que la gente mayor pudiera coger aire. Es imprescindible que todo el mundo tome conciencia de la necesidad de llevar correctamente la mascarilla, de hacer una vida tranquila y limitada a los contactos cercanos, respetar la distancia de seguridad, de aplicar las medidas higiénicas y de desinfección.
Solo así, entre todos, conseguiremos salir adelante y estar más preparados para un otoño y un invierno que se convertirán en una gran prueba para nuestra sociedad.
Montse Llopis
Directora General de ACRA
Barcelona, 25 de junio de 2020
