Europa és heterogènia. Ho és per història, culturalment i econòmicament, i, per tant, ho és en l’organització i la capacitat de proveir serveis socials d’atenció de llarga durada a les persones grans. Malgrat aquesta heterogeneïtat, en conjunt, podem dir que Europa es defineix, almenys en part, pel que hem denominat estat del benestar.
L’esperança de vida alta, superior als 80 anys, configura la nostra societat i, lògicament i de manera especial, el marc de necessitats que poden tenir les persones grans com a conseqüència de l’acumulació de malalties cròniques i, de vegades, la discapacitat consegüent. També és important la disminució de la natalitat, que a Europa és d’1,55 fills per dona (a Espanya, 1,3) i que també té la seva importància en la configuració del sistema de protecció social actual i per al futur.
Tots els països han desenvolupat un sistema d’atenció domiciliària i un sistema d’atenció en residències. La intensitat d’aquests serveis varia a cada país. La incorporació més recent dels països de l’Est a la Unió Europea ha modificat les estadístiques, de manera que ara Espanya ocupa una posició més intermèdia en el rànquing europeu, però, en general, i particularment pel que fa als serveis domiciliaris, es troba per sota dels països occidentals més desenvolupats. De fet, alguns països del sud d’Europa, com Espanya, Itàlia, Portugal o Grècia, tradicionalment amb una capacitat de cura per part de les famílies més gran, han desenvolupat el model de serveis socials més tard, tot i que els canvis culturals fan que actualment les necessitats siguin similars a tot arreu. L’aprovació a Espanya de la Llei de dependència el 2006 va ser un intent de posar-se al dia en aquest retard, amb un èxit només parcial.
A Europa, encara que amb una gran variabilitat entre països, una mitjana del 7,6% dels ciutadans de 65 anys o més està rebent atenció domiciliària de llarga durada, mentre que un 3,3% rep atenció residencial (a Catalunya, el 4,3%). Hi ha una preferència per prioritzar els serveis a domicili en resposta a la voluntat de les persones grans, que gairebé de manera sistemàtica prefereixen romandre a casa, i també, lògicament, per un tema de costos.
Des del punt de vista de l’organització i del tipus d’atenció residencial, clàssicament hi ha dos models: les residències i les nursing homes. A l’Estat espanyol, aquestes denominacions es correspondrien amb al que antigament eren les residències de vàlids i les residències d’assistits. De fet, tant a Catalunya com en altres països, aquestes dues categories s’han unificat en una de sola: les residències. En alguns països també hi ha recursos més medicalitzats, com ara les unitats de llarga estada sociosanitària a Catalunya. La tendència a Europa és la disminució d’aquests recursos per tal d’assegurar la provisió dels serveis de salut directament a les residències mitjançant el suport del sistema sanitari extern a aquestes residències.
Però, tal vegada, la principal tendència, malgrat les grans diferències en la seva distribució segons els països i, en general, encara amb una clara insuficiència, és el model d’apartaments amb serveis, també anomenat housing. Aquest model també presenta diferències en els serveis que pot proveir i, sobretot, en la seva intensitat. Les persones que hi viuen, poden rebre serveis de cura de la llar, d’atenció a la persona i d’atenció a les necessitats de salut.
Per tant, es van configurant dues tipologies de centres: els apartaments amb serveis (amb diferents paquets de serveis segons les necessitats i les preferències) i les residències (per a les persones amb una dependència més alta i, per tant, amb més necessitats). Queda per veure la conveniència o la necessitat de disposar d’un percentatge inferior de recursos per a persones no només amb una dependència alta, sinó amb moltes més necessitats de salut, i si aquests centres han d’estar a les mateixes residències o han de ser un recurs clarament diferenciat. D’acord amb l’experiència a Catalunya, en tot cas es tractaria de només un 10% del total de llits residencials.
En relació amb el model d’atenció, hi ha un acord ampli que l’atenció centrada en la persona és el model que cal seguir. És aplicable tant en l’atenció residencial com en la institucional i, de fet, en les residències és on probablement adquireix el seu valor màxim. Aquest model és el que permet garantir millor la dignitat de les persones, ja que assumeix la carta dels drets de les persones amb discapacitat, promou la personalització de l’atenció basada en la història de vida de cada individu, en les seves preferències, i té en compte les seves necessitats.
L’aplicació real del model requereix la implicació i la formació de totes les persones que hi intervenen: gestors, directius, tècnics, gericultors… Això permetria una organització flexible que possibilités una adaptació a cada persona fins al màxim possible. Només d’aquesta manera es podrà oferir una atenció personalitzada veritablement centrada en la persona.
Antoni Salvà
Director de la Fundació Salut i Envelliment UAB
Càtedra de Recerca en Geriatria i Atenció de Llarga Durada
. Diseño web