Sílvia Alcàntara i Ribolleda, nascuda a Puig-reig (El Berguedà) el 1944, a mitjan anys seixanta es trasllada a Terrassa, on viu actualment. Com molta gent de la seva generació, fins que no s’acaba la dictadura no pot estudiar la seva llengua, i quan ho aconsegueix se li obre un món que no havia pogut ni imaginar. Es posa a escriure i encara no ha parat. Al començament dels anys noranta, obre una escola a Barcelona, l’Aula de Lletres, on ensenyen tècniques d’escriptura literària, i ella és de les primeres a apuntar-s’hi. Després, a l’Ateneu Barcelonès, completarà l’aprenentatge. Ha guanyat alguns premis de contes breus. Aquesta és la seva primera novel•la.
Vostè va néixer en un poble del Berguedà. De molt petita, la seva família es va traslladar a viure a la Colònia Vidal, quins records té d’aquesta etapa? Quins lligams hi manté en l’actualitat?
El meus records d’infància són molt bons. La canalla mentre puguin jugar ja són feliços. I hi jugàvem molt, perquè hi havia espai per córrer i els estudis no ens prenien gaire temps, ja que només ens ensenyaven tot just el que necessitàvem per anar a treballar a la fàbrica. Un cop vaig complir els catorze anys, tot va canviar: vaig haver de deixar l’escola, treballar vuit hores sis dies la setmana i només rebre l’educació per poder ser bona esposa i mare. En l’actualitat no hi tinc cap lligam.
Com era la vida en una colònia tèxtil a mitjan segle XX?
A mitjan segle XX, amb la postguerra a prop, els treballadors les passaven magres a tot arreu. Les colònies no eren una excepció. Tot i que a les colònies potser tenien més recursos perquè es pagava poc lloguer i tothom tenia un tros de terra conreat i un galliner on es podien criar conills i gallines. Això permetia poder tenir les necessitats bàsiques cobertes.
Quina ha estat la seva trajectòria professional? A què es dedicava de jove?
Als catorze anys em van posar a aprendre de teixir. Més endavant vaig tenir l’oportunitat d’estudiar comerç i em van col•locar a l’oficina. Als vint anys me’n vaig anar a viure a Terrassa on primer vaig treballar en una oficina d’una fàbrica tèxtil i després, un cop casada, vam posar un negoci propi.
A casa seva, els seus pares els agradava la literatura? Qui la va portar pels camins de la lectura?La meva mare i també la meva padrina. Totes dues eren unes grans lectores. La meva mare, com que havia anat a escola en temps de la República, tenia els llibres en català i ens els deixava quan estàvem malalts. A casa, la padrina tenia molts exemplars de Pàgines viscudes, que també ens els deixava quan ens portàvem molt bé.
Vostè va anar a l’escola en l’etapa franquista i no va poder aprendre a escriure en català, quan i on ho va fer?
Després de la dictadura. A Terrassa, on vivia. En un centre de normalització lingüística.
La seva novel•la Olor de colònia va ser i és un gran èxit, segurament perquè retrata amb un gran realisme la societat tancada d’una colònia, la podem considerar autobiogràfica?
No. Totes les històries que s’hi expliquen són inventades. Els costums, l’ambient i l’atmosfera sí que són els que jo recordo.
El títol d’Olor de colònia, està molt ben pensat, perquè es respira una atmosfera que t’entra per tots els sentits: veus, olores, perceps i quasi toques les relacions socials en un entorn petit i tancat. Creu que la visió que ens ofereix la comparteixen altres persones que han viscut en el mateix context? Ha parlat amb altres i ha contrastat com ho veuen?
Sí, n’he parlat amb moltíssimes persones. En aquests moments viatjo molt per tot Catalunya visitant els clubs de lectura de les biblioteques. Fem col•loquis i allà surt una mica de tot. La majoria de gent que ho ha viscut o ho ha sentit a dir estan d’acord en el que es mostra a la novel•la. També és veritat que m’he trobat amb algunes persones que tenien, i encara tenen, idealitzades les colònies. I les defensen. Però són una minoria. A aquestes persones, quan n’he tingut l’oportunitat, els he dit que també tenen raó. Cadascú té la seva, de raó. Les coses tothom les veu segons com les ha viscut. I jo les vaig viure tal com ho explico.
La seva novel•la La casa cantonera, també està situada al Berguedà. Les arrels pesen molt? Li interessa més escriure sobre el que coneix?
I tant com pesen. Jo em sento molt arrelada al Berguedà. No he canviat ni la manera de parlar, ni els costums, ni les tradicions. I sí, també m’agrada més parlar de les coses que conec. Penso que ho puc fer amb més propietat.
En aquest llibre trobem relacions familiars molt complexes, personatges turmentats pel seu passat, que sembla que estan abocats a un futur que no poden controlar ni decidir. Com s’inspira, com construeix i dibuixa aquestes personalitats, com neix un relat?
Jo tinc molta imaginació i m’agrada molt inventar històries. Però procuro que siguin versemblants. I precisament en la vida real poques vegades podem controlar o decidir. De vegades ens ho pensem, que decidim. Quan és tot el contrari. Un relat pot néixer per casualitat. Però després l’has de treballar, reescriure, polir, i si convé, estripar-lo. I tornar a començar. Fins que surt com vols que surti. Perquè quan està acabat no es veu l’estona que hi has trigat a fer-lo, només es veu si està bé o no.
Vostè és una persona gran que no s’ha “jubilat”, que continua amb una activitat intensa. És perquè de la seva afició-vocació ha fet la seva actual professió?
No m’ho miro pas com una professió. Per mi és una vocació. Una vocació a la que dec la vida.
Acabi la frase, ser gran és...
Potser, ser més savi, però també s’està més cansat i, com diu el poeta, són dos sentiments que sovint tenen una semblança perillosa.