Mario Cugat

Entrevista a Mario Cugat i Leseurs

President de FATEC (Federació d’Associacions de Gent Gran de Catalunya)

 

Ens podria explicar breument quin és el paper de la FATEC dins de la promoció de l’envelliment actiu?

El que ens preocupa es veure i saber que moltes persones, en jubilar-se, no saben què fer de la seva vida; cosa que, en principi, es normal, ja que, generalment són poques les persones que han planificat abans aquest futur. A través de tallers especialitzats, actuacions pels mitjans de comunicació, conferències directes i participació en tots els actes en els quals puguem transmetre el missatge, mirem d’arribar a tantes persones com sigui possible per estimular-les a activar i trobar, d’acord amb el seu caràcter, aficions, temps disponible, valors i formació; aquelles activitats que els estimulin i omplin de manera satisfactòria, activa, alegre i, si és possible, productiva els temps de la jubilació.

Durant els anys que porta com a president de la FATEC, ha percebut un canvi generacional destacable en la gent gran?

Abans s’entenia la gent gran com un col·lectiu de persones envellides, marginades de la societat, en molts casos aparcades en un casal, amb un model de vida inútil i avorrit. Però avui, l’arribada progressiva de noves persones jubilades, que sovint ho són des d’una edat molt “jove”, amb una previsió de temps vital de vint a trenta anys, ho ha canviat tot: més salut, empenta, cultura; autonegació a considerar-se persones grans; més obertura mental, allunyats de l’estereotip antic; un nivell econòmic més alt; models de vida habitual més actualitzats i diferents, etc. Tot plegat fa que ens trobem davant d’un sector de persones molt divers, al qual, cada cop més, cal saber entendre i del qual cal conèixer de quina forma voldran viure la seva vida jubilada. Caldrà “llegir” millor què volen i què demanaran per aconseguir-ho.

En aquest sentit, ha notat alguna transformació en les persones grans a l’hora d’afrontar el procés d’envelliment?

Com ja he dit, el fet que no es consideren grans. En general, no es veuen en un casal tradicional. N’hi ha molts que vénen d’una frustració pel fet de ser jubilats prematurs, sense haver-ho previst amb temps; creuen que ja ho sabran resoldre bé amb hobbies, museus, turisme, etc.; d’entrada, volen tenir un temps de llibertat i poder gaudir-la. Els que tenen una vocació definida ‒cant, teatre, excursionisme, esport, voluntariat divers, etc.‒ ja vénen vinculats a entitats especialitzades i hi continuaran, però difícilment entraran en entitats de gent gran, la qual cosa vol dir que l’associacionisme de futur serà més d’especialització que generalista.

Pensa que l’actual situació socioeconòmica pot suposar un impediment perquè les mateixes persones grans canviïn la seva perspectiva sobre l’envelliment?

Han aparegut situacions noves per raó de la crisi: prejubilacions o aturs de llarga durada que redueixen les pensions; grans distàncies entre el darrer salari i la pensió; hipoteques encara no vençudes; familiars directes que necessiten ajuts econòmics o aixopluc a la casa paterna; situacions que poden esgotar estalvis modestos previstos anteriorment per complementar la pensió, etc. Això trenca el model de jubilació previst, fa entrar en una certa situació de pobresa i genera angoixa, sorpresa i inseguretat en el futur, i redueix l’energia i la il·lusió de la vida jubilada.

  Actualment, quina és la seva opinió sobre el funcionament dels casals de gent gran?

Han estat una eina molt important per donar sortida, socialitzar, trobar lleure i distracció, mantenir una certa activitat, desenvolupar aficions i hobbies, viatjar, complementar formació i coneixements; en resum, ocupar el temps d’una manera agradable. Cal agrair a les caixes, les esglésies, la iniciativa privada i al sector públic la determinació de crear-ne i de mantenir-los. Però, a poc a poc, van deixant de respondre a la demanda de les noves generacions que arriben.

Quin paper creu que poden jugar els casals de gent gran en el canvi generacional de futures persones usuàries?

Preveiem que aniran canviant cap a formes del tipus ateneus, centres cívics, etc., amb un format intergeneracional i multidisciplinari, en què es trobaran i compartiran activitats i relació les diverses generacions. Això canviarà el model, que passarà de ser un espai de baix associacionisme a ser un espai d’ús de serveis i activitats concretes que es contractaran sense mantenir una vinculació societària amb l’equipament. I, com a conseqüència, en molts casos, ja no seran dirigits i animats pels usuaris, sinó que passaran a direccions professionals, de manera que, com hem dit, es trencarà el vincle societari entre els usuaris i la institució.

Des del seu punt de vist personal, quin missatge voldria donar a les persones grans que busquen envellir de forma saludable?

Els hi demanaria que assumeixin el lema “Jo encara sóc aquí”. Que pensin que no han sortit del món ni de la societat, que aquesta els necessita més del que creuen i que ells encara li poden donar molt. Ni és just ni els convé allunyar-se’n. No han mort en vida, sinó que han de viure molt de forma satisfactòria i alegre. I cercar com poden omplir el seu temps i fer-ne donació d’una part als seus conciutadans en l’àmbit que els ompli i els agradi. Donaran 1 i rebran 10.