Neta d’un cuiner de la Transmediterránea i filla d’un ferroviari, en una època en què els viatges no estaven a l’abast de tothom, se sentia una privilegiada per poder conèixer altres indrets? Li agrada viatjar? Té un esperit aventurer?
Sempre m’ha agradat voltar, conèixer llocs diferents. He viatjat de moltes maneres i amb pocs calers. Viatjar no és només una qüestió de diners. En tenia molt pocs quan vaig començar a viatjar, i, en canvi, els recordo com uns viatges intensos i plens d’il·lusions i sorpreses.
Vostè va néixer al districte de Sant Martí, i és també on viu actualment. Ha vist la gran transformació de la Barcelona olímpica: què recorda amb nostàlgia del seu barri de la infància? I com el viu, ara? Li agrada fer vida de barri, el petit comerç, participar en les entitats, fer veïnatge?
Vaig néixer al barri de Sant Martí i he tornat a viure-hi, i a la mateixa casa. Però enmig he viscut a diferents barris i països. Els records es barregen: el parc de la Ciutadella, el Zoo, el mar, tot i que les vies del tren eren una barrera. Era aquella Barcelona que vivia d’esquena al mar i que els Jocs Olímpics van transformar. Són canvis que no vaig viure in situ perquè aleshores vivia a Nova York. En tornar, vaig trobar un barri obert al mar, envoltat de parcs, la Ciutadella i l’Estació del Nord, amb el TNC i l’Auditori, i encara amb algunes botigues…, però, malauradament, van desapareixent…
Recorda quan va pensar que volia ser periodista? Per què li interessava? Creu que és una professió vocacional i de servei a la comunitat?
L’atracció pels mitjans de comunicació m’arriba a través de la ràdio. Sempre hi estava enganxada. Sempre he portat un transistor petit a la bossa. Vaig començar fent cursets de ràdio, a Ràdio Joventut, a la Via Augusta. Arribas Castro, Agustín Rodríguez, José M. Pallardó…, eren veus que escoltava cada dia. Aquells tallers van ampliar la meva curiositat i el meu interès per la ràdio com a mitjà. Vaig començar a estudiar Periodisme a la Universitat Autònoma el 1975.
La comunicació és un camp molt ampli: premsa escrita, ràdio, televisió, xarxes… En quin àmbit se sent més còmoda, més identificada?
La ràdio ha estat sempre una gran seductora. Abans d’acabar Periodisme, vaig començar a treballar a Ràdio Barcelona. Era l’any 1977, les primeres eleccions democràtiques, la primera manifestació de l’Onze de Setembre, l’arribada de Tarradellas… Un temps de canvis intensos, fascinants per a una periodista que comença. Un dia vaig rebre una trucada de Ricard Fernández Deu per col·laborar com a reportera al programa Set dies de TVE-Miramar. No m’hi vaig pensar gens! Vaig compaginar TVE i Ràdio Barcelona.
Vivim en una societat que té molt fàcil l’accés a la informació, però això no garanteix la veracitat de tot el que escoltem o llegim. Tot va ple de notícies falses, la postveritat sembla que es justifiqui. És més important la quantitat d’informació que la seva qualitat. Com es pot contrarestar aquest fenomen?
Són temps apassionants per la interconnexió instantània que vivim, però també són temps que requereixen molta preparació i contrastar més que mai l’allau d’informacions que es produeix cada dia. Internet facilita la informació, obre les portes a tothom. Els rumors i les mentides s’hi barregen. Els grans mitjans, per les seves pròpies estructures, s’han hagut d’estrènyer el cinturó a correcuita. La informació és poder i, per a molts, una mercaderia. Així, anem veient com aquests mitjans s’esmicolen, retallen plantilles i els periodistes es veuen sotmesos a unes condicions laborals deplorables, que també van en detriment de la qualitat informativa.
Els mitjans de comunicació són un poder important perquè creen opinió, marquen posicions polítiques, econòmiques i socials. Com es pot regular aquesta responsabilitat?
En periodisme sempre hem dit que la millor llei reguladora és la que no existeix. Els mitjans tenen els seus llibres d’estil i de funcionament. Els periodistes tenim un codi deontològic i la nostra ètica. El límit està en les lleis i el Codi civil.
Hi ha reconeixements i premis a la tasca periodística, la major part dels quals molt vinculats a la trajectòria professional o a un treball que s’ha presentat. Es dona la mateixa importància a la trajectòria ètica dels professionals o dels mitjans? Donem reconeixements als valors?
Voldria creure que l’ètica i els valors guien tot tipus de treball informatiu, però no sempre és així. De vegades, penso que el «tot s’hi val per l’audiència» és massa descarat.
El seu documental O mía o de nadie, que va ser premiat per l’Institut de la Dona, explica la violència de gènere. En parlem, ho denunciem, ens hi manifestem en contra, però, desgraciadament, cada any moren dones, i els seus fills són víctimes també d’aquests crims. Com ens podem conjurar tots per combatre aquesta tara social?
La violència de gènere és un dels problemes més greus que continua patint la societat arreu del món, en totes les classes socials i en el si de totes les religions i cultures. La violència contra les dones és l’expressió màxima de la desigualtat que avui, en ple segle xxi, encara vivim les dones respecte dels homes. Continuarem lluitant per la igualtat, però si ells no s’hi posen i planten cara als seus congèneres, serà difícil acabar amb aquesta tara.
Vostè ha estat durant molts anys corresponsal a Nova York i també a Londres. Què li ha ensenyat la societat americana en el camp professional? Què enyora de Nova York? Hi viatja sovint?
Nova York ha estat una etapa clau en la meva vida, tant personal com professional. Vaig aprendre que tot és possible, si t’hi poses de veritat. Els impediments són castells de cartes que es poden fer caure. Almenys, aquesta és una actitud que dona força i t’ajuda a intentar fer allò que vols. Encara que no sempre s’aconsegueix. La societat americana també t’ajuda a buidar aquella motxilla plena de sentit del ridícul, tan made in Spain; una actitud que massa sovint és un entrebanc, tant per a la vida personal com per a la professional.
Què li expliquen els seus amics o col·legues americans de les actuacions del president Trump? Com es viu la «creuada» que està fent contra els mitjans de comunicació que no li són afins?
Els meus amics estan fins al capdamunt de Trump! Però reconeixen que el sistema necessita un bon sotrac, i Trump ha qüestionat l’establishment com ningú. Això agrada a una gran majoria, encara que no l’hagin votat. Però la realitat és que Trump segueix mantenint un gran suport entre els que el van votar. L’atac als mitjans de comunicació es pot contemplar també com un atac a l’establishment, al poder. Aquest proper novembre, amb les midterm elections, tindrem un bon termòmetre de la presidència Trump.
L’abús de les noves tecnologies, el mòbil, les xarxes socials, ens pot fer perdre el viure en primera persona i amb plena consciència l’ara i aquí? Creu que hem empitjorat les nostres relacions socials, que estem perdent capital humà?
L’abús de les noves tecnologies i les conseqüències que pot tenir és una qüestió que està en ple estudi. Tot i que ja en vivim i en patim els beneficis i els problemes immediats. Crec que l’edat m’ajuda a mantenir un cert equilibri, però no passa el mateix amb els més joves. I això no només és imparable, sinó que va a més. Dit això, crec que les noves tecnologies ens han facilitat la vida i la feina. Però reconec que jo visc en l’anomenat primer món i que són massa milions de persones que es quedaran penjades, si no és que les mateixes tecnologies ho capgiren per impedir que quedin aïllats.
Per acabar, completi la frase: fer-se gran és…
T’ho diré quan m’hi senti.
. Diseño web