Maria Jesús Comellas

ENTREVISTA A MARIA JESÚS COMELLAS, professora emèrita de la UAB

-         Fes-nos cinc cèntims de qui ets i de la teva trajectòria.

Sóc mestra des de l’any 1962, i prèviament ja havia fet accions educatives en l’escoltisme. He fet docència en totes les etapes educatives, des d’infantil a adults, a l’escola pública, a la que ara es diu concertada i a la universitat. Vaig fundar una escola d’educació especial: L’Heura del Vallès, i vaig col·laborar en el creixement de l’escola La Roda de Terrassa, que formava part del moviment de renovació pedagògica dels anys 65-75. Des del 1976 he fet docència a la UAB en el marc de la pedagogia, la psicologia escolar i la psicopedagogia. Col·laboro amb la Diputació de Barcelona en la implementació als municipis que ho desitgin dels Espais de Debat Educatiu (EDE) en el marc dels quals es fan trobades mensuals per debatre entorn d’un tema que dura un curs aproximadament. Aquest espai aglutina famílies, professorat, salut, treball social, teixit associatiu, institucions i persones que ho desitgin. Al final de l’any es fa un document o material fruit del consens en el tema. S’ha implementant a 23 municipis.  Coordino un grup de recerca (GRODE) www.gropde.org en el marc de la UAB amb persones de diferents especialitats, i portem a terme tres projectes.

Un és l’OVE (Observatori de la Violència a l’Escola): http//portal.grode.org i treballem amb escoles de diferents municipis a partir de l’anàlisi que fa el professorat de la dinàmica a l’aula per tal de promoure accions que de forma natural no es donen i que permeten millorar el coneixement i les relaciones entre l’alumnat, superant molts prejudicis i estereotips que sens dubte hi ha.

L’altre projecte és XEC3 (Xarxa Experiència Coneixement i Capital Cultural), amb l’objectiu primordial de veure el potencial de les relacions multigeneracionals, incidir en el debat i fer recerca en aquest camp.

I el tercer projecte és DEF (Debat Educatiu i Famílies) en què l’objectiu es analitzar les relacions que es donen en el marc de la comunitat, massa sovint excloents per a les famílies.

Les meves publicacions, siguin llibres, articles o participació en congressos, van en aquestes tres grans línies.

- Massa psicòloga per ser pedagoga i massa pedagoga per ser psicòloga... En terra de ningú fins que descobreixes la psicopedagogia? Ens dificulten la vida les etiquetes?

Les professions que impliquen de forma prioritària el tracte amb persones sempre necessiten aquesta doble vessant, perquè aquesta globalitat és inherent a les persones. Si la psicologia és la ciència de la ment i de la conducta (humana i animal) i la pedagogia és un conjunt de sabers que s'ocupen de l’educació, és a dir, qualsevol acte o experiència que té un efecte de creixement i formatiu per a les persones, és quasi antinatural i absurda la separació. En aquest sentit, vaig creure que formar a la universitat persones com a futures professionals d’ambdós camps era també un repte i una gran oportunitat, i així s’ha demostrat fins ara. Amb aquest enfocament es poden superar barreres i classificacions dels coneixements i que cada disciplina vulgui buscar la seva cota de poder en lloc de la col·laboració i aconseguir el que és imprescindible: compartir coneixements. Amb la separació caiem  en una major ignorància i s’ha caigut en el parany de creure que així el coneixement era més científic. En aquest sentit, les classificacions, per la raó que sigui, sempre empobreixen i volen fer creure que segons a quin grup pertanyis caldrà una acció específica, deixant de costat el focus fonamental que la persona, per sort, és global i que el cos, la ment, els sentiments, les relacions amb les altres persones, la imatge que projectem són factors que interactuen i s’influencien de forma molt clara. Sols una acció que proposi oportunitats i afavoreixi la implicació de la globalitat de la persona amb la confiança que demà serà millor que avui (no d’assolir una fita concreta per la qual hagi de deixar-hi la vida) permetrà poder gestionar la pròpia vida amb benestar i anar assolint major maduresa.

-         - Et diuen que ets una persona tenaç. Què t'ha aportat ser així al llarg de la vida?

Suposo que les ganes de no desanimar-me per les dificultats i si calia obrir camins per participar en la modificació d’injustícies, canviar situacions absurdes o no perpetuar algunes pràctiques poc apropiades. La primera reacció que tenia davant de la dificultat era revisar si el que volia, demanava o proposava era realment possible, encara que no fos fàcil i que generés alguns dubtes, perquè moltes vegades era obrir camins nous (educació de criatures amb deficiències, treball amb famílies...). Si ho veia positiu, interessant, necessari i ni que fos mínimament possible, les barreres o negatives més aviat em resultaven quasi una provocació per poder mostrar el que creia, el que veia com a possible.  També em generava temor i em portava a ser més curosa en allò que feia per evitar, no tant el fracàs, perquè l’experiència per a les persones amb les quals feia els projectes era sempre bona i era la seva resposta la que m’interessava més, sinó per evitar que no fos, com es diu avui dia, “poc sostenible”, és a dir, que no tingués continuïtat. També em portava a mirar d’evitar errades per massa impulsivitat, tossudesa o manca de reflexió.

-         - Explica'ns quina és la teva dèria.

Personalment i professionalment, les relacions amb les persones amb una vessant de confiança, de proximitat, de canvi, de possibilitats, de futur. Crec que és, en definitiva, el que és l’educació, estar al costat de qui sigui i donant-nos les mans caminar i progressar conjuntament. Em molesta extraordinàriament els determinismes, les persones que poden fer profecies de futur sobre persones del seu voltant i esperar que es produeixen, per la pròpia  passivitat, i a més puguin dir que “ja ho sabien”, perquè juguen amb el privilegi de preveure el que pot passar i si no es modifica res, és força possible que passi. No té sentit aquesta actitud, ja que cal buscar com modificar les circumstàncies per incidir en el present i millorar el futur obrint oportunitats en lloc de tancar-les i donar confiança i espai  per a la participació a les persones implicades. Per això crec que la meva gran dèria és l’educació, i estic segura que no m’he equivocat de professió. De fet, seria greu després de 52 anys, i ja no tindria temps de practicar-ne una altra durant tant de temps.

- Una gran majoria de persones esperen amb ganes la jubilació. Tu, en canvi, has decidit, i lluites, per continuar treballant vinculada a la Universitat com a professora emèrita. 

Bé, penso que, finalment, quan tens una dèria, forma part ja de la teva vida i de la manera de viure. Les relacions amb les persones és quasi una droga i poder aprendre del que diuen, contrastar el que pensen amb el que penses, revisar, confirmar, qüestionar... acaben sent accions tan naturals com respirar i formen part de la pròpia vida i, realment, no puc deixar de respirar. Anar pel carrer, per la natura, per la ciutat... no en clau professional sinó de persona que veu, mira, i pensa, de persona que està en un lloc on passen coses ho trobo extraordinari i no puc no veure-ho. Si la universitat, amb l’emeritatge, em permet continuar fent convenis amb institucions, compartir-ho i aplicar-ho a projectes amb altres professionals i persones, és encara més difícil de renunciar-hi. També, i sens dubte, em manté amb major qualitat de vida.

- Què creus que t'estan aportant els anys a la teva trajectòria?

Experiència i una mica menys d’ignorància. Està clar que quan treballes, tinguis l’edat que tinguis, vols fer-ho tan bé com saps, i procures aprendre per millorar-ho. En la mesura que procures distanciar-te de plantejaments repetitius i rutinaris  (que a vegades eviten cansament i donen una certa tranquil·litat), t’adones que has de canviar moltes coses, que has d’incorporar allò que s’ha plantejat en aquell congrés o trobada, que has de revisar algunes idees perquè no havies pensat el que ha dit aquella persona, que desconeixes el treball d’aquell equip, i un llarg etcètera. Aquesta experiència no la pots trobar als llibres ni a casa, i té un gran valor, molta riquesa i un immens interès. Tot el que incorpores, de mica en mica, va formant part de tu mateixa, i és aquesta experiència la que et desperta més ganes de fer, d’aprendre i de no marxar dels circuits on es dóna la vida i el coneixement.

 
- Ara que estàs entrant al camp de l'envelliment des de l'experiència vital i també professional, engegant diferents projectes, què et preocupa de com viuen i de com són vistes les persones grans?

El que em preocupa més és aquesta mirada de “caducitat” i incompetència que es té, de forma general (amb grans excepcions), vinculada a una imatge de persona gran molt ancorada als anys 50 del segle passat i que tampoc llavors no era real. No té explicació l’autoimatge que tenen massa persones grans i és deguda a la manca de reconeixement. Possiblement en el moment en que s’ha generalitzat més l’accés a la ciència i s’ha menystingut els sabers humanistes i d’experiència (perquè segons diuen no són “científics”), les noves generacions creuen que les persones grans tenen un coneixement “caducat” i estan fora del circuit. Curiosament, també de manera general, hi ha més dificultats per gestionar la pròpia vida en aquestes generacions joves de les que va tenir la generació sènior, i potser esperen massa ajuda i perden les possibilitats d’espavilar-se i de creure en el seu potencial.

- Què hem d'aprendre les persones que treballem amb i per les persones grans? Com podem acompanyar-les amb respecte sense ser paternalistes ni massa exigents?

Jo penso que tothom ha d’aprendre de tothom. La primera idea és que estiguem fent més coses de forma conjunta per poder conèixer i descobrir que hi ha molta diversitat de persones grans, com de criatures, de joves i adults. La participació de totes les generacions per fer debat, afavorir un major coneixement, organitzar accions considerant els desitjos de tothom sols pot afavorir i millorar la comprensió mútua, evitar estereotips i atribucions i comprendre com ens hem de relacionar. Ens cal  posar en comú tot el que sabem i continuar aprenent evitant les discriminacions per raons d’edat, de cultura, de sexe... ja que les dones grans en tenen per les dues raons: ser dona i gran. També cal evitar l’infantilisme i la sobreprotecció que anul·la tant les persones que poden tenir dificultats, ja que tampoc no ens porta a res, i per això caldrà vetllar amb el llenguatge i afavorir totes les oportunitats possibles per tal que cada persona descobreixi tot el potencial que té i pugui demanar ajuda si cal.