Entrevista a Maria Cardona. 86 anys.
Vostè es defineix com un persona normal que ha viscut una vida normal per a l’època que li ha tocat viure.
Sí. No he tingut una vida excepcional en cap sentit. Sí que he fet coses que a la meva època no es feien tant, com viatjar, però he portat una vida normal, de família, amb la feina els fills…
Té bons records de la seva infantesa?
Sí, tinc molt bons records. Els meus pares, malgrat l’època, eren persones molt obertes i vaig viure força bé, encara que sense cap luxe i, segurament, amb algunes penúries que els pares sabien amagar bé. Em va tocar patir la guerra de molt petita i fins hi tot van tancar a la presó al meu pare, però, per sort, només va ser-hi uns dies perquè un bon home el va ajudar i en va poder sortir.
I després?
Llavors el jovent no portàvem una vida tan moguda com ara. Jo vaig anar a l’escola, vaig fer teatre, anàvem a la festa major dels pobles veïns i amb la colla, ja més grans, anàvem a ballar. Realment ens ho passàvem molt bé.
Fem un salt per passar al moment actual i parlar de l’envelliment. Com ha anat el procés d’anar-se fent gran
El temps passa molt de pressa. No te n’adones i ja ets gran. Però, per sort, fins ara m’he pogut valer per mi mateixa.
Però ara té alguna dificultat per moure’s…
Sí, tinc artrosi a les cames, a l’esquena, als peus i cada vegada tinc més dificultats per caminar. També he patit alguna caiguda.
I fa servir alguna ajuda?
Vaig començar a fer servir el bastó per sortir al carrer. Ara, des de fa un temps, per anar per casa porto un caminador, que em dona seguretat. Al començament, em va costar una mica. Els fills m’ho deien, però jo em feia la valenta. Ara, per sortir al carrer, vaig acompanyada. També hem adaptat el bany. Així, de mica en mica, m’hi vaig acostumant.
I malgrat això es troba bé? És feliç?
Sí. En general, sí. Sobretot per la família, especialment pels fills i els nets i les netes. Veure com creixen, com treballen els fills, i com els nets estudien i tot això és el que em fa més feliç i justifica que encara estigui aquí.
Hi ha hagut moments tristos o difícils?
Els moments més tristos han estat les morts dels familiars, però, sobretot, la del meu marit. No s’ho mereixia. Quan podíem gaudir d’uns anys de felicitat amb els fills…, pam!…
També alguna malaltia —en algun cas, greu—, que, per sort, he superat bé.
Com veu això de les tecnologies?
Ho trobo molt bé, però jo he fet tard. Quan m’ho ensenyen m’agrada, i m’hagués agradat haver-hi arribat. Però ara per al jovent ja és la seva vida. Poden fer moltes coses que nosaltres no hem pogut fer. Veig que amb els ordinadors i els mòbils poden accedir a moltes coses.
I està al cas de la informació política i del que passa al món?
Sí, molt. Crec que vivim moments històrics. No puc participar en activitats al carrer però ho segueixo tot per la tele i llegeixo cada dia el diari. A la tele, a part de la política, miro els reportatges.
Algun consell per als joves ?
Que en gaudeixin tant com puguin. Que estudiïn força i siguin treballadors. I sobretot que cuidin la família.
. Diseño web