1. La incorporació de la dona al mercat laboral és una realitat que es dona en tots els estaments socials. Però no hi ha una igualtat salarial, ni una equiparació en les responsabilitats. En el món polític hi ha més equitat que en el sector de les empreses. Què hi podem fer? Calen quotes?
Es constata una millora. En la carrera judicial, abans, el percentatge de dones era molt baix; no hi havia dones magistrades. Avui, en general, a les universitats trobes més dones que homes.
En la política hi ha igualtat perquè les lleis ho han fet possible. En el sector públic podem dir que hi ha una igualtat salarial. En les empreses privades és molt més complicat perquè trobem moltes diferències entre les grans i les petites. Es poden promocionar més iniciatives en les grans empreses que després es poden implantar en les petites.
Seria fantàstic que no s’haguessin de promoure lleis i que tot fluís d’una manera natural.
En resum, diria que hem avançat molt, però que mai no ens podem adormir.
2.Dret i periodisme són dues professions al servei de les persones. Aquesta vocació de servei va ser una de les motivacions que la va portar a estudiar aquestes carreres?
Diria que tenia clara la meva vocació des dels sis anys, quan veia les injustícies a l’escola. El tema del periodisme és perquè m’apassiona el món de la informació i la comunicació.
Totes dues estan al servei de les persones i de garantir els seus drets. Veure les presons i les tortures de tan a prop, per mi, va ser molt dur, per això crec que tinc una professió que treballa per a la millora de la justícia i dels drets de tots els éssers vius.
3.Com era la universitat a l’època franquista? Hi havia més compromís, més solidaritat? O també els joves d’avui es continuen mobilitzant per una societat més justa?
La universitat d’abans era molt diferent. Per posar un exemple, les dones no podien anar amb pantalons i els homes havien de dur corbata. A la universitat, hi anava la gent que es podia considerar privilegiada, i hi havia poques dones. De vegades es feien més vagues i manifestacions que dies de classe. A les “manis“ segur que algun dia rebies alguna garrotada. Sí, a la universitat hi havia molt compromís motivat per la situació política que es vivia.
Dit això, penso que els joves es continuen mobilitzant per diferents causes, també hi ha compromís. En són bona prova els moviments contra les guerres que es continuen patint en diferents llocs del món i que vivim en directe, el drama dels refugiats, el procés de la independència.
4. El fet de ser dona universitària i viure en un règim feixista és una combinació que porta a la defensa dels drets humans i al compromís polític?
Sí, sempre he estat molt conscienciada en la defensa dels drets humans, i molt especialment els de les dones, i també els dels animals. A casa, en l’entorn familiar, no vaig viure mai cap tipus de discriminació. A l’escola, a la universitat, vaig veure que la realitat era molt diferent. Les lleis que hi havia atemptaven contra la llibertat de les dones. Les dones no podien fer res sense l’autorització del pare o el marit; eren considerades ciutadanes de segona. A les dones, se les preparava per ser submises, bones mestresses de casa i mares de família.
5. Han passat gairebé setanta-vuit anys de la fi de la Guerra Civil. Com s’ha tractat aquest episodi de la història? Encara hi ha guanyadors i perdedors?
Sí, encara hi ha un pòsit en l’ambient de guanyadors i perdedors. A l’escola, a la universitat, no es parlava mai aquest tema.
6. Què pensa de la Llei de la memòria històrica, que no es va aprovar fins a l’any 2007? Per què encara hi ha vestigis del passat franquista i alguns municipis es resisteixen a treure’ls?
La Llei de la memòria històrica és un reconeixement dels drets que tenen els descendents de víctimes de saber on estan enterrats els seus familiars. S’han d’anul·lar els consells de guerra, s’han d’anul·lar les sentències. Falta molt encara, hi ha molta feina a fer.
La Llei d’amnistia de l’any 1977, a l’inici de la democràcia, no va facilitar un tractament just de la Guerra Civil i del llarg període de dictadura. Aquesta Llei continua oblidant els qui van perdre la guerra i tenien idees diferents de les del règim del dictador.
Sí, hi ha molts municipis que continuen tenint simbologia franquista. N’he vist a molts pobles i ciutats. A poc a poc es va eliminant aquest passat, però costa!
7. Les persones estan allunyades i decebudes de la política i dels polítics. Agafen força les associacions i els moviments ciutadans. Hi ha com un trencament entre els uns i els altres. Com es pot tornar a construir? Què ens falta per poder tenir un projecte comú?
Estem en un moment de transició, res no tornarà a ser com abans. Les associacions són una bona eina per promoure els canvis, però hem d’estar alerta davant dels populismes.
Els partits polítics han de canviar, s’ha de fer net, s’ha d’acabar amb la corrupció.
A vegades es pot pensar que les grans institucions no serveixen per res; Nacions Unides, Unió Europea... I tant que serveixen! Però cal reformar-les i adaptar-les; són massa burocràtiques, no estan en sintonia amb un món on tot és ràpid i immediat.
8. A Europa i als EUA estan prenent molta força polítics que representen una visió del món totalitària, xenòfoba, masclista, racista… Què hem fet malament perquè es doni aquest fenomen tan general? Com el podem “neutralitzar”?
El populisme és una reacció al descontentament d’una part de la societat contra el sistema establert. Hem de renovar els partits polítics i fer que estiguin més connectats als problemes i expectatives de les persones.
9. Què és, per vostè, l’èxit, la felicitat?
La felicitat, com un estat global, no existeix per sempre. Crec més en la felicitat de les petites coses, de les persones, de les amistats. A mi m’ha fet feliç passar d’una dictadura a una democràcia, trobar-me bé de salut, després de tenir càncer o de patir un accident, fer regals a la persones que estimo, compartir amb elles bons moments.
L’èxit l’associo a aconseguir els objectius que m’he marcat, que no estan lligats als diners.
10. És aficionada al futbol. L’esport aporta molts beneficis per a la salut, però també educa els joves en valors. S’ha perdut aquest component més social?
L’esport és universal. Sóc molt aficionada al futbol, i el Barça és el meu equip i el meu club. He tingut la sort de formar part de la Junta Directiva i també del Patronat de la Fundació. Això m’ha permès viatjar i conèixer de primera mà la feina que fa el Barça i puc dir que és ben cert que és més que un club.
El Barça representa uns valors i ha jugat un paper molt important a l’hora de representar Catalunya al món. Vam poder treure la senyera al Camp Nou quan encara estava prohibit.
Les fundacions vinculades a l’àmbit d’esport han de fer una gran feina. S’ha de potenciar l’esport de base i, molt en especial, el femení.
11. I per últim completi la frase “Fer-se gran és...”
“...viure més anys i pensar que val la pena!”
. Diseño web