LES PENSIONS: QUÈ ENS ESPERA?

D’on ve i on va el nostre sistema de pensions

 En general, quan parlem del sistema de pensions del nostre país ho fem en relació amb el sistema públic, és a dir, amb les pensions a càrrec de la Seguretat Social. Amb tot, aquest sistema està en el focus d’atenció dels poders públics des de fa anys, no només del nostre país sinó de la comunitat internacional. Per què? Doncs perquè el sistema públic de pensions, tal i com és en l’actualitat, implica uns costos de manteniment cada vegada més elevats.

El sistema actual de pensions públiques: repartiment intergeneracional

Per què es diu que el sistema de pensions s’ha d’ajustar? Les nostres pensions públiques es basen en un sistema de repartiment. Això vol dir que els diners de les pensions que es paguen als nostres jubilats, invàlids, vídues, etc., no provenen de les contribucions que ells mateixos han anat fent els anys passats sinó que provenen de les contribucions que paguen els treballadors actualment en actiu. Per això es fa indispensable que hi hagi en cada moment una relació adequada entre nombre de cotitzants i nombre de pensionistes.

Mentre que anys enrere no representava un problema reunir prou cotitzacions entre els treballadors actius (relativament molts) per poder pagar les pensions dels jubilats (relativament pocs), al llarg dels darrers anys diferents variables econòmiques i demogràfiques estan fent trontollar el sistema.

• Per començar, l’esperança de vida dels pensionistes ha anat millorant significativament els darrers anys. Si l’esperança de vida als 65 anys era, l’any 2000, de fins als 81,7 anys per als homes i de fins als 85,6 anys per a les dones, actualment ja són gairebé dos anys més. I aquesta tendència no sembla que hagi de canviar, ja que, segons les previsions dels demògrafs, la longevitat continuarà millorant indefinidament. Per exemple, un home que tingui 65 anys l’any 2020, encara confiarà viure de mitjana fins als 84,7 anys, i fins als 88,5 anys si es tracta d’una dona. I el 2050, encara hi haurà quatre anys més d’esperança de vida afegida!

• La natalitat va caient. Les parelles cada vegada esperen més per tenir el seu primer fill i, alhora, el nombre de fills també va disminuint.La crisi econòmica afecta el sistema per diferents vies. La primera, viscuda molt cruament al nostre país, és que els joves triguen més a incorporar-se al món laboral. La segona és l’efecte de més atur, fet que comporta que es recapti menys en concepte de cotitzacions. Finalment, es produeix un increment de prejubilacions. No cal dir que factors econòmics i demogràfics van de bracet: a més atur entre els joves, més complicat es fa dur a terme el projecte de fundar famílies i tenir descendència.

• I no s’ha de perdre de vista l’efecte de la immigració. Al nostre país, netament receptor d’immigració fins ara, sembla que l’emigració torna a guanyar posicions. En termes d’equilibris financers, de tenir un flux constant de nous cotitzants estem passant a perdre’n, amb l’agreujant que molts dels nostres emigrants se’n duen un capital formatiu molt important (escoles i universitats) que passarà a crear valor en altres indrets del món.

Tot i que els problemes financers del model ja s’havien previst molts anys enrere, no va ser fins al començament dels anys 2000 que es va iniciar l’anomenat “Fons de Reserva” de la Seguretat Social, una mena de “guardiola” per a les necessitats futures que s'havia de constituir amb els excedents de cotització dels anys bons. El 2011 aquest fons va arribar a un nivell màxim de gairebé 67.000 milions d’euros, però el 2012 i el 2013 s’han hagut de retirar més fons que els rendiments de les inversions, d’aquí que el seu volum total estigui anant a la baixa.

En aquest punt, cal recordar el paper extraordinari que ha tingut la gent gran del nostre país en el marc de la crisi econòmica recent: famílies joves senceres han trobat el suport no sols laboral i emocional dels avis sinó també de la seva pensió com a principal recurs financer.

Les mesures de reforma del sistema

Amb el diagnòstic dels problemes sobre la taula, el 2011 es va aprovar una llei de modificació del sistema de pensions amb algunes mesures molt importants orientades a reequilibrar la relació entre cotitzacions i prestacions del sistema. Les més rellevants:

-         Retard progressiu de l’edat de jubilació, de manera que s’anirà incrementant cada any, de mica en mica, fins arribar als 67 anys l’any 2027. A més, es desincentiven les prejubilacions, a bastament utilitzades en les regulacions d’ocupació de grans empreses.

-         Reforçament de la capacitat contributiva del sistema, de manera que hi hagi una relació més directa entre les prestacions que correspondrien a un jubilat i les aportacions al sistema que ell mateix hagi fet al llarg de la seva vida laboral. La mesura més general, orientada a aconseguir aquest objectiu, és l’increment del còmput d’anys cotitzats. Abans de la reforma, l’import de la pensió que es rebia com a jubilat quedava determinat per les cotitzacions fetes els 15 anys anteriors a la jubilació, i no importava pas el que s’hagués cotitzat prèviament; la reforma fa incrementar progressivament aquest termini fins als 25 anys.

-         Incorporació del factor de sostenibilitat. En la llei de 2011 es recollia poc més que una intenció difusa de repercutir l’efecte de l’increment de l’esperança de vida en la quantia de les pensions. A més, no es preveia la seva aplicació fins a partir del 2027.

No obstant això, a causa de l’empitjorament de la situació econòmica i de les necessitats de finançament extern de l’Estat espanyol, el govern ha impulsat la regulació legal del factor de sostenibilitat a través d’una nova llei que, tot just en el moment d’escriure aquests línies, acaba de passar el seu tràmit al Senat i que previsiblement serà d’aplicació el 2014. És la Llei reguladora del factor de sostenibilitat i de l’índex de revaloració del sistema de pensions.

 Els canvis imminents

 Amb aquesta darrera modificació legal, el 2019 tindrà lloc per primera vegada l’ajust de les pensions a l’evolució de l’esperança de vida. L’increment de l’esperança de vida es traslladarà matemàticament a reduir les pensions que es comencin a percebre a partir de 2019. Posteriorment, cada cinc anys se’n farà un nou ajust, de manera que es mantingui l’equilibri en la relació entre les pensions que previsiblement percebrà cada nou jubilat (cada vegada durant més temps per l’efecte de l’increment de l’esperança de vida) i les cotitzacions pagades en l’etapa laboral. El factor de sostenibilitat s’aplicarà només a les “noves” pensions i no afectarà les pensions que ja s’estiguin cobrant.

 En canvi, les pensions que ja es troben en curs sí que repercutiran els efectes del nou sistema de revaloració que s’aplicarà per primera vegada l’any vinent. Fins ara, les pensions tenien garantit per llei el manteniment del seu poder adquisitiu, ja que la seva revaloració anual obeïa a l’evolució de l’índex de preus al consum.

 Amb la nova llei, les revaloritzacions es mouran entre un mínim del 0,25% els anys dolents i un màxim equivalent a l’evolució de l’IPC més un 0,50% els anys bons. És a dir, en aquest punt la nova normativa sí que afectarà tant les pensions futures com les actuals. No es contempla la congelació de les pensions però sí s’estableix la possibilitat d’increments que podrien quedar molt minvats segons quina fos en el futur l’evolució de l’increment del nivell general de preus.

El paper de les pensions complementàries: el sistema dels tres pilars

Al darrere de les modificacions legals del sistema públic de pensions hi ha una determinada visió del sistema privat de pensions, compartit en diferents mesures pels països del nostre entorn. És l’anomenat “sistema dels tres pilars”. Segons aquesta concepció, el sistema hauria d’obeir a un triple origen de les nostres pensions:

 -         Nivell universal: correspon a un nivell mínim de pensions públiques que haurien de quedar garantides per l’Estat al conjunt de la població i que s’haurien de basar en el sistema de repartiment intergeneracional.

 -         Nivell ocupacional: són les pensions que s’obtenen per la capitalització de les aportacions realitzades per les empreses pels seus treballadors com a retribucions a llarg termini. Podria dir-se que una part del sou queda automàticament reservada per a la jubilació. En aquest apartat, s’hi inclourien els plans de pensions d’ocupació privats o instruments similars.

 -         Nivell individual: els complements privats de les pensions, obtinguts per cada persona com a fruit del seu estalvi al llarg de la vida laboral. Podríem estar parlant de plans de pensions individuals, però també de qualsevol instrument apte per a l’estalvi que permeti una liquidació ordenada, per exemple, en forma de renda a partir de l’edat de jubilació.

A tall de conclusió, voldríem assenyalar només la transcendència del problema descrit, ja que més enllà dels diagnòstics concrets o de les solucions plantejades, afecta les expectatives de futur de la població i, per tant, implica incerteses que s’han d’afrontar necessàriament amb uns mínims de serenitat, individual i col·lectiva.

 

 Ferran Gonzalvo Martí. Economista i actuari d’assegurances