En aquest article, parlaré de com els canvis que actualment viuen les persones més grans de vuitanta anys a la nostra societat tenen conseqüències en el seu benestar emocional i com el sentiment de soledat no volguda afecta totes les esferes de la seva vida, i esdevé un risc d’aïllament social de primera categoria que actua de manera invisible i és de difícil detecció.
Segons l’informe del CSIC Un perfil de las personas mayores en España, de juliol de 2013, l’esperança de vida de les persones a Espanya se situa al capdavant de la Unió Europea, amb setanta-nou anys per als homes i vuitanta-cinc anys per a les dones, la qual cosa fa que sigui un dels països amb una evolució més gran d’esperança de vida al llarg del segle XX, especialment des dels anys cinquanta.
Per tant, la població de persones grans és cada vegada més nombrosa i, com a societat, afrontem un fenomen nou, el de no saber com actuar davant de la inversió de la piràmide poblacional que s’està produint: cada vegada augmenta més la proporció de persones grans respecte a persones joves.
Envellir, com a societat, és un èxit, segons ens indiquen els demògrafs –com, per exemple, Julio Pérez–, però la qualitat de vida d’aquests últims anys de vida és motiu de preocupació i debat des de diferents disciplines.
Els canvis incerts, constants i accelerats de la societat actual, tal com apunta el sociòleg i filòsof Zygmunt Bauman, tenen un gran impacte en la població de les persones grans, així com els estereotips i prejudicis envers ells, molt presents en entorns en què es valora més l’índex de consum i de productivitat laboral que les aportacions personals de persones que tenen tota una experiència de vida per explicar i compartir, i de la qual aprendre.
En l’àmbit familiar i laboral també s’han produït molts canvis significatius en les darreres dècades, com ara les dificultats de conciliació laboral i familiar per part de moltes persones que veuen perillar el seu lloc de treball, i el canvi de les dinàmiques familiars tradicionals.
En aquests últims anys de vida és quan es produeix cada vegada més el fenomen de la soledat no volguda per part de les persones grans. Per parlar de la soledat en les persones grans, cal distingir entre la decisió voluntària d’una persona de viure sola o de realitzar activitats sola, i el sentiment negatiu associat a la falta de relacions socials i suport emocional.
La crisi econòmica soferta als països occidentals des de 2008 ha fet modificar, entre d’altres, les polítiques relatives a les situacions de dependència, salut, habitatge i pensions, àmbits amb cadascun dels quals estan relacionades les persones més grans de vuitanta anys. Tots aquests canvis han tingut incidència en el benestar i tranquil·litat de les persones grans.
Per aclarir el concepte de soledat, la psicòloga Lourdes Bermejo ens la descriu així: “La soledat és una experiència subjectiva que es produeix quan no estem satisfets o quan les nostres relacions no són suficients o no són com esperaríem que fossin” (2005). Per tant, la soledat és un sentiment subjectiu que té impacte en la percepció de vida de les persones grans, en les seves relacions, la seva autoestima i la seva qualitat de vida. Així doncs, hem de tenir present que l’impacte d’aquest sentiment negatiu afecta totes les esferes de la persona gran.
Els sentiments negatius associats a la falta de relacions socials, la baixa percepció respecte a un mateix i respecte a la vida, i la subjectivitat de sentir-se sol –estant acompanyat o no– es fan més invisibles i s’agreugen en el context de crisi.
Podem distingir entre quatre tipus de soledat, segons l’escala Este-R de la Universitat de Granada (2009):
– Soledat familiar: es produeix quan hi ha una manca de suport de la família o quan el suport no és percebut per la persona gran com a idoni. Per tant, es pot donar tant si la persona gran no té família com si en té però la valoració que en fa no és l’òptima per a ella.
– Soledat conjugal: es dóna quan hi ha una absència de sentiment d’amor en la parella, perquè la relació no és adequada o per la pèrdua de la parella. Aquest últim fet esdevé un moment vital de molta importància en la darrera etapa de la vida, per l’impacte emocional que això suposa i la gran dificultat de viure amb l’absència de l’ésser estimat.
– Soledat social: es produeix quan hi ha carències en les interaccions de les relacions socials de la persona gran. Sovint es poden produir reaccions de retraïment per part de les persones grans que són conseqüència de les seves valoracions.
– Crisi existencial: és causada per un conflicte en la autopercepció de la persona. Quan la persona gran pensa o sent que no val la pena continuar vivint o que no hi troba el sentit. Es produeix sovint quan hi ha hagut una pèrdua important, sigui d’autonomia, de salut o bé la pèrdua d’un ésser estimat.
Les conseqüències de la soledat s’estenen a totes les classes socials, i, amb la crisi, s’hi afegeix la càrrega de la intranquil·litat viscuda per part de les persones grans perquè s’augura per a les generacions posteriors una qualitat de vida pitjor que la de les persones grans actuals.
Ja hi ha estudis que demostren la incidència negativa del sentiment de soledat no volguda en l’àmbit de la salut, concretament els que relacionen de manera directa soledat i malaltia. En un estudi de la Universitat de Chicago, Louise Hawkley demostrava que el dolor social de no sentir-se escoltat o integrat dins de la societat provoca efectes nocius, com ara l’augment de risc de patir malalties coronàries i cardiovasculars, o fins i tot l’afectació dels sistemes neuroendocrí i immunològic.
Des del punt de vista econòmic, ens trobem davant d’una pobresa emergent, tal com ens assenyala Álvaro Uribe en el seu informe de pobresa al Congrés (2009), que situa les persones grans com a diana d’estafes i d’abusos, la qual cosa fa que molt sovint sentin desconfiança del seu entorn, dificulta més la relació amb els altres i pot provocar tendència a aïllar-se.
Podem dir que el problema de la soledat no volguda en les persones grans de la nostra societat és un símptoma del model de societat que tenim. Des d’Amics de la Gent Gran, lluitem contra la soledat de les persones grans amb l’objectiu que s’aconsegueixi una societat amiga de la gent gran que defensi un projecte de vida i mort dignes, amb amor i companyia.
Albert Quiles Martínez
Director d’Acció Social d’Amics de la Gent Gran
www.amicsdelagentgran.org
. Diseño web