La rinoconjuntivitis al·lèrgica primaveral o pol·linosi és una afecció de la mucosa nasoconjuntival causada per la sensibilització clínica a al·lergògens presents en els pòl·lens i que en un 40% dels casos va acompanyada d’asma. Clàssicament, es coneix com a febre del fenc, un terme encunyat fa més de cent anys per John Bostock, el 1819, que aleshores (1819-1928) només va poder trobar 28 casos més d’aquest estrany procés a tot Anglaterra, que afectava només "algunes persones de la classe aristocràtica". No obstant això, uns estudis epidemiològics posteriors realitzats a Europa han anat demostrant l’increment progressiu i dramàtic en la seva prevalença, i s’ha convertit en el trastorn immunològic més freqüent que afecta l’ésser humà, prop d’un 20% de la població.
Els factors que s’especula que poden ser la causa d’aquest dramàtic increment són principalment la falta d’exposició a gèrmens durant la primera infància (hipòtesi de la higiene) i la pol·lució atmosfèrica als països desenvolupats. Una pol·lució que pot contribuir a l’increment d’aquesta malaltia ja que produeix una inflamació de la mucosa nasal i facilita l’absorció dels antígens pol·línics. Això podria explicar per què en el medi urbà la freqüència de pol·linosi és el doble que en el medi rural, malgrat que en aquest últim l’exposició pol·línica és molt més elevada.
L’edat en què es manifesta sol ser la infància i l’adolescència, tot i que pot aparèixer a qualsevol edat, i en general tendeix a persistir de manera indefinida un cop han aparegut els primers símptomes clínics, tot i que la severitat d’aquests pot variar d’un any a l’altre en funció de la quantitat de pol·len alliberat i de l’exposició del pacient durant l’estació pol·línica específica. No obstant això, un petit percentatge (8%) pot presentar remissions clíniques espontànies, mentre que, per contra, entre el 30%-60% dels pacients (depenent de la severitat dels seus símptomes) pot acabar desenvolupant asma bronquial. Amb el pas dels anys els pacients van experimentant una lenta remissió dels símptomes, especialment a partir de la 4a-5a dècada de la vida.
Tot i que la rinoconjuntivitis al·lèrgica no és una malaltia que posa en perill la vida, és una causa important de patiment, que dóna lloc a alteracions greus en la qualitat de vida de les persones afectades i suposa una càrrega sanitària i econòmica tant individual com social. A més dels símptomes oculonasals, sol produir picor d’oïdes i paladar, reducció del son, reducció de l’atenció i l’aprenentatge que es tradueix en un índex de fracàs escolar més elevat, menys rendiment en el treball i fins i tot pot ser la causa d’accidents en la conducció pel perill que suposa perdre el control del vehicle mentre s’esternuda. A més, gens infreqüentment, es complica amb altres malalties si no es tracta de manera adequada, com la sinusitis aguda o crònica, l’otitis mitjana, l’apnea del son, les infeccions respiratòries i un empitjorament de l’asma o predisposició a aquesta.
A més, més d’1/3 dels pol·línics poden patir síndrome al·lèrgica oral (SAO), causada per una reactivitat creuada per proteïnes semblants anomenades profilines presents en els pòl·lens, les fruites (sobretot a la pell) i les verdures fresques.
Només les plantes que pol·linitzen a través de l’aire (plantes anemòfiles) contribueixen a la càrrega atmosfèrica de pòl·lens que, per tant, de manera inadvertida, podem respirar. Al contrari, les plantes que pol·linitzen a través dels insectes (entomòfiles), com que no alliberen el pol·len a l’aire, difícilment poden produir cap al·lèrgia respiratòria. El 80% de las plantes són entomòfiles i es caracteritzen pel fet de tenir flors de colors vius amb pètals vistosos i ser aromàtiques per atreure així l’atenció dels insectes.
En el nostre medi, més de deu tipus de pòl·lens poden provocar pol·linosis epidèmiques. L’aparició dels símptomes en el pacient depèn de la presència atmosfèrica del pol·len o els pòl·lens als quals està sensibilitzat al seu lloc de residència. En funció d’on vivim, els pòl·lens predominants seran diferents: així, per exemple, els pacients residents a Barcelona, i que són al·lèrgics als pòl·lens de les arizòniques i xiprers (cupressàcies), desenvoluparan els seus símptomes els mesos que van de gener a març; els al·lèrgics al plàtan d’ombra (Platanus hispanica) els desenvoluparan entre març i abril; els que ho siguin al pol·len de gramínies, d’abril a juliol, i de parietària amb període de pol·linització molt prolongat, de febrer a novembre; sense oblidar-nos dels pacients que estan sensibilitzats a més d’un pol·len i que es veuen afectats per diferents períodes de pol·linització, i conseqüentment símptomes més prolongats.
Si un pacient presenta la simptomatologia descrita, el metge especialista en al·lergologia ens ajudarà a determinar quins al·lergògens estan causant els símptomes. Ens farà una història clínica detallada, un examen físic i les proves cutànies i estudis analítics pertinents per determinar si hi ha al·lèrgies. Per preparar un pla de tractament, es tindran en compte aquests resultats, i la freqüència i la gravetat dels símptomes.
L’objectiu del tractament persegueix la curació, o com a mínim la consecució d’una qualitat de vida normal per al pacient, amb freqüència alterada durant l’estació pol·línica. Aquest tractament consisteix a evitar la causa, en fàrmacs destinats a prevenir i tractar els símptomes i en les vacunes contra l’al·lèrgia (immunoteràpia).
Tot i que evitar-ne la causa en els casos de rinoconjuntivitis al·lèrgia primaveral és difícil, resulta molt recomanable aplicar una sèrie de mesures higièniques destinades a minimitzar/evitar l’exposició als pòl·lens al·lergògens. A continuació, s’exposen alguns consells per impedir el contacte amb el pol·len en la seva època de pol·linització:
Evitar en la mesura del possible les activitats a l’aire lliure els dies que hi ha nivells de pol·len elevats. I, en concret, entre les 5-10 del matí (emissió de pòl·lens) i les 7-10 de la tarda (període de descens del pol·len des de dalt de l’atmosfera, quan l’aire es refreda).
No obrir les finestres del domicili a primera hora del matí ni quan cau el sol, ja que és en aquestes hores quan els nivells de pol·len són més elevats.
Dutxar-se i canviar-se de roba quan s’arriba a casa. Procurar no estendre la roba a l’exterior, sobretot els dies de recomptes alts, ja que els grans de pol·len poden quedar-se atrapats en la roba.
En sortir al carrer, portar ulleres de sol, ulleres antipol·len i mascareta, perquè el pol·len no pugui entrar en contacte amb els ulls i la mucosa nasal.
Col·locar filtres antipol·len en els aparells d’aire condicionat, tant al domicili com al cotxe (cal no oblidar canviar-los amb freqüència).
Quan es fan viatges amb vehicles, fer-ho amb les finestres tancades.
Evitar activitats que puguin remoure partícules de pol·len, com ara escombrar la terrassa, tallar la gespa, etc. En cas d’al·lèrgia al pol·len de gramínies, no és recomanable estirar-se sobre la gespa.
Estar-se el màxim de temps possible dins de casa durant els dies de més concentracions de pòl·lens, sobretot els dies de vent.
No dormir prop de fonts de pòl·lens al·lergògens (arbres o plantes). I si es té jardí, evitar tenir plantes que pol·linitzin per l’aire.
Alguns medicaments es recomanen per a ús diari per controlar la inflamació i evitar símptomes, mentre que d’altres s’utilitzen només en cas de ser necessaris per alleujar els símptomes. Els esprais nasals amb corticosteroides poden controlar la inflamació i reduir tots els símptomes de rinitis al·lèrgica, fins i tot la pruïja nasal, els esternuts, les secrecions i el tamponament nasal. Els antihistamínics en forma de comprimit o esprais nasals bloquegen les histamines i poden alleujar la frisança, els esternuts i la secreció nasal, però poden no ser tan efectius en la reducció del tamponament nasal. Els antileucotriens en forma de comprimits poden reduir tots els símptomes de rinitis al·lèrgica.
Les vacunes per a l’al·lèrgia, també conegudes com a immunoteràpia, es poden considerar si el pacient presenta símptomes constants, si no vol prendre medicaments o aquests no controlen totalment la simptomatologia, o si volem controlar a llarg termini l’al·lèrgia amb menys necessitat de medicaments. Actualment hi ha diferents tipus de tractaments altament eficaços i que han estat aprovats per l’Organització Mundial de la Salut (OMS); la via injectada subcutània i l’administració de gotes o pastilles per via sublingual aprovada des del 1998.
. Diseño web