Celiaquia, malaltia celíaca (MC), esprue celíaca, esprue no tropical, etc., són els diferents noms amb què s’ha anomenat la intolerància al gluten al llarg dels anys.
El gluten són unes proteïnes que contenen fonamentalment els grans de blat, sègol, ordi i triticale (híbrid de blat i sègol) i que confereixen a les masses de les farines d’aquests grans les propietats de panificació desitjades.
La intolerància al gluten es dóna per un mecanisme d’error immunològic en la persona que el pateix, la qual té una predisposició genètica o d’herència per patir-la; això determina lesions de diferent grau a l’intestí i que, com a conseqüència, es produeixi una malabsorció de nutrients (principis immediats, sals, minerals i vitamines) que, amb el pas del temps, deriva en estats carencials que són la base dels diversos símptomes i manifestacions en el malalt.
No fa gaires anys, encara es considerava una malaltia que afectava bàsicament els nens, però s’ha comprovat que pot presentar-se a qualsevol edat de la vida i cursar amb manifestacions molt variades. En alguns casos, també es presenta de manera asimptomàtica, la qual cosa en fa més difícil el diagnòstic, i, per això, prenen un protagonisme important les figures del pediatre i del metge de família per establir-ne el diagnòstic precoç.
Segons la WGO (World Gastroenterology Organisation), el 2008 la incidència d’aquesta malaltia a la major part de les regions del món era d’una persona de cada 300; al nostre país, la incidència en nens, segons dades del Ministeri de Sanitat i Consum del mateix any, era d’un nen de cada 118, mentre que en adults era d’una de cada 389 persones, i la proporció entre dones i homes, de dos a un. No obstant això, aquestes dades no són exactes, atès que entre el nombre de casos que romanen sense diagnosticar –perquè estan latents, silents, mal diagnosticats o són asimptomàtics– i els diagnosticats sembla que la relació és de prop de cinc a un.
Els símptomes són molts i molt abundants, però poden ser diferents entre persones de la mateixa edat i sexe, en funció del grau d’afectació que tinguin. El quadre 1 reflecteix alguns dels símptomes clau en els nens, mentre que el quadre 2 recull els símptomes més freqüents en l’adult.
El diagnòstic es basa en una bona història clínica, que consideri la predisposició hereditària i el desenvolupament dels símptomes que han anat precedint els anys anteriors, i també amb les proves complementàries que el metge sol·licitarà: sobretot els anticossos antitransglutaminasa de la classe IgA i els nivells d’IgA. Tot i això, i amb el resultat negatiu d’aquestes anàlisis, però davant d’un grau alt de sospita, el metge especialista sol·licitarà una endoscòpia i una biòpsia de duodè, que pot haver de repetir-se més endavant, la qual cosa obliga a mantenir una conducta expectant i de vigilància amb el pacient; és a dir, la celiaquia és una malaltia de diagnòstic difícil en situacions que no són clares. El cost de les proves complementàries pot influir en la precarietat dels diagnòstics, però si la supressió del gluten en la dieta –que es basaria a ingerir arròs i blat de moro com a alternativa al blat, sègol, ordi, etc.– dóna pas a una millora notable del pacient, pot ser que amb aquesta prova dietètica hi hagi prou per confirmar el diagnòstic de MC.
El tractament del pacient afecte d’una MC consisteix en una dieta lliure de gluten per a tota la vida i cobrir les deficiències que s’hi instauren; per això, cal derivar-lo a un dietista o a grups de suport (al nostre país hi ha diverses associacions de malalts de celiaquia), fer controls periòdics de ferro i vitamina B12, de densitat òssia, afavorir la presa de suplements de calci i vitamina D, i revisar els parents de primer i segon grau.
Finalment, cal esmentar que la MC pot associar-se a altres malalties, per això cal tenir en consideració: diabetis, tiroïditis, síndrome de Sjögren, malaltia d’Addison, hepatitis crònica autoimmune, nefropatia, artritis, psoriasi, demència, epilèpsia, esquizofrènia, síndrome de Down, colitis microscòpica, fibromiàlgia, síndrome de fatiga crònica, entre d’altres.
El futur més pròxim passa per modificar les proteïnes de blat/midó, purificades industrialment per ampliar el rang relativament limitat d’una dieta lliure de gluten, i és possible que en un futur més llunyà es disposi de tractaments alternatius, no dietètics, de modificacions genètiques.
Dr.Jaume Selva
Especialista de l’Aparell Digestiu
Agrupació Centre Aribau
BIBLIOGRAFIA
Enfermedad celíaca. WGO
Enfermedad celíaca. Ministeri de Sanitat i Consum.
Enfermedades gastrointestinales y hepáticas. Feldman, Friedman, Sleisenger.
Medicina interna. Farreras-Rozman.
. Diseño web