José Manuel Ribera Casado

Entrevista

al professor José Manuel Ribera Casado

 

 

1. Quina percepció tenia de la gent gran quan era petit? Era la mateixa que en té ara?

 

De petit no tenia –i penso que és el que passa generalment– una percepció gaire diferenciada entre els diferents adults, qualsevol que fos la seva edat. El meu prototip de persona gran el constituïa la meva àvia, amb la qual vaig compartir habitació fins als 10 anys. En el meu record, jo associava la idea de l’adult a una persona sàvia, bona i de la qual et podies refiar. Era així de positiu, jo!

 

2. Per què es va dedicar a la medicina i a la docència universitària? Hi havia antecedents familiars que li animessin en aquest sentit?

 

El meu pare era metge, però va morir quan jo tenia 14 anys, de manera que no va influir gaire en la meva decisió de fer medicina. A mi, des de petit, sempre em va agradar el tracte directe i proper amb la gent, i, en aquest sentit, la medicina era una bona alternativa. El tema de la docència va arribar més tard; mentre feia la carrera, vaig descobrir que aquesta era una altra perspectiva atractiva i que hi tenia facilitat.

 

3. Vostè ha estat president de la Societat Espanyola de Geriatria i Gerontologia. A què es dediquen la geriatria i la gerontologia i quins eixos comparteixen?

 

Aquests conceptes són prou clars des que Metxnikov i Nescher els van definir fa més d’un segle. La gerontologia és un camp més ampli i inclou l’estudi, des de totes les perspectives possibles, de qualsevol qüestió relacionada amb el procés d’envellir i també de les conseqüències d’aquest fenomen en tots els àmbits. La geriatria constitueix una part de la gerontologia, la que s’ocupa de manera específica dels problemes de salut de les persones d’una edat avançada. El dia a dia ha fet que s’associï la geriatria amb el vessant mèdic, i que s’hi englobi el conjunt de les professions sanitàries, la qual cosa pot resultar correcta, i que el terme gerontologia es reservi per a tots els altres aspectes relacionats amb la vellesa: la biologia de l’envelliment, les ciències socials i del comportament, etc., com si fossin compartiments estancs i diferents. Això no és correcte. A la pràctica, els que conreem essencialment la geriatria necessitem el suport i la col·laboració directa en el nostre treball de la resta de professionals que conreen altres àrees gerontològiques, i això mateix es pot dir en el sentit contrari.

 

4. La vellesa és una etapa del cicle vital que culmina amb la mort. Se sent a parlar molt de la mort digna, l’eutanàsia, el suïcidi assistit…; entenc que es tracta de conceptes diferents, però quines són les diferències?

 

Respondre amb un cert rigor a aquesta pregunta requereix ​​molt més temps i espai que no pas aquells de què disposem. En qualsevol cas, el que hi ha darrere d’aquest problema és l’esforç per aconseguir que l’última fase de la nostra vida transcorri per un camí de respecte adequat davant nosaltres mateixos i davant dels altres, i per evitar o reduir tan com sigui possible els sofriments i les limitacions que habitualment s’associen a aquest període de la vida. Sempre s’han fet esforços per millorar aquestes situacions; la diferència és que ara es tracta d’un fenomen més explícit i obert a la discussió. I s’hi afegeix el fet que els avenços tecnològics de tota mena permeten afrontar aquestes reflexions en unes condicions millors que en temps passats.

 

5. La realitat demogràfica actual és el producte de molts factors. N’hi ha un, l’augment de l’esperança de vida, que fa que el nombre de persones grans sigui molt alt, però aquesta realitat no es correspon amb la visibilitat i la consideració envers aquestes persones. Com podríem canviar uns prejudicis tan arrelats?

 

Doncs sí, tant en termes absoluts com relatius, la gent gran som cada vegada més i la tendència és que això s’accentuï en les properes dècades. També és cert que és un segment de població víctima, en molts casos, de marginació i, sobretot, de discriminació en gairebé tots els ordres de la vida. La discriminació per edat és un fenomen tan estès com ignorat per la resta de la societat i de vegades, fins i tot, pels seus protagonistes mateixos. Aquest fenomen no es pot tractar en unes poques paraules, però, bàsicament, les solucions passen per l’educació de la societat en favor d’una igualtat –l’ONU fa esment d’una societat per a totes les edats–, com també per l’esforç dels interessats per mantenir-se actius i integrats en el cos social comú; «envelliment actiu», en diu l’ONU. Juntament amb això, cal que el col·lectiu de gent gran mantingui una activitat permanent de reivindicació de la igualtat en la vida diària i també en el món de la salut.

 

6. Podem considerar que una persona de 65 anys és vella, avui dia? Ho hem de revisar, això? Per què vinculem la vellesa a l’edat de la jubilació?

 

Són moltes preguntes en una de sola. L’envelliment és un fenomen amb una cadència d’aparició variable entre els diferents individus, i també entre els diferents òrgans i sistemes d’un mateix individu. Això fa que no hi hagi un punt de tall determinat per l’edat per entrar en l’eventual categoria de vell, sinó que sigui un procés les característiques del qual són diferents en cada cas. Evidentment, durant el darrer segle, les condicions amb què les persones arriben a edats avançades han variat moltíssim en el sentit positiu. Definir el terme vell és molt difícil, i en biologia l’edat mai no pot ser per si mateixa un paràmetre definitori. El fet de vincular la vellesa a la jubilació, que és una circumstància de caràcter purament administratiu, és una aberració, i també ho és el fet que el punt mitjà de tall per a una jubilació obligatòria continuïn sent els 65 anys, la mateixa edat que es va acordar la primera vegada que es va abordar de manera oficial el tema de la jubilació, fa un segle. Però aquesta és una altra qüestió.

 

7. Continuarà augmentant de manera exponencial l’esperança de vida com en les últimes dècades? Hi haurà més persones centenàries? I en quines condicions socials i de salut?

 

Tant els demògrafs com els biogerontòlegs, els epidemiòlegs i fins i tot els clínics ens diuen que sí, que, efectivament, en les pròximes dècades augmentaran tant l’esperança de vida mitjana com els nombres absoluts i relatius de gent gran. I hi contribuiran tant les qüestions relacionades amb els estils de vida i els avenços socials com els progressos tecnològics de la medicina en camps com ara la farmacologia, la cirurgia, els procediments terapèutics no invasius, etc. El nombre de persones centenàries augmentarà d’una forma cridanera –de fet, ja ho està fent– i les condicions funcionals amb què s’arribi a aquestes edats avançades seran cada vegada millors. Una altra qüestió és si es modificarà d’una manera significativa l’esperança de vida màxima, que actualment és de prop de 120 anys. Malgrat les previsions optimistes d’alguns investigadors bàsics, i fins i tot dels resultats que es van publicant d’experiències positives en models animals, penso que hem de ser molt escèptics en aquest sentit, com a mínim respecte a un futur més o menys pròxim.

 

8. La Llei de promoció de l’autonomia personal i atenció a les persones en situació de dependència va ser aprovada el 2006. Quins èxits en destacaria més de deu anys després? Quines considera que en són les principals debilitats, a part de la manca de recursos econòmics?

 

Al meu parer, la principal cosa que ha aconseguit aquesta llei és sensibilitzar la societat sobre un problema molt greu tant perquè afecta una proporció molt gran de persones com pel que representa ser dependent quant a qualitat de vida i possibilitats d’integració social. També, evidentment, contribuir a millorar un nombre important de situacions personals més o menys crítiques. Pel que fa a les debilitats, la insuficiència pressupostària que vostè ha esmentat hi és darrere de la major part dels problemes. Podríem parlar també d’altres febleses, com les desigualtats que es van produir entre les diferents comunitats autònomes –sobretot al començament– a l’hora d’establir criteris d’avaluació i aplicar mesures concretes. També els retards de tota mena, que van determinar limitacions molt importants –de vegades definitives– per a molts possibles beneficiaris. La manca de mesures preventives que poguessin contribuir a reduir el nombre de dependents. La multiplicació, complexitat i variabilitat administrativa que es requereix per poder ser beneficiari d’aquesta norma. No haver previst que al costat del vessant social hi ha un seguit d’aspectes mèdics importants, com és ara la necessitat de sensibilitzar i disposar de facultatius receptius i capaços a l’hora de redactar els informes preceptius, etc.

 

9. Un dels principis d’aquesta llei era la promoció de l’autonomia personal. Aquest apartat de prevenció sembla que ha quedat en un segon o tercer pla. Per què parlem tant de prevenció si després no hi ha els recursos necessaris?

 

Com ja he indicat, estic d’acord amb el seu diagnòstic pel que fa a l’absència de mesures preventives. Els esborranys inicials de la llei no incloïen la paraula prevenció. El text definitiu la fa aparèixer tres vegades en el que són tres brindis al sol. Pel que fa als perquès, caldria adreçar-se a les administracions responsables d’aquesta deficiència. Jo també participo d’aquesta inquietud.

 

10. Parlem de coordinació, d’equips multidisciplinaris, de transversalitat; ara bé: afrontem realment la intervenció sobre les persones grans des d’aquesta òptica, o continuem en vies paral·leles amb dificultats per tenir una visió integrada de la persona en tots els àmbits de salut, social , familiar i econòmic?

 

Aquesta és una bona pregunta que demana una resposta complexa i requereix matisacions que tampoc no caben en un paràgraf aïllat. Al meu entendre, al llarg de les últimes dècades s’ha avançat força en aquest sentit, sobretot en el pla conceptual i en l’assumpció de la conveniència que s’apliqui de manera més universal aquesta transversalitat. A la pràctica, segurament, on la interdisciplinarietat està més estesa és en el món residencial. Hi ha molt de recel –més gremial que professional–i penso que encara falta bastant fins que se’n pugui parlar com d’una pràctica generalitzada. Des del punt de vista mèdic, destaquen dos grans problemes. Un, afortunadament poc estès, s’associa al camp de la geriatria on el talibanisme d’alguns companys tendeix al puritanisme aïllacionista i a entendre que tot el qui no sigui geriatra «de pota negra» és inadequat per afrontar els problemes de salut de la persona gran. L’altre problema, molt més estès i aliè a la geriatria, procedeix dels metges, especialistes d’altres àrees, que consideren que pel fet d’atendre pacients grans en la seva pràctica clínica esdevenen automàticament geriatres. Aquest caràcter excloent, almenys en algunes parcel·les de l’atenció a l’ancià, també apareix en determinats grups fora del món de la salut. N’és un exemple, en aquest cas procedent de l’administració mateixa, el fet que es va considerar la Llei de dependència com un problema referit en exclusiva a l’esfera social…

 

11. Quins són els principals hàbits saludables sobre els quals hauríem d’insistir per poder afrontar un envelliment saludable i actiu? Si hi hagués un rànquing, quins n’ocuparien les primeres posicions?

 

La resposta és clara: activitat física, alimentació i absència d’hàbits tòxics. Probablement per aquest ordre. L’activitat física mantinguda al llarg de la vida, també en edats avançades, comporta avantatges metabòlics i socials pràcticament des de qualsevol pla que es contempli i és un determinant essencial de funcionalitat i de la qualitat de vida de les persones. A més, facilita i s’associa a un grau d’activitat mental més alt. La nutrició adequada ha estat un capítol que gairebé no s’ha tingut en compte fins fa ben poc. Les consideracions que cal fer en aquest sentit són similars a les anteriors. Respecte als hàbits tòxics, i de manera específica pel que fa al tabaquisme, els avantatges de la supressió a escala preventiva i en termes de qualitat de vida es mantenen sigui quina sigui l’edat de l’individu. Se’n podria fer esment de moltes altres mesures, com ara la participació social, la protesta davant qualsevol forma de discriminació per edat o, en termes de salut, l’aplicació de les vacunacions recomanades.

 

12. Segurament la vellesa es viu i s’afronta de diferents maneres en l’àmbit urbà i en el rural, però quines són les principals diferències?

 

Jo no sóc un expert en aquesta qüestió. Probablement, l’àmbit rural potencia la possibilitat d’una activitat física mantinguda i també facilita les relacions i els suports familiars i socials. L’àmbit urbà augmenta el risc d’aïllament i solitud, amb els inconvenients que aquesta situació comporta. Una de les contrapartides pot ser un accés més directe i immediat als recursos sanitaris quan és necessari.

 

13. La jubilació implica uns canvis d’hàbits, rols i estils de vida: com ens hi hem de preparar? Els jubilats d’avui no tenen res a veure amb els de fa unes dècades: quines són les seves principals demandes i expectatives?

 

Una altra qüestió complexa, actual i difícil de resumir en unes línies. Ja he expressat que és un contrasentit la jubilació obligatòria a una edat determinada; a Espanya, majoritàriament, els 65 anys. La mateixa edat que fa un segle, quan, com vostè indica, les condicions físiques i intel·lectuals dels que arribaven a aquesta edat no tenien res a veure amb les actuals, com tampoc la duresa del tipus de treball que es feia. Al meu parer, hauríem d’anar cap a una mena de jubilació a la carta sotmesa a tots els controls que calguin en relació amb les capacitats físiques i mentals dels que vulguin ampliar la seva vida activa. També fomentar una espècie de jubilacions a temps parcial compatibles amb la percepció, també parcial, d’una pensió. Potenciar el voluntariat i, en general, totes les mesures que afavoreixin retardar el període d’«inactivitat oficial per decret». Seria una forma més de lluitar contra la discriminació per edat i de mantenir la integració social del col·lectiu de més edat.

 

14. Per acabar, pot completar la frase: fer-se gran és…

 

… un privilegi.