Tinc 84 anys i visc a la residència Pere Relats des del maig del 2010. Venir a viure aquí va ser molt fàcil, i de vegades penso que ho hauria d’haver fet abans. Tinc dos fills, però l’un viu a la província de Tarragona i l’altre és capellà, per la qual cosa no sempre em podien venir a veure. Vaig viure vidu i sol dotze anys i, mentre vaig estar bé, estava encantat, perquè em feia les feines de casa, em cuidava del pis…; no necessitava res de ningú. Però vaig anar decaient, vaig patir diverses malalties, em van operar moltes vegades i gairebé no sortia de casa. A més, vaig patir algunes caigudes i cada cop em sentia més insegur. Per això vaig dir als meus fills que volia anar a una residència. Ells, al principi, hi estaven en contra, però com que les caigudes van començar a ser més freqüents i continuava amb problemes de salut, se’n van adonar que ho necessitava. Llavors em van buscar plaça en aquesta residència perquè el meu fill capellà hi venia a dir misses.
Al principi de ser aquí vaig caure dues vegades al menjador; vaig acabar havent d’anar amb cadira de rodes. No tenia gana, no podia menjar res, però, a poc a poc, amb paciència meva i del personal, vaig començar a menjar i em vaig anar recuperant. Vaig canviar la cadira de rodes pel caminador, després pel bastó i ara camino sense ajuts. Tot i que encara tinc alguns problemes de salut, alguns dies surto a caminar pel carrer, i vaig a missa gairebé tots els diumenges. A més, tinc el mateix contacte que abans amb els meus fills i em poden visitar aquí igual que abans.
Allò que es diu que enlloc no s’està com a casa és veritat només fins a cert punt. Jo, de vegades, dic que no hi ha res com la residència, ja que, si tens algun problema, estàs millor atès i estan per tu. Jo aconsello a tot aquell que s’hagi de quedar sol i estigui bé mentalment per decidir per ell mateix que vagi a una residència.
. Diseño web