L’equilibri en la medicació de les persones grans davant malalties que necessiten tractament és difícil. Podem trobar des d’una polifarmàcia (administració de cinc o més medicaments al dia durant un període prolongat) inapropiada fins a inframedicació, ja sigui perquè no se li ha prescrit o perquè la persona incompleix el tractament.
Els canvis propis de l’envelliment que afecten els òrgans que absorbeixen, distribueixen, metabolitzen i eliminen els medicaments, juntament amb la presència i acumulació de malalties cròniques que també afecten aquests òrgans, provoca que les persones grans estiguin més exposades a presentar reaccions adverses als medicaments, tant als considerats imprescindibles com als que es podrien haver evitat. Per aquest motiu, s’ha de ser molt estricte en la prescripció de medicaments a persones grans, i caldrà valorar de manera periòdica i per a cada medicament si continua sent indicat i si la posologia és correcta, així com fer-ne els controls clínics i analítics de seguiment necessaris, valorar-ne els beneficis, els possibles efectes secundaris i les interaccions amb altres malalties o medicaments.
Encara avui, els estudis sobre medicaments centrats en les persones més grans són insuficients, ja que persisteix la tendència d’excloure aquestes persones dels assajos clínics, tot i que els darrers anys s’observa una certa correcció d’aquest fet. Per aquest motiu, és preferible utilitzar medicaments ben coneguts i provats en persones grans abans que medicaments nous dels quals hi ha menys experiència dels efectes que poden tenir en aquest col·lectiu.
Segons el perfil clínic de cada persona gran, a l’hora d’abordar la medicació es poden adoptar dos enfocaments, l’un orientat a l’optimizació i el compliment del tractament farmacològic per a les malalties de la persona gran, i l’altre, al contrari, a limitar o deixar de prescriure-li medicaments, sempre de manera progressiva i pactada amb el pacient, la seva família i els especialistes que l’atenen. Aquests enfocaments han de ser dinàmics, ja que el metge de referència ha de valorar sovint els possibles canvis de situació de la malaltia i del pacient. Ressaltem que és molt important que els metges informin detalladament tant els pacients com els seus familiars dels possibles beneficis i efectes secundaris de la prescripció o desprescripció de cada medicament, per tal d’arribar a un acord amb ells.
Les persones grans han d’intentar ser autònomes en la gestió de la seva medicació. Han de seguir els consells dels seus metges al respecte: indicació, posologia, controls, detecció de possibles efectes secundaris, etc. Els professionals d’infermeria i els farmacèutics poden ajudar i donar suport amb la finalitat d’aconseguir el bon compliment i la seguretat en la prescripció. És recomanable que els familiars i amics coneguin la medicació de les persones grans del seu entorn i puguin donar-hi un cop de mà si cal, però sense exercir aquesta funció en excés, sinó a mesura que va sent necessària. Quan es doni el cas, caldrà que n’assumeixin la gestió dels medicaments de manera progressiva. Hi ha situacions que haurien d’alertar els familiars i professionals sanitaris per tal d’extremar-ne la vigilància, com ara: si es detecten errades en la presa dels medicaments, un mal compliment, si el nombre de medicaments és considerable, quan hi ha hagut canvis en la prescripció, després de l’alta d’un ingrés hospitalari, en persones amb trastorns mentals i en persones en situació de risc social.
Per facilitar la presa de la medicació i les dosis correctes hi ha ajudes, com ara les safates setmanals de medicació, que les pot preparar la mateixa persona gran o bé un familiar, o també els sistemes personalitzats de dosificació de medicaments en blisters pack (paquetets monodosi) tancats que preparen les farmàcies. Aquestes ajudes redueixen les errades i milloren el compliment, però poden disminuir el coneixement que tenen les persones grans respecte els medicaments que prenen. Per tant, sols s’han d’utilitzar quan els risc d’errades o incompliment sigui manifest i quan aquesta prevenció sigui un objectiu més necessari i realista que la preservació de l’autonomia de la persona gran en la presa de la seva medicació.
S’ha d’anar amb compte amb la medicació sense prescripció mèdica o consell farmacèutic, i no és recomanable que les persones grans en prenguin de manera habitual; en tot cas, només seria acceptable per tractar símptomes habituals amb medicaments ja coneguts i dels quals hi hagi constància que la persona els tolera bé.
Els pacients en situació de polifarmàcia o gran polifarmàcia (deu o més medicaments al dia) tenen un risc més alt de patir reacciones adverses i de prendre medicaments incompatibles, per això han d’estar ben instruïts pel seu metge de capçalera i supervisats pels familiars i els farmacèutics. En aquests casos, és recomanable que el metge de capçalera faci revisions periòdiques de tota la medicació i en valori la possibilitat de retirar-ne alguna, bé perquè ja no sigui necessària o perquè pugui causar més riscos que beneficis.
Davant l’aparició de reaccions adverses a medicaments i qualsevol símptoma agut o síndrome geriàtrica (caiguda, immobilitat, confusió, incontinència, etc.) s’ha d’actuar amb alerta màxima. Si es dóna el cas, caldrà revisar de manera exhaustiva els medicaments que pren, especialment aquells que han canviat de dosificació i molt més els què s’han incorporat de nou, ja que podrien ser els causants, en part o del tot, de la complicació.
Antonio San José
Doctor en Medicina. Especialista en medicina interna i geriatria.
. Diseño web