Assumpta Montellà va néixer a Mataró el 1958 i viu actualment a Cardedeu. Ella mateixa es defineix com una “HISTORIADORA DE PROFESSIÓ, PER DEVOCIÓ, PER VOCACIÓ, AMB PASSIÓ, AMB VEHEMÈNCIA, AMB INTENSITAT. AIXÒ COMPORTA QUE SIGUI UNA HISTORIADORA POC CONVENCIONAL... I TAMBÉ PERQUÈ M’AGRADEN LES HISTÒRIES DE LES PERSONES ANÒNIMES, HISTÒRIES MENUDES, D’HEROIS QUE NO SURTEN EN ELS MANUALS D’HISTÒRIA, HISTÒRIES QUE MAI FARAN HISTÒRIA... O POTSER SÍ”. L’Assumpta ha captivat els lectors d’arreu amb els seus llibres d’història basats en el treball de recerca amb gent gran que ha viscut els fets que estudia, llibres que ens fan redescobrir la nostra història d’una manera propera, emocionant i emocional: La maternitat d’Elna, El setè camió, Elisabeth Eidenbenz, Contrabandistes de la llibertat, Pa, crosta i molla i, l’últim, El silenci dels telers.
Què has après de la gent gran anònima que has estat entrevistant al llarg d’aquests anys?
Jo he après a escoltar. Sembla una obvietat però no ho és. Normalment estem acostumats a fer preguntes i gairebé ja sabem la resposta de la pregunta que fem, i amb la gent gran m’he trobat sovint que la resposta no és la que esperava i, per tant, ja pots escoltar perquè la resposta no és tan simple; és molt més complexa, no és tant clara, hi ha molts matisos, i això t’obliga a escoltar, a escoltar vides.
Com veus a la gent gran?
La gent gran la veig molt sola, és un fet que em preocupa. La generació del mig aparca la gent gran per les presses, per la manera que tenim de treballar, perquè no tenim mai temps. I em passa moltes vegades que vaig a enterraments de persones grans que vivien en residències perquè la infermera em truca a mi perquè no sap a qui més avisar. Amb motiu de la recerca que faig, les visito 4-5 cops en 2 o 3 mesos i ja t’esperen, perquè es crea un lligam afectiu molt gran i no tenen ningú més. I acaben el final dels seus dies en solitari. I jo penso que ningú no hauria de morir sol. I quan mor una persona com aquestes, queda una buidor molt gran.
Què et preocupa especialment de les dones grans?
Les dones grans tenen molts fantasmes del passat, per la guerra, per ideologies polítiques, pel fet de ser del gènere femení… i, aleshores, quan tu preguntes, veus que hi ha coses que no han dit mai en veu alta. Sovint em diuen: “Vostè em pregunta coses que mai ningú no m’havia preguntat, perquè a mi ningú no em preguntava què pensava de res”. I, és clar, si amb noranta i tants anys és la primera vegada que algú li pregunta què pensa d’alguna cosa, doncs, portem molt de temps de retard. En el cas de les dones trobem molt aquesta situació, que són invisibles, que no compten per a res.
Per exemple, una de les dones que he entrevistat havia patit una violació i m’ho va explicar a mi en els seus últims dies i no s’havia atrevit mai a explicar-ho, ni en el seu moment, perquè hagués semblat que era ella la que provocava. I em deia: “Ara puc dir-ho amb veu alta perquè vostè sap que això passava”.
I les dones grans més joves? Les veus diferent?
Sí, tot i que he après que les circumstàncies fan a les persones. El que han viscut, el bagatge, fan que tinguis una manera de fer. Les dones de 60-70 anys són evidentment més expeditives, han viscut més la vida.
Què diries que et fascina de les dones grans?
La seva força, que poden amb tot; acaben aprenent de la vida i ho superen tot. Tenen una força brutal, acumulant tanta experiència, tants desenganys que les ha fet tan fortes que són invencibles, no hi ha res que pugui amb elles. Han après a patacades. Quan tu vas, elles ja tornen tres vegades.
I dels homes grans, què et preocupa?
Em preocupa que no ho expliquen tot. Per l’orgull masclista. Són molt menys porosos per explicar sentiments. Expliquen fets. Poques vegades expressen sentiments. El sentiment que expressen més és la por i en situacions límit, com quan han estat en un piquet d’execució i al final s’han salvat, quan han estat a la presó…
I què et fascina dels homes grans?
Aquesta resistència que tenen també… però he de reconèixer que em fascinen més les dones grans que els homes. Dels homes, em fascina aquesta manera de separar les vides. Per exemple, quan són soldats són soldats i només són soldats, i obeeixen ordres i ja està. No tenen aquesta diversitat de dubtes, de pors que tenen les dones.
Què aporta a les persones grans aquest treball que fan amb tu?
Tiren enrere en el túnel del temps i fan alguna cosa que els havia quedat pendent. Treuen una cosa que els hi havia quedat a dins, viuen amb aquell nus, i quan ho acaben explicant se senten més alliberats. Una de les dones quan va haver acabat d’explicar-se, em va dir: “No ho havia explicat mai, però ara que ho he explicat trobo que està bé que vostè m’hagi entès de seguida. A mi el que em feia por és que no m’entenguessin”. És tirar enrere i recuperar un passat que els hi queda molt lluny.
I a tu, què t’ha aportat treballar amb les persones grans? Ha canviat com veus la gent gran?
M’ha servit per entendre millor la meva mare. I em faig preguntes sobre ella que abans no m’havia fet mai perquè era la meva mare. La veig i penso que ella també ha viscut moltes il•lusions i decepcions com les que m’expliquen les dones que entrevisto i que no m’explicarà perquè sóc la seva filla.
Abans em deies que havies dut a terme un projecte intergeneracional. Com va anar?
A Terrassa vam voler lligar dues generacions que normalment no es troben mai, que és el jovent i la gent gran. Sempre intentem mirar cap al passat des del present però amb una visió clara de futur; i que aquest passat serveixi per alguna cosa, per a aquest jovent que comença a créixer. Per això vam idear una sortida amb un autobús on la meitat eren persones grans del Casal de Gent Gran Districte Nou i l’altra meitat eren estudiants de 4rt d’ESO de l’Institut Les Aymerigues. Vam anar a una terra d’exili per explicar els últims dies de la República a Catalunya amb persones grans que els van viure quan tenien la mateixa edat que aquells estudiants. Els grans van explicar records que tenien, com per exemple que havien d’escoltar la ràdio pirenaica d’amagat. I els nanos estaven molt parats, molts sorpresos que haguessin d’escoltar la ràdio d’amagat i que els hi pogués caure, fins i tot, una condemna a la presó. I tot va pujar de to quan una de les dones grans va explicar el bombardeig de Barcelona en què ella va perdre la mare. Ho va explicar d’una manera molt gràfica, feia fins i tot els sorolls de les bombes i es va fer un silenci significatiu. Els nanos no s’atrevien ni a preguntar perquè veien que hi havia molt de dolor. I llavors vam iniciar un tram a peu, que era l’últim trajecte que va fer el president Companys. Per a l’hora de dinar, els hi havíem demanat als avis que portessin l’àpat per als nanos joves, i els joves no havien de dur res. Així no van portar ni patates fregides, ni “xuxes”, ni res i van provar els menjar ben fets de la gent gran: croquetes, truita de patates… A l’hora de menjar hi va haver molt d’intercanvi. A la tornada amb l’autocar els avis van ensenyar a cantar cançons de guerra als nois i noies, i van arribar cantant les barricades, la internacional… Va anar molt bé perquè els nanos van aprendre molt del que havia passat. La part vivencial dels avis és estupenda perquè quan expliques la teva vida amb gràcia atrapes de seguida la persona que t’escolta. I en aquest cas va anar perfecte. Es tracta que el fet vivencial de la gent gran sigui útil perquè els nois i noies parin l’orella i perquè la mateixa gent gran se senti amb una autoestima més plena perquè es veu molt més útil. Una de les persones grans que venia a l’autocar em va dir: “Gracias, hoy me he sentido como un chaval”. És una activitat que valia la pena. Ara ho volem fer amb altres grups i en altres llocs.
. Diseño web