• Quan em diuen que sóc massa vell per fer una cosa, procuro fer-la de seguida.PABLO PICASSO
  • L'art d'envellir és l'art de conservar alguna esperança.ANDRÉ MAUROIS
  • Els que en realitat estimen la vida són aquells que estan envellint.SÓFOCLES
  • En la joventut aprenem, en la vellesa entenem.MARIE VON EBNER ESCHENBACH
Sílvia Alcàntara i Ribolleda

Sílvia Alcàntara i Ribolleda

Sílvia Alcàntara i Ribolleda, nascuda a Puig-reig (El Berguedà) el 1944, a mitjan anys seixanta es trasllada a Terrassa, on viu actualment. Com molta gent de la seva generació, fins que no s’acaba la dictadura no pot estudiar la seva llengua, i quan ho aconsegueix se li obre un món que no havia pogut ni imaginar. Es posa a escriure i encara no ha parat. Al començament dels anys noranta, obre una escola a Barcelona, l’Aula de Lletres, on ensenyen tècniques d’escriptura literària, i ella és de les primeres a apuntar-s’hi. Després, a l’Ateneu Barcelonès, completarà l’aprenentatge. Ha guanyat alguns premis de contes breus. Aquesta és la seva primera novel•la.
Vostè va néixer en un poble del Berguedà. De molt petita, la seva família es va traslladar a viure a la Colònia Vidal, quins records té d’aquesta etapa? Quins lligams hi manté en l’actualitat? El meus records d’infància són molt bons. La canalla mentre puguin jugar ja són feliços. I hi jugàvem molt, perquè hi havia espai per córrer i els estudis no ens prenien gaire temps, ja que només ens ensenyaven tot just el que necessitàvem per anar a treballar a la fàbrica. Un cop vaig complir els catorze anys, tot va canviar: vaig haver de deixar l’escola, treballar vuit hores sis dies la setmana i només rebre l’educació per poder ser bona esposa i mare. En l’actualitat no hi tinc cap lligam. Com era la vida en una colònia tèxtil a mitjan segle XX? A mitjan segle XX, amb la postguerra a prop, els treballadors les passaven magres a tot arreu. Les colònies no eren una excepció. Tot i que a les colònies potser tenien més recursos perquè es pagava poc lloguer i tothom tenia un tros de terra conreat i un galliner on es podien criar conills i gallines. Això permetia poder tenir les necessitats bàsiques cobertes. Quina ha estat la seva trajectòria professional? A què es dedicava de jove? Als catorze anys em van posar a aprendre de teixir. Més endavant vaig tenir l’oportunitat d’estudiar comerç i em van col•locar a l’oficina. Als vint anys me’n vaig anar a viure a Terrassa on primer vaig treballar en una oficina d’una fàbrica tèxtil i després, un cop casada, vam posar un negoci propi. A casa seva, els seus pares els agradava la literatura? Qui la va portar pels camins de la lectura?La meva mare i també la meva padrina. Totes dues eren unes grans lectores. La meva mare, com que havia anat a escola en temps de la República, tenia els llibres en català i ens els deixava quan estàvem malalts. A casa, la padrina tenia molts exemplars de Pàgines viscudes, que també ens els deixava quan ens portàvem molt bé. Vostè va anar a l’escola en l’etapa franquista i no va poder aprendre a escriure en català, quan i on ho va fer? Després de la dictadura. A Terrassa, on vivia. En un centre de normalització lingüística. La seva novel•la Olor de colònia va ser i és un gran èxit, segurament perquè retrata amb un gran realisme la societat tancada d’una colònia, la podem considerar autobiogràfica? No. Totes les històries que s’hi expliquen són inventades. Els costums, l’ambient i l’atmosfera sí que són els que jo recordo. El títol d’Olor de colònia, està molt ben pensat, perquè es respira una atmosfera que t’entra per tots els sentits: veus, olores, perceps i quasi toques les relacions socials en un entorn petit i tancat. Creu que la visió que ens ofereix la comparteixen altres persones que han viscut en el mateix context? Ha parlat amb altres i ha contrastat com ho veuen? Sí, n’he parlat amb moltíssimes persones. En aquests moments viatjo molt per tot Catalunya visitant els clubs de lectura de les biblioteques. Fem col•loquis i allà surt una mica de tot. La majoria de gent que ho ha viscut o ho ha sentit a dir estan d’acord en el que es mostra a la novel•la. També és veritat que m’he trobat amb algunes persones que tenien, i encara tenen, idealitzades les colònies. I les defensen. Però són una minoria. A aquestes persones, quan n’he tingut l’oportunitat, els he dit que també tenen raó. Cadascú té la seva, de raó. Les coses tothom les veu segons com les ha viscut. I jo les vaig viure tal com ho explico. La seva novel•la La casa cantonera, també està situada al Berguedà. Les arrels pesen molt? Li interessa més escriure sobre el que coneix? I tant com pesen. Jo em sento molt arrelada al Berguedà. No he canviat ni la manera de parlar, ni els costums, ni les tradicions. I sí, també m’agrada més parlar de les coses que conec. Penso que ho puc fer amb més propietat.  En aquest llibre trobem relacions familiars molt complexes, personatges turmentats pel seu passat, que sembla que estan abocats a un futur que no poden controlar ni decidir. Com s’inspira, com construeix i dibuixa aquestes personalitats, com neix un relat? Jo tinc molta imaginació i m’agrada molt inventar històries. Però procuro que siguin versemblants. I precisament en la vida real poques vegades podem controlar o decidir. De vegades ens ho pensem, que decidim. Quan és tot el contrari. Un relat pot néixer per casualitat. Però després l’has de treballar, reescriure, polir, i si convé, estripar-lo. I tornar a començar. Fins que surt com vols que surti. Perquè quan està acabat no es veu l’estona que hi has trigat a fer-lo, només es veu si està bé o no. Vostè és una persona gran que no s’ha “jubilat”, que continua amb una activitat intensa. És perquè de la seva afició-vocació ha fet la seva actual professió? No m’ho miro pas com una professió. Per mi és una vocació. Una vocació a la que dec la vida.  Acabi la frase, ser gran és… Potser, ser més savi, però també s’està més cansat i, com diu el poeta, són dos sentiments que sovint tenen una semblança perillosa.

Sílvia Alcántara y Ribolleda , nacida en Puig-reig (Berguedà) en 1944, a mediados de los sesenta se traslada a Terrassa, donde vive actualmente. Como mucha gente de su generación, hasta que no se acaba la dictadura no puede estudiar su lengua, y cuando lo consigue se le abre un mundo que no había podido ni imaginar. Se pone a escribir y aún no ha parado. A comienzos de los años noventa, abre una escuela en Barcelona, el Aula de Letras , donde enseñan técnicas de escritura literaria, y ella es de las primeras en apuntarse. Después, a la Ateneu Barcelonès, completará el aprendizaje. Ha ganado algunos premios de cuentos breves. Esta es su primera novela • la.

Usted nació en un pueblo del Berguedà. De muy pequeña, su familia se trasladó a vivir a la Colonia Vidal, qué recuerdos tiene de esta etapa? ¿Qué vínculos mantiene en la actualidad?

El mis recuerdos de infancia son muy buenos. Los niños mientras puedan jugar ya son felices. Y jugábamos mucho, porque había espacio para correr y los estudios no nos tomaban mucho tiempo, ya que sólo nos enseñaban todo justo lo que necesitábamos para ir a trabajar en la fábrica. Una vez cumplí los catorce años, todo cambió: tuve que dejar la escuela, trabajar ocho horas seis días a la semana y sólo recibir la educación para poder ser buena esposa y madre. En la actualidad no tengo ningún vínculo.

Cómo era la vida en una colonia textil a mediados del siglo XX?

A mediados del siglo XX, con la posguerra cerca, los trabajadores las pasaban canutas en todas partes. Las colonias no eran una excepción. Aunque en las colonias quizás tenían más recursos para que se pagaba poco alquiler y todo el mundo tenía un pedazo de tierra cultivada y un corral donde se podían criar conejos y gallinas. Esto permitía poder tener las necesidades básicas cubiertas.

¿Cuál ha sido su trayectoria profesional? ¿A qué se dedicaba de joven?

A los catorce años me pusieron a aprender de tejer. Más adelante tuve la oportunidad de estudiar comercio y me col • locar en la oficina. A los veinte años me fui a vivir a Terrassa donde primero trabajé en una oficina de una fábrica textil y luego, una vez casada, pusimos un negocio propio.

En su casa, sus padres les gustaba la literatura? Quien la llevó por los caminos de la lectura? Mi madre y también mi abuela. Ambas eran unas grandes lectoras. Mi madre, como que había ido a la escuela en tiempos de la República, tenía los libros en catalán y nos los dejaba cuando estábamos enfermos. En casa, la abuela tenía muchos ejemplares de Páginas vividas, que también nos los dejaba cuando nos llevábamos muy bien.

Usted fue a la escuela en la etapa franquista y no pudo aprender a escribir en catalán, cuando y donde lo hizo?

Después de la dictadura. En Terrassa, donde vivía. En un centro de normalización lingüística.

Su novela • la Olor de colonia fue y es un gran éxito, seguramente porque retrata con gran realismo la sociedad cerrada de una colonia, la podemos considerar autobiográfica?

No. Todas las historias que se cuentan son inventadas. Las costumbres, el ambiente y la atmósfera sí que son los que yo recuerdo.

El título de Olor de colonia, está muy bien pensado, porque se respira una atmósfera que te entra por todos los sentidos: voces, olores, percibes y casi tocas las relaciones sociales en un entorno pequeño y cerrado. Cree que la visión que nos ofrece la comparten otras personas que han vivido en el mismo contexto? Ha hablado con otros y ha contrastado como lo ven?

Sí, he hablado con muchísimas personas. En estos momentos viajo mucho por toda Cataluña visitando los clubes de lectura de las bibliotecas. Hacemos col • loquis y allí sale un poco de todo. La mayoría de gente que lo ha vivido o lo ha oído decir están de acuerdo en el que se muestra en la novela • la. También es verdad que me he encontrado con algunas personas que tenían, y aún tienen, idealizadas las colonias. Y las defienden. Pero son una minoría. A estas personas, cuando he tenido la oportunidad, les he dicho que también tienen razón. Cada uno tiene su, de razón. Las cosas todo el mundo las ve según como las ha vivido. Y yo las viví tal como lo cuento.

Su novela • la La casa cantonera, también está situada en el Berguedà. Las raíces pesan mucho? Le interesa más escribir sobre lo que conoce?

Y tanto como pesan. Yo me siento muy arraigada en el Berguedà. No he cambiado ni la manera de hablar, ni las costumbres, ni las tradiciones. Y sí, también me gusta más hablar de las cosas que conozco. Pienso que lo puedo hacer con más propiedad.

 En este libro encontramos relaciones familiares muy complejas, personajes atormentados por su pasado, que parece que están abocados a un futuro que no pueden controlar ni decidir. Como se inspira, como construye y dibuja estas personalidades, como nace un relato?

Yo tengo mucha imaginación y me gusta mucho inventar historias. Pero procuro que sean verosímiles. Y precisamente en la vida real rara vez podemos controlar o decidir. A veces nos lo pensamos, que decidimos. Cuando es todo lo contrario. Un relato puede nacer por casualidad. Pero después lo tienes que trabajar, reescribir, pulir, y si conviene, desgarrarse el. Y volver a empezar. Hasta que sale como quieres que salga. Porque cuando está terminado no se ve el tiempo que has tardado en hacerlo, sólo se ve si está bien o no.

Usted es una persona mayor que no se ha “jubilado”, que continúa con una actividad intensa. Es porque de su afición-vocación ha hecho su actual profesión?

No me lo miro como una profesión. Para mí es una vocación. Una vocación a la que debo la vida.

 Termine la frase, ser grande es …

Quizás, ser más sabio, pero también está más cansado y, como dice el poeta, son dos sentimientos que a menudo tienen un parecido peligrosa.