Núria Ribó
Neta d’un cuiner de la Transmediterránea i filla d’un ferroviari, en una època en què els viatges no estaven a l’abast de tothom, se sentia una privilegiada per poder conèixer altres indrets? Li agrada viatjar? Té un esperit aventurer?Sempre m’ha agradat voltar, conèixer llocs diferents. He viatjat de moltes maneres i amb pocs calers. Viatjar no és només una qüestió de diners. En tenia molt pocs quan vaig començar a viatjar, i, en canvi, els recordo com uns viatges intensos i plens d’il·lusions i sorpreses.
Vostè va néixer al districte de Sant Martí, i és també on viu actualment. Ha vist la gran transformació de la Barcelona olímpica: què recorda amb nostàlgia del seu barri de la infància? I com el viu, ara? Li agrada fer vida de barri, el petit comerç, participar en les entitats, fer veïnatge?
Vaig néixer al barri de Sant Martí i he tornat a viure-hi, i a la mateixa casa. Però enmig he viscut a diferents barris i països. Els records es barregen: el parc de la Ciutadella, el Zoo, el mar, tot i que les vies del tren eren una barrera. Era aquella Barcelona que vivia d’esquena al mar i que els Jocs Olímpics van transformar. Són canvis que no vaig viure in situ perquè aleshores vivia a Nova York. En tornar, vaig trobar un barri obert al mar, envoltat de parcs, la Ciutadella i l’Estació del Nord, amb el TNC i l’Auditori, i encara amb algunes botigues…, però, malauradament, van desapareixent…
Recorda quan va pensar que volia ser periodista? Per què li interessava? Creu que és una professió vocacional i de servei a la comunitat?
L’atracció pels mitjans de comunicació m’arriba a través de la ràdio. Sempre hi estava enganxada. Sempre he portat un transistor petit a la bossa. Vaig començar fent cursets de ràdio, a Ràdio Joventut, a la Via Augusta. Arribas Castro, Agustín Rodríguez, José M. Pallardó…, eren veus que escoltava cada dia. Aquells tallers van ampliar la meva curiositat i el meu interès per la ràdio com a mitjà. Vaig començar a estudiar Periodisme a la Universitat Autònoma el 1975.
La comunicació és un camp molt ampli: premsa escrita, ràdio, televisió, xarxes… En quin àmbit se sent més còmoda, més identificada?
La ràdio ha estat sempre una gran seductora. Abans d’acabar Periodisme, vaig començar a treballar a Ràdio Barcelona. Era l’any 1977, les primeres eleccions democràtiques, la primera manifestació de l’Onze de Setembre, l’arribada de Tarradellas… Un temps de canvis intensos, fascinants per a una periodista que comença. Un dia vaig rebre una trucada de Ricard Fernández Deu per col·laborar com a reportera al programa Set dies de TVE-Miramar. No m’hi vaig pensar gens! Vaig compaginar TVE i Ràdio Barcelona.
Vivim en una societat que té molt fàcil l’accés a la informació, però això no garanteix la veracitat de tot el que escoltem o llegim. Tot va ple de notícies falses, la postveritat sembla que es justifiqui. És més important la quantitat d’informació que la seva qualitat. Com es pot contrarestar aquest fenomen?
Són temps apassionants per la interconnexió instantània que vivim, però també són temps que requereixen molta preparació i contrastar més que mai l’allau d’informacions que es produeix cada dia. Internet facilita la informació, obre les portes a tothom. Els rumors i les mentides s’hi barregen. Els grans mitjans, per les seves pròpies estructures, s’han hagut d’estrènyer el cinturó a correcuita. La informació és poder i, per a molts, una mercaderia. Així, anem veient com aquests mitjans s’esmicolen, retallen plantilles i els periodistes es veuen sotmesos a unes condicions laborals deplorables, que també van en detriment de la qualitat informativa.
Els mitjans de comunicació són un poder important perquè creen opinió, marquen posicions polítiques, econòmiques i socials. Com es pot regular aquesta responsabilitat?
En periodisme sempre hem dit que la millor llei reguladora és la que no existeix. Els mitjans tenen els seus llibres d’estil i de funcionament. Els periodistes tenim un codi deontològic i la nostra ètica. El límit està en les lleis i el Codi civil.
Hi ha reconeixements i premis a la tasca periodística, la major part dels quals molt vinculats a la trajectòria professional o a un treball que s’ha presentat. Es dona la mateixa importància a la trajectòria ètica dels professionals o dels mitjans? Donem reconeixements als valors?
Voldria creure que l’ètica i els valors guien tot tipus de treball informatiu, però no sempre és així. De vegades, penso que el «tot s’hi val per l’audiència» és massa descarat.
El seu documental O mía o de nadie, que va ser premiat per l’Institut de la Dona, explica la violència de gènere. En parlem, ho denunciem, ens hi manifestem en contra, però, desgraciadament, cada any moren dones, i els seus fills són víctimes també d’aquests crims. Com ens podem conjurar tots per combatre aquesta tara social?
La violència de gènere és un dels problemes més greus que continua patint la societat arreu del món, en totes les classes socials i en el si de totes les religions i cultures. La violència contra les dones és l’expressió màxima de la desigualtat que avui, en ple segle xxi, encara vivim les dones respecte dels homes. Continuarem lluitant per la igualtat, però si ells no s’hi posen i planten cara als seus congèneres, serà difícil acabar amb aquesta tara.
Vostè ha estat durant molts anys corresponsal a Nova York i també a Londres. Què li ha ensenyat la societat americana en el camp professional? Què enyora de Nova York? Hi viatja sovint?
Nova York ha estat una etapa clau en la meva vida, tant personal com professional. Vaig aprendre que tot és possible, si t’hi poses de veritat. Els impediments són castells de cartes que es poden fer caure. Almenys, aquesta és una actitud que dona força i t’ajuda a intentar fer allò que vols. Encara que no sempre s’aconsegueix. La societat americana també t’ajuda a buidar aquella motxilla plena de sentit del ridícul, tan made in Spain; una actitud que massa sovint és un entrebanc, tant per a la vida personal com per a la professional.
Què li expliquen els seus amics o col·legues americans de les actuacions del president Trump? Com es viu la «creuada» que està fent contra els mitjans de comunicació que no li són afins?
Els meus amics estan fins al capdamunt de Trump! Però reconeixen que el sistema necessita un bon sotrac, i Trump ha qüestionat l’establishment com ningú. Això agrada a una gran majoria, encara que no l’hagin votat. Però la realitat és que Trump segueix mantenint un gran suport entre els que el van votar. L’atac als mitjans de comunicació es pot contemplar també com un atac a l’establishment, al poder. Aquest proper novembre, amb les midterm elections, tindrem un bon termòmetre de la presidència Trump.
L’abús de les noves tecnologies, el mòbil, les xarxes socials, ens pot fer perdre el viure en primera persona i amb plena consciència l’ara i aquí? Creu que hem empitjorat les nostres relacions socials, que estem perdent capital humà?
L’abús de les noves tecnologies i les conseqüències que pot tenir és una qüestió que està en ple estudi. Tot i que ja en vivim i en patim els beneficis i els problemes immediats. Crec que l’edat m’ajuda a mantenir un cert equilibri, però no passa el mateix amb els més joves. I això no només és imparable, sinó que va a més. Dit això, crec que les noves tecnologies ens han facilitat la vida i la feina. Però reconec que jo visc en l’anomenat primer món i que són massa milions de persones que es quedaran penjades, si no és que les mateixes tecnologies ho capgiren per impedir que quedin aïllats.
Per acabar, completi la frase: fer-se gran és…
T’ho diré quan m’hi senti.
Limpia de un cocinero de la Transmediterránea e hija de un ferroviario, en una época en que los viajes no estaban al alcance de todos, se sentía una privilegiada para poder conocer otros lugares? Le gusta viajar? Tiene un espíritu aventurero? Siempre me ha gustado dar vueltas, conocer lugares diferentes. He viajado de muchas maneras y con poco dinero. Viajar no es sólo una cuestión de dinero. Tenía muy pocos cuando empecé a viajar, y, en cambio, los recuerdo como unos viajes intensos y llenos de ilusiones y sorpresas.
Usted nació en el distrito de San Martín, y es también donde vive actualmente. Ha visto la gran transformación de la Barcelona olímpica: que recuerda con nostalgia de su barrio de la infancia? Y como el vivo, ahora? Le gusta hacer vida de barrio, el pequeño comercio, participar en las entidades, hacer vecindad?
Nací en el barrio de San Martín y he vuelto a vivir, y en la misma casa. Pero en medio he vivido en diferentes barrios y países. Los recuerdos se mezclan: el parque de la Ciutadella, el Zoo, el mar, aunque las vías del tren eran una barrera. Era aquella Barcelona que vivía de espaldas al mar y que los Juegos Olímpicos transformaron. Son cambios que no viví in situ porque entonces vivía en Nueva York. Al volver, encontré un barrio abierto al mar, rodeado de parques, la Ciudadela y la Estación del Norte, con el TNC y el Auditorio, y aunque con algunas tiendas …, pero, desgraciadamente, van desapareciendo …
Recuerda cuando pensó que quería ser periodista? ¿Por qué le interesaba? Cree que es una profesión vocacional y de servicio a la comunidad?
La atracción por los medios de comunicación me llega a través de la radio. Siempre estaba pegada. Siempre he llevado un transistor pequeño a la bolsa. Empecé haciendo cursillos de radio, en Radio Juventud, en la Via Augusta. Arribas Castro, Agustín Rodríguez, José M. Pallardó …, eran voces que escuchaba cada día. Aquellos talleres ampliaron mi curiosidad y mi interés por la radio como medio. Empecé a estudiar Periodismo en la Universidad Autónoma en 1975.
La comunicación es un campo muy amplio: prensa escrita, radio, televisión, redes … ¿En qué ámbito se siente más cómoda, más identificada?
La radio ha sido siempre una gran seductora. Antes de terminar Periodismo, empecé a trabajar en Radio Barcelona. Era el año 1977, las primeras elecciones democráticas, la primera manifestación del Once de Septiembre, la llegada de Tarradellas … Un tiempo de cambios intensos, fascinantes para una periodista que comienza. Un día recibí una llamada de Ricard Fernández Deu para colaborar como reportera en el programa Siete días de TVE-Miramar. No me pensé nada! Voy compaginar TVE y Radio Barcelona.
Vivimos en una sociedad que tiene muy fácil el acceso a la información, pero esto no garantiza la veracidad de todo lo que escuchamos o leemos. Todo lleno de noticias falsas, la postveritat parece que se justifique. Es más importante la cantidad de información que su calidad. Como se puede contrarrestar este fenómeno?
Son tiempos apasionantes para la interconexión instantánea que vivimos, pero también son tiempos que requieren mucha preparación y contrastar más que nunca la avalancha de informaciones que se produce cada día. Internet facilita la información, abre las puertas a todo el mundo. Los rumores y las mentiras se mezclan. Los grandes medios, por sus propias estructuras, se han tenido que apretar el cinturón a toda prisa. La información es poder y, para muchos, una mercancía. Así, vamos viendo como estos medios se desmenuzan, recortan plantillas y los periodistas se ven sometidos a unas condiciones laborales deplorables, que también van en detrimento de la calidad informativa.
Los medios de comunicación son un poder importante porque crean opinión, marcan posiciones políticas, económicas y sociales. Como se puede regular esta responsabilidad?
En periodismo siempre hemos dicho que la mejor ley reguladora es la que no existe. Los medios tienen sus libros de estilo y de funcionamiento. Los periodistas tenemos un código deontológico y nuestra ética. El límite está en las leyes y el Código Civil.
Hay reconocimientos y premios a la labor periodística, la mayor parte de los cuales muy vinculados a la trayectoria profesional oa un trabajo que se ha presentado. Se da la misma importancia a la trayectoria ética de los profesionales o de los medios? Damos reconocimientos a los valores?
Quisiera creer que la ética y los valores guían todo tipo de trabajo informativo, pero no siempre es así. A veces, pienso que el «todo vale por la audiencia» es demasiado descarado.
Su documental O mía o de nadie , que fue premiado por el Instituto de la Mujer, explica la violencia de género. En hablamos, lo denunciamos, nos manifestamos en contra, pero, desgraciadamente, cada año mueren mujeres, y sus hijos son víctimas también de estos crímenes. Como podemos conjurar todos para combatir esta tara social?
La violencia de género es uno de los problemas más graves que sigue sufriendo la sociedad en todo el mundo, en todas las clases sociales y en el seno de todas las religiones y culturas. La violencia contra las mujeres es la expresión máxima de la desigualdad que hoy, en pleno siglo XXI, todavía vivimos las mujeres respecto de los hombres. Continuaremos luchando por la igualdad, pero si ellos no se ponen y hacen frente a sus congéneres, será difícil acabar con esta tara.
Usted ha sido durante muchos años corresponsal en Nueva York y también en Londres. ¿Qué le ha enseñado la sociedad americana en el campo profesional? Qué añora de Nueva York? Hay viaja a menudo?
Nueva York ha sido una etapa clave en mi vida, tanto personal como profesional. Aprendí que todo es posible, si te pones de verdad. Los impedimentos son castillos de cartas que se pueden hacer caer. Al menos, esta es una actitud que da fuerza y te ayuda a intentar hacer lo que quieres. Aunque no siempre se consigue. La sociedad americana también te ayuda a vaciar aquella mochila llena de sentido del ridículo, tan made in Spain ; una actitud que demasiado a menudo es un obstáculo, tanto para la vida personal como para la profesional.
¿Qué le cuentan sus amigos o colegas americanos de las actuaciones del presidente Trump? Cómo se vive la «cruzada» que está haciendo contra los medios de comunicación que no le son afines?
Mis amigos están hasta arriba de Trump! Pero reconocen que el sistema necesita un buen bache, y Trump ha cuestionado el establishment como nadie. Esto gusta a una gran mayoría, aunque no lo hayan votado. Pero la realidad es que Trump sigue manteniendo un gran apoyo entre los que le votaron. El ataque a los medios de comunicación se puede contemplar también como un ataque al establishment , al poder. Este próximo noviembre, con las midterm elections , tendremos un buen termómetro de la presidencia Trump.
El abuso de las nuevas tecnologías, el móvil, las redes sociales, nos puede hacer perder el vivir en primera persona y con plena conciencia del aquí y ahora? Cree que hemos empeorado nuestras relaciones sociales, que estamos perdiendo capital humano?
El abuso de las nuevas tecnologías y las consecuencias que puede tener es una cuestión que está en pleno estudio. Aunque ya vivimos y sufrimos los beneficios y los problemas inmediatos. Creo que la edad me ayuda a mantener un cierto equilibrio, pero no ocurre lo mismo con los más jóvenes. Y esto no sólo es imparable, sino que va a más. Dicho esto, creo que las nuevas tecnologías han facilitado la vida y el trabajo. Pero reconozco que yo vivo en el llamado primer mundo y que son demasiado millones de personas que se quedarán colgadas, a menos que las mismas tecnologías lo cambian para impedir que queden aislados.
Por último, complete la frase: hacerse mayor es …
Te lo diré cuando me sienta.
