• Quan em diuen que sóc massa vell per fer una cosa, procuro fer-la de seguida.PABLO PICASSO
  • L'art d'envellir és l'art de conservar alguna esperança.ANDRÉ MAUROIS
  • Els que en realitat estimen la vida són aquells que estan envellint.SÓFOCLES
  • En la joventut aprenem, en la vellesa entenem.MARIE VON EBNER ESCHENBACH
Marc Antoni Broggi

Marc Antoni Broggi

Entrevista al Dr. Marc Antoni Broggi: –          Com definiria l’ètica? L’ètica és una reflexió crítica sobre el nostre comportament i els valors que l’informen, aquells que es prioritzen per a les decisions i els que resulten conculcats o bé respectats com a resultat d’aquesta reflexió. –          En el transcurs de la història, l’ètica ha evolucionat? En què ha canviat? Els valors van canviant perquè depenen de la nostra voluntat, del que preferim, de com volem viure, del món que volem que ens envolti o que volem deixar. En general, la crisi de valors sorgeix quan n’hi ha de nous, quan es pot triar entre ells. L’ètica és reflexió sobre la llibertat de triar entre les possibilitats que tenim, de saber quin dels meus deures passa a primer pla en una situació donada, i per què. –          Quina relació hi ha entre ètica i moral? No hi ha una diferència etimològica. Totes dues provenen del costum, del comportament, vingui del grec o del llatí. Però ara és habitual entendre per moral un seguit de valors i de deures, de normes, segregades per l’entorn i que s’espera que les segueixi la persona que en forma part. Cada societat imposava un codi moral propi i deontològic (de deure), fos social, religiós o corporatiu. El que ha canviat és haver passat a una societat plural, que es defineix per un pluralisme tan ampli que requereix, cada cop més i en tots els àmbits, una reflexió ètica, és a dir, una ponderació entre les propostes. Més que no pas cercar acríticament uns deures indiscutibles, un moralisme, la reflexió ètica indaga sobre valors esperats, drets a protegir i decisions més raonables. La moral respon què cal fer, i l’ètica, o filosofia moral, pregunta per què es fa això, per quines raons i en quins principis se sustenta l’acció. –          L’ètica no té per què estar vinculada a una religió, però ètica i espiritualitat poden estar relacionades? En la reflexió ètica es relaciona tot: valors, creences, interessos, anhels. No hauria d’estar supeditada a una religió, però sí que pot estar-hi relacionada i fer-ne referència. Evidentment, l’espiritualitat d’una persona, religiosa o no, tenyeix la seva ponderació ètica. Pluralisme no vol dir que tots els valors valguin el mateix, sinó que obertament puguin comparar-se entre si, i la mateixa ponderació pot fer-se amb una sensibilitat, amb una profunditat en les preguntes, en part racionals i en part emotives, que es podria definir com a espiritual. –          Considera important incloure la filosofia en els plans d’educació? Sí, fonamental. Sobretot si acceptem la seva vocació etimològica de “gust pel saber”, per anar més enllà, per no acontentar-se amb els fets, amb el que ja és, per voler millorar el nostre comportament (personal i col·lectiu), per donar-nos raons del que fem o no fem, per ser valents en respondre del que hem fet o volem fer. Sobretot, per trobar el gust a comprendre millor, a resignar-se a no trobar resposta o a posposar-la sovint, per cultivar el goig del diàleg, sobretot quan és amistós. Per no perdre la possibilitat de ser més rics emocionalment i intel·lectualment. Com diu Epicur, mai no és massa aviat ni massa tard per a aquest tipus d’exercici filo-sòfic. –          Les noves tecnologies –Internet, per posar un exemple– han facilitat la divulgació de la salut? De moment, crec que no gaire, encara. Donen molta informació, però a vegades el volum i la rapidesa dificulten i emmascaren les coses, com fa una cascada i no el corrent d’un riu… A través d’aquests sols mitjans, s’obté una informació que sovint no aporta més coneixement, no dóna més comprensió, no ajuda a valorar. –          A la informació relativa a la salut que podem trobar a Internet, quin índex de credibilitat li podem donar? N’hi ha de tot, i jo, evidentment, no ho conec del tot. En principi, és una informació poc contrastada, poc avalada col·lectivament, massa poc controlada. És un mitjà de difusió que es presta a ser utilitzat per aquell a qui l’interessi que el límit sigui borrós; per exemple, per fer arribar missatges no basats en proves, poc científics, de pura opinió i que es poden guiar pel consumisme i induir a falses esperances. No tots són així, però costa destriar. I els més visibles no acostumen a ajudar a millorar l’acceptació de la manca de salut, de la vellesa, de la mort; en canvi, indueixen a augmentar la dependència, la medicació, el diagnòstic i tractament compulsiu i a una prevenció excessiva. Medicalitzen la població. –          Cada vegada sentim a parlar més de consultoris virtuals, segones opinions mèdiques… Quin ús n’hem de fer, d’aquests recursos? Una cosa és fer servir el consultori virtual per obtenir informació suplementària; una altra de diferent és voler obtenir-ne un diagnòstic i, sobretot, arribar a una decisió. Crec que la presència, l’anamnesi oral, l’exploració física i la proposta que ha de fer el professional en persona no es pot suplir del tot. Els símptomes o els signes no se sumen, sinó que s’han de pesar, s’han de sospesar. Un dolor a l’abdomen s’ha de palpar i saber-ne les característiques al tacte, a la pressió, a la descompressió, etc. I algú ho ha de fer. La clínica no és una ciència en el sentit de conèixer fets amb unes seves causes i efectes de manera que no poden ser d’altra manera, sinó que és un coneixement incert sobre el qual s’ha de decidir basant-se en un coneixement científic que ens prediu només probabilitats. Fa falta sempre una ponderació experta d’aquestes darreres per decidir. D’aquests recursos, se n’ha de fer un ús intel·ligent i prudent, i això vol dir esperar només el que ens poden oferir: informació puntual a preguntes concretes i sense preguntar allò que no li podem preguntar. –          En quins principis s’hauria de basar la relació metge-pacient? La relació clínica (no només metge-pacient, també infermera-pacient, per exemple) ha canviat radicalment en pocs anys; més en els vint-i-cinc darrers anys que en els vint-i-cinc segles passats. Abans, es tractava de procurar només la màxima eficàcia contra la malaltia, i tot estava legitimat per aconseguir-ho: per exemple, ho estava la mentida o la imposició d’un bon tractament . Ara, inclou l’ajuda a una persona malalta i el respecte als seus límits. Abans, la relació es basava en el principi de beneficència. Per al metge, incloïa procurar (al seu recte entendre, segons Hipòcrates) el bé del seu malalt i apartar-lo de tot mal; tot plegat, evidentment, analitzat i aplicat amb un paternalisme nítid i molt ben acceptat; tal com es faria amb un nen, perquè el malalt, pel sol fet de ser-ho o estar-ho, quedava infantilitzat pels altres. Per al malalt, la relació incloïa submissió i confiança. Ara, la relació ha de ser més horitzontal. El ciutadà, quan està malalt, no perd uns drets, i la seva nova situació inclou un tracte diferent; senzillament, un tractament i un tracte més personalitzats, més respectuosos, sense mentides, sense imposicions. Els nous principis de respecte a les persones i de no fer discriminacions entre elles han canviat la relació clínica. Però no s’ha de passar de l’antic paternalisme al contracte fred de serveis. Els professionals han de formar-se millor en coneixements i habilitats per modificar actituds que facilitin una relació d’un franc diàleg previ a qualsevol actuació. I això només és possible si es tenen clars els valors de compassió, entesa, no com a simple sentiment passiu, sinó com a motor actiu que es posa en marxa quan es veu patir algú; el de valentia per acostar-s’hi, interessar-s’hi i rebre la persona amb hospitalitat; i el de lleialtat, per no abandonar ja al seu malalt. La relació clínica ha de ser una relació entre un ciutadà que demana ajuda per un problema de salut i un professional que és capaç d’ajudar-lo, també fent-li costat. –          El metge, quan hi ha un diagnòstic, li ho ha de comunicar al seu pacient; però, si el pacient no vol saber tota la veritat, què s’hi hauria de fer? El malalt té dret a rebre tota la informació que es té i s’obté sobre ell. Però una cosa és un dret general i l’altra una necessitat personal, una necessitat ara i d’aquesta manera. Per reflectir aquesta complexitat, la llei també diu que té dret a no saber. Tothom té ganes de saber i por a saber a la vegada, i això varia d’una persona a una altra i d’un moment a un altre. Per tant, el professional, o el familiar no ha de venir amb un prejudici, sinó que ha d’investigar primer les ganes de saber que té el malalt, i si la informació que ha de donar és prou segura, si és o no imprescindible (per tal que doni o no un consentiment vàlid per a una actuació important, o perquè implica algú més), si podria ser-li útil (per canviar un hàbit, evitar un perill), o, senzillament, si és un fet o una probabilitat de futur que té dret a conèixer. En cada cas, hem d’actuar de manera diferent. És aquest un tema que no es pot contestar gaire esquemàticament i al qual m’he dedicat i he anat matisant en escrits, referint-me a la por (del malalt i del professional), a l’esperança (a la bona o la falsa), al temps i el seu compàs. Resumim-lo dient que no hi ha mentides piadoses, sinó formes piadoses d’aproximar-se a la veritat; que el malalt ha d’intuir que tenim la informació al seu abast sense compulsió per donar-li-la si no la vol ni voluntat de negar-li si la vol. I que, quan s’ha de donar una mala notícia, hem de saber que fem mal (necessari), però que ens hem de quedar per fer-nos càrrec de les conseqüències d’aquesta activitat també professional, com d’altres en la clínica, per mitigar, per acompanyar, per escoltar-ne el ressò, per evitar l’abandonament. Encara que es pugui fer poca cosa, s’ha de saber estar. –          El metge ha d’explicar als familiars del pacient el diagnòstic, el tractament? I si el pacient no ho vol? En principi, el malalt és el titular del dret i, segons diu la llei, pot informar-se també els familiars si ell no n’ha dit res en contra. És a dir, ell pot dir prèviament qui pot accedir-hi o qui no. I, en el nostre context mediterrani, els familiars són importants perquè són els que l’envolten i en tenen cura. Normalment, el malalt ve acompanyat, com s’hi assenyala, amb qui comparteix les seves penes i alegries, i la informació clínica. Les famílies ara no són tan estables, i el malalt ha de dir-nos o assenyalar-nos qui té ara la seva confiança o fins i tot en qui delega. El que no poden fer els familiars és evitar que se l’informi si vol ser informat. Als familiars que demanen que no s’informi el malalt, ara els dic: “entenc que em diuen que no li volen fer mal, però suposo que no em demanen que defraudi la confiança que ens té”. El mur de silenci amb el qual abans s’envoltava el malalt perquè no se n’assabentés, i sense comptar amb ell, ja no és defensable ara, perquè amb aquest mur es priva el malalt d’una ocasió per apropiar-se de la seva vida i de la seva mort. Sovint els sans menysvaloren la capacitat dels familiars malalts. Altra cosa és que s’informi de manera adequada i prudent. –          Quina importància li dóna a l’humanisme en la relació metge-pacient? L’humanisme és una necessitat. El professional ha de tenir una mirada personalitzada i comprensiva del que passa davant seu. Res humà no li ha de ser aliè, diríem parafrasejant Terenci. No ha de ser un enginyer de vísceres i detector de símptomes; és metge de persones, com deia Jordi Gol. Ha de comprendre el que és la malaltia i el sofriment si vol poder ajudar. Per tant, no ha de veure l’humanisme com un guarniment ni una erudició més o menys agradable. L’ha de veure com una connexió racional i emocional amb el que passa davant seu, no en general per a la humanitat o per a la ciència, sinó per a aquella persona. L’humanisme real ha de ser humanitari. Podríem dir que és comprensió però també és compassió. –          El seu pare, el Dr. Moisès Broggi, va ser una personalitat en el món de la salut i de l’humanisme. Una persona al servei de la seves idees i de la seva professió. Què podria destacar de viure al costat d’una persona amb una trajectòria vital tan extensa i prolífera? Ha estat un privilegi tan gran! Em costa poder explicar en poques paraules el que representa per a mi el fet que hagi estat el meu pare i que, a més, jo hagi treballat amb ell quotidianament al quiròfan o al consultori durant trenta anys, i en molts treballs i alguns dels seus llibres. Són tants records i tot és tan recent… Evidentment, ell, i la meva mare amb ell, és una influència total i indeleble de la qual estaré del tot orgullós per sempre. –          A l’últim, acabi aquesta frase: fer-se gran és… … comprendre i acceptar la nostra condició natural, la nostra petitesa, amb tolerància i, si pot ser, amb una certa alegria, amb el més gran bon humor possible.

Entrevista al Dr. Marc Antoni Broggi:

– ¿Cómo definiría la ética?

La ética es una reflexión crítica sobre nuestro comportamiento y los valores que lo informan, aquellos que se priorizan para las decisiones y los que resultan conculcados o bien respetados como resultado de esta reflexión.

– En el transcurso de la historia, la ética ha evolucionado? ¿En qué ha cambiado?

Los valores van cambiando porque dependen de nuestra voluntad, de lo que preferimos, de cómo queremos vivir, del mundo que queremos que nos rodee o que queremos dejar. En general, la crisis de valores surge cuando hay nuevos, cuando se puede elegir entre ellos. La ética es reflexión sobre la libertad de elegir entre las posibilidades que tenemos, de saber cuál de mis deberes pasa a primer plano en una situación dada, y por qué.

– ¿Qué relación hay entre ética y moral?

No hay una diferencia etimológica. Ambas provienen de la costumbre, del comportamiento, venga del griego o del latín. Pero ahora es habitual entender por moral una serie de valores y de deberes, de normas, segregadas por el entorno y que se espera que las siga la persona que forma parte. Cada sociedad imponía un código moral propio y deontológico (de deber), fuera social, religioso o corporativo. Lo que ha cambiado es haber pasado a una sociedad plural, que se define por un pluralismo tan amplio que requiere, cada vez más y en todos los ámbitos, una reflexión ética, es decir, una ponderación entre las propuestas. Más que buscar acríticamente unos deberes indiscutibles, un moralismo, la reflexión ética indaga sobre valores esperados, derechos a proteger y decisiones más razonables. La moral responde que hay que hacer, y la ética, o filosofía moral,

– La ética no tiene por qué estar vinculada a una religión, pero ética y espiritualidad pueden estar relacionadas?

En la reflexión ética se relaciona todo: valores, creencias, intereses, anhelos. No debería estar supeditada a una religión, pero sí puede estar relacionada y hacer referencia. Evidentemente, la espiritualidad de una persona, religiosa o no, tiñe su ponderación ética. Pluralismo no quiere decir que todos los valores valgan lo mismo, sino que abiertamente puedan compararse entre sí, y la misma ponderación puede hacerse con una sensibilidad, con una profundidad en las preguntas, en parte racionales y en parte emotivas, que se podría definir como espiritual.

– Considera importante incluir la filosofía en los planes de educación?

Sí, fundamental. Sobre todo si aceptamos su vocación etimológica de “gusto por el saber”, para ir más allá, por no contentarse con los hechos, con lo que ya es, por querer mejorar nuestro comportamiento (personal y colectivo), para dar -nos razones de lo que hacemos o no hacemos, por ser valientes en responder de lo que hemos hecho o queremos hacer. Sobre todo, para encontrar el gusto a comprender mejor, a resignarse a no encontrar respuesta o posponerla a menudo, para cultivar el gozo del diálogo, sobre todo cuando es amistoso. Para no perder la posibilidad de ser más ricos emocionalmente e intelectualmente. Como dice Epicuro, nunca es demasiado pronto ni demasiado tarde para este tipo de ejercicio filo-SOFICO.

– Las nuevas tecnologías -Internet, por poner un ejemplo- han facilitado la divulgación de la salud?

De momento, creo que no mucho, todavía. Dan mucha información, pero a veces el volumen y la rapidez dificultan y enmascaran las cosas, como hace una cascada y no la corriente de un río … A través de estos solos medios, se obtiene una información que a menudo no aporta más conocimiento , no da más comprensión, no ayuda a valorar.

– En la información relativa a la salud que podemos encontrar en Internet, qué índice de credibilidad le podemos dar?

Hay de todo, y yo, evidentemente, no lo conozco del todo. En principio, es una información poco contrastada, poco avalada colectivamente, demasiado poco controlada. Es un medio de difusión que se presta a ser utilizado por aquel a quien le interese que el límite sea borroso; por ejemplo, para hacer llegar mensajes no basados ​​en pruebas, poco científicos, de pura opinión y que se pueden guiar por el consumismo e inducir a falsas esperanzas. No todos son así, pero cuesta discernir. Y los más visibles no suelen ayudar a mejorar la aceptación de la falta de salud, de la vejez, de la muerte; en cambio, inducen a aumentar la dependencia, la medicación, el diagnóstico y tratamiento compulsivo y una prevención excesiva. Medicalizan la población.

–          Cada vegada sentim a parlar més de consultoris virtuals, segones opinions mèdiques… Quin ús n’hem de fer, d’aquests recursos?

Una cosa es usar el consultorio virtual para obtener información suplementaria; otra distinta es querer obtener un diagnóstico y, sobre todo, llegar a una decisión. Creo que la presencia, la anamnesis oral, la exploración física y la propuesta que tiene que hacer el profesional en persona no se puede suplir por completo. Los síntomas o signos no se suman, sino que se han de pesar, se deben sopesar. Un dolor en el abdomen se debe palpar y conocer sus características al tacto, a la presión, a la descompresión, etc. Y alguien tiene que hacerlo. La clínica no es una ciencia en el sentido de conocer hechos con unas sus causas y efectos de manera que no pueden ser de otra manera, sino que es un conocimiento incierto sobre el que se debe decidir basándose en un conocimiento científico que nos predice sólo probabilidades.

De estos recursos, se ha de hacer un uso inteligente y prudente, y eso quiere decir esperar sólo lo que nos pueden ofrecer: información puntual a preguntas concretas y sin preguntar lo que no le podemos preguntar.

– ¿En qué principios debería basarse la relación médico-paciente?

La relación clínica (no sólo médico-paciente, también enfermera-paciente, por ejemplo) ha cambiado radicalmente en pocos años; más en los veintidós cinco últimos años que en los veintidós cinco siglos pasados. Antes, se trataba de procurar sólo la máxima eficacia contra la enfermedad, y todo estaba legitimado para ello: por ejemplo, lo estaba la mentira o la imposición de un buen tratamiento. Ahora, incluye la ayuda a una persona enferma y el respeto a sus límites.

Antes, la relación se basaba en el principio de beneficencia. Para el médico, incluía procurar (a su recto entender, según Hipócrates) el bien de su enfermo y apartarlo de todo mal; todo ello, evidentemente, analizado y aplicado con un paternalismo nítido y muy bien aceptado; tal como se haría con un niño, porque el enfermo, por el solo hecho de serlo o estarlo, quedaba infantilizado por los demás. Para el enfermo, la relación incluía sumisión y confianza.

Ahora, la relación debe ser más horizontal. El ciudadano, cuando está enfermo, no pierde unos derechos, y su nueva situación incluye un trato diferente; sencillamente, un tratamiento y un trato más personalizados, más respetuosos, sin mentiras, sin imposiciones. Los nuevos principios de respeto a las personas y de no hacer discriminaciones entre ellas han cambiado la relación clínica.

Pero no se debe pasar del antiguo paternalismo al contrato frío de servicios. Los profesionales deben formarse mejor en conocimientos y habilidades para modificar actitudes que faciliten una relación de un franco diálogo previo a cualquier actuación. Y esto sólo es posible si se tienen claros los valores de compasión, entendida, no como simple sentimiento pasivo, sino como motor activo que se pone en marcha cuando se ve sufrir a alguien; el de valentía para acercarse, interesarse y recibir la persona con hospitalidad; y el de lealtad, por no abandonar ya a su enfermo. La relación clínica debe ser una relación entre un ciudadano que pide ayuda para un problema de salud y un profesional que es capaz de ayudarle, también haciéndole lado.

– El médico, cuando hay un diagnóstico, se lo comunicará a su paciente; pero, si el paciente no quiere saber toda la verdad, que se debería hacer?

El enfermo tiene derecho a recibir toda la información que se tiene y se obtiene sobre él. Pero una cosa es un derecho general y la otra una necesidad personal, una necesidad ahora y de esta manera. Para reflejar esta complejidad, la ley también dice que tiene derecho a no saber. Todo el mundo tiene ganas de saber y miedo a saber a la vez, y esto varía de una persona a otra y de un momento a otro. Por tanto, el profesional, o el familiar no debe venir con un prejuicio, sino que debe investigar primero las ganas de saber que tiene el enfermo, y si la información que debe dar es bastante segura, si es o no imprescindible (para que dé o no un consentimiento válido para una actuación importante, o porque implica alguien más), si podría serle útil (para cambiar un hábito, evitar un peligro), o, sencillamente, si es un hecho o una probabilidad de futuro que tiene derecho a conocer. En cada caso, debemos actuar de manera diferente. Es este un tema que no se puede contestar muy esquemáticamente y al que me he dedicado y he ido matizando en escritos, refiriéndome al miedo (del enfermo y del profesional), a la esperanza (en la buena o la falsa ), al tiempo y su compás. Resumimos-diciendo que no hay mentiras piadosas, sino formas piadosas de aproximarse a la verdad; que el enfermo tiene que intuir que tenemos la información a su alcance sin compulsión para darle si no la quiere ni voluntad de negarle si la quiere. Y que, cuando hay que dar una mala noticia, debemos saber que hacemos mal (necesario), pero que hay que quedarse para hacernos cargo de las consecuencias de esta actividad también profesional, como otros en la clínica, para mitigar, para acompañar, para escuchar el eco, para evitar el abandono. Aunque se pueda hacer poco,

– El médico debe explicar a los familiares del paciente el diagnóstico, el tratamiento? Y si el paciente no lo quiere?

En principio, el enfermo es el titular del derecho y, según dice la ley, puede informarse también los familiares si él no ha dicho nada en contra. Es decir, él puede decir previamente quién puede acceder o quien no. Y, en nuestro contexto mediterráneo, los familiares son importantes porque son los que le rodean y cuidan. Normalmente, el enfermo viene acompañado, como se señala, con quien comparte sus penas y alegrías, y la información clínica. Las familias ahora no son tan estables, y el enfermo debe decirnos o señalarnos quien tiene ahora su confianza o incluso en quien delega.

Lo que no pueden hacer los familiares es evitar que se le informe si desea ser informado. A los familiares que piden que no se informe al enfermo, ahora les digo: “entiendo que me dicen que no le quieren hacer daño, pero supongo que no me piden que defraude la confianza que nos tiene”. El muro de silencio con el que antes rodeaba el enfermo para que no se enterara, y sin contar con él, ya no es defendible ahora, porque con este muro se priva al enfermo de una ocasión para apropiarse de la su vida y de su muerte. A menudo los sanos minusvaloran la capacidad de los familiares enfermos. Otra cosa es que se informe de manera adecuada y prudente.

– ¿Qué importancia le da al humanismo en la relación médico-paciente?

El humanismo es una necesidad. El profesional debe tener una mirada personalizada y comprensiva de lo que pasa delante de él. Nada humano no le debe ser ajeno, diríamos parafraseando Terencio. No debe ser un ingeniero de vísceras y detector de síntomas; es médico de personas, como decía Jordi Gol. Debe comprender lo que es la enfermedad y el sufrimiento si quiere poder ayudar. Por tanto, no debe ver el humanismo como un adorno ni una erudición más o menos agradable. El debe ver como una conexión racional y emocional con lo que pasa delante de él, no en general para la humanidad o para la ciencia, sino para esa persona. El humanismo real debe ser humanitario. Podríamos decir que es comprensión pero también es compasión.

– Su padre, el Dr. Moisès Broggi, fue una personalidad en el mundo de la salud y del humanismo. Una persona al servicio de la sus ideas y de su profesión. ¿Qué podría destacar de vivir junto a una persona con una trayectoria vital tan extensa y prolífera?

Ha sido un privilegio tan grande! Me cuesta poder explicar en pocas palabras lo que representa para mí el hecho de que haya sido mi padre y que, además, yo haya trabajado con él cotidianamente en el quirófano o en el consultorio durante treinta años, y en muchos trabajos y algunos de sus libros. Son tantos recuerdos y todo es tan reciente … Evidentemente, él, y mi madre con él, es una influencia total y indeleble de la que estaré del todo orgulloso para siempre.

– Por último, termine esta frase: hacerse mayor es …

… comprender y aceptar nuestra condición natural, nuestra pequeñez, con tolerancia y, a ser posible, con una cierta alegría, con el mayor buen humor posible.