• Quan em diuen que sóc massa vell per fer una cosa, procuro fer-la de seguida.PABLO PICASSO
  • L'art d'envellir és l'art de conservar alguna esperança.ANDRÉ MAUROIS
  • Els que en realitat estimen la vida són aquells que estan envellint.SÓFOCLES
  • En la joventut aprenem, en la vellesa entenem.MARIE VON EBNER ESCHENBACH
Mª MONTSERRAT SERRALLONGA SIVILLA

Mª MONTSERRAT SERRALLONGA SIVILLA

-Ha viscut tota la seva vida a la mateixa ciutat i al mateix barri, Sant Gervasi. Quins són els canvis que l’han impactat més en el decurs dels anys?

Vaig néixer a Sant Gervasi, al carrer d’Amigó, i com que era el fill quart i no cabíem al pis, als quatre mesos ens vàrem traslladar al carrer de Madrazo, on encara visc.

Els canvis que he vist al barri són importants. Hi havia pocs edificis i quan anàvem al Turó Park tot eren solars i carrers sense asfaltar. El que m’ha impactat més dels canvis al barri és l’edificació.

-Era molt petita quan va començar la guerra civil. Té algun record d’aquell període? I de la postguerra? Va continuar vivint a Barcelona? Les generacions joves tenen coneixement del que va passar al país? S’ha volgut “oblidar” la guerra?

En esclatar la guerra, tenia tres anys. Recordo és que vàrem deixar el pis de Madrazo, perquè se’n van apropiar “els del mocador vermell”, com deien a casa, després de tres registres.

Recordo un tren que ens va portar cap a la Cerdanya, on el meu pare havia estat nomenat secretari de l’Ajuntament de Ger i de dos o tres poblets més. Ho va fer per salvar la vida, perseguit pels republicans, que l’havien destituït de l’Ajuntament, on era funcionari, perquè el consideraven no afí a la república. Molts joves no saben com ho vàrem passar de malament als anys quaranta.

-Què van dir els seus pares quan va voler estudiar Dret? Com recorda els seus anys universitaris? Quantes dones hi havia en la seva promoció? Era complicat per a una dona estar en un món preparat i pensat pels homes?

El meu pare va dir que si jo volia estudiar com els meus tres germans, que tots eren nois, que ho fes. No m’ho vaig fer dir dues vegades, i seguí el batxillerat a les Dames Negres, monges franceses bastant modernes en aquella època, i després vaig escollir Dret, que em semblava una carrera superior. No tenia vocació per a l’ensenyament, que és el que em suggerien, perquè era molt bona en matemàtiques.

Els anys universitaris foren feliços. A la meva promoció ja érem unes quinze noies entre més de cent cinquanta nois. Seiem a la primera fila i mai tinguérem problemes, ni amb els nois ni amb els estudis.

-Ha format part de moviments i associacions en defensa dels drets de les dones? Avui, les dones universitàries no són una excepció, són una majoria, la dona està incorporada al mon laboral, però la discriminació encara és viva. Com i quan podrem dir que hem assolit la igualtat?

Encara formo part d’associacions que defensen els drets de les dones i els infants, entre elles la de Dones Juristes, la Comissió de Dones del Col·legi de l’Advocacia de Barcelona, la Federació Internacional de Dones de Carreres Jurídiques.

Vaig patir discriminació laboral pel fet de ser dona, amb dos suspensos a l’Ajuntament de Barcelona quan volia ascendir de categoria, malgrat que ja feia d’advocada, però només cobrava com a administrativa.

-Com va viure el final del franquisme i l’inici de la democràcia? Creu que en aquella etapa hi havia compromís pel país, per la cultura i la llengua?

La fi del franquisme va representar un pas endavant en la igualtat de les dones, i amb la democràcia s’ha intensificat la igualtat, malgrat que encara no ha arribat la igualtat plena. A la universitat ja teníem compromís pel país, la cultura i la llengua. Anava a classes de català que ens donava el professor Joan Triadú; ens va fer conèixer un món diferent i obert.

-Quines responsabilitats ha tingut en la seva etapa professional? Ens pot comentar la seva trajectòria a l’Ajuntament de Barcelona i el Parlament de Catalunya?

El meu treball professional va ser a l’Ajuntament de Barcelona. Quan tenia vint anys, hi vaig entrar per oposició en una plaça d’administrativa. Però em va costar molt arribar a tècnic superior en dret i a cap del negociat de Plusvàlua.

Al Parlament vaig treballar quasi dotze anys, com a cap de gabinet de Presidència, amb els presidents Miquel Coll i Joaquim Xicoy. Va ser un treball molt agradable, amb uns polítics que eren gent preparada i que actuaven com a senyors. Es discutien a les sessions parlamentàries, però després anaven al bar a fer una canya o un cafè, i com a amics. Mai vaig sentir cap insult, com ara se senten al Congrés de Diputats, a Madrid, i al Parlament de Catalunya.

-Vostè va escriure i publicar un llibre: Una vida a Sant Gervasi: endreces i records. Són unes memòries, és una crònica de fragments de vivències i records. Com ho definiria? Quines motivacions va tenir a l’hora d’iniciar aquest projecte? Està treballant en algun altre llibre?

Tenia ganes de deixar escrites les meves vivències, perquè els que les llegissin (parents, coneguts...) coneguessin tot el que va passar durant la guerra, després de la guerra, la lluita per la democràcia, i per la igualtat entre homes i dones.

Intento escriure un altre llibre, reflexions d’una persona gran.

-Li agrada molt viatjar. Què li aporta conèixer nous indrets? Li agrada documentar-se molt abans del viatge, preparar-ho o bé es deixa sorprendre’s i s’adapta al lloc on és i a la seva pròpia cultura i manera de ser? Quins viatges han sigut més colpidors, li han “ arribat” més?

M’ha agradat viatjar, quasi sempre per assistir a Congressos de la Federació Internacional que he esmentat, que està estesa sobretot per Europa, Àfrica i Amèrica. Sempre he preparat abans els viatges, amb altres col·legues, i hem presentat comunicacions per donar a conèixer el dret i les nostres aspiracions.

He creuat set vegades l’Atlàntic i vaig visitar la Xina l’any 1995, quan tingué lloc el Fòrum Internacional de les Dones. He conegut diverses cultures, m’hi he adaptat els pocs dies que duraven els Congressos, he fet bones amistats. Recordo especialment els viatges a l’Àfrica. Mali, Moçambic, Senegal, Costa Verda. També a les Nacions Unides i a Turquia.

-Després de la seva jubilació, vostè ha continuat tenint una vida molt activa, col·labora en fundacions i continua vinculada al Col·legi d’Advocats. Ens pot explicar breument quines són les seves responsabilitats actuals?

Sí, estic a la Secció de Sèniors, a la Comissió de Dones i al Voluntariat del Col·legi de l’Advocacia de Barcelona. També intervinc a l’Institut Català de les Dones, com a coordinadora de les dones grans, i estic en alguna Fundació de forma voluntària.

-Quines pautes segueix per tenir cura de la seva salut?

He fet una vida molt regular, sense excessos, tenint cura de la salut. He patit un trencament de fèmur, un infart, una pneumònia, però de tot, gràcies a Déu, me n’he sortit bé. Soc optimista per naturalesa, tinc una fe sòlida heretada dels meus pares, i una confiança cega en la providència, a qui agraeixo cada dia la salut i el benestar.

Per acabar, pot completar la frase, fer-se gran és gaudir del que has viscut i esperar que en el futur puguis anar fent coses útils, pel servei als altres, i per fer un món millor.

Mª MONTSERRAT SERRALLONGA SIVILLA

-Ha vivido toda su vida en la misma ciudad y en el mismo barrio, Sant Gervasi. ¿Cuáles son los cambios que la han impactado más en el transcurso de los años?

Nací en Sant Gervasi, en la calle de Amigó, y como era el cuarto hijo y no cabíamos en el piso, a los cuatro meses nos trasladamos a la calle de Madrazo, donde todavía vivo.

Los cambios que he visto en el barrio son importantes. Había pocos edificios y cuando íbamos al Turó Park todo eran solares y calles sin asfaltar. Lo que me ha impactado más de los cambios en el barrio es la edificación.

-Era muy pequeña cuando comenzó la guerra civil. ¿Tiene algún recuerdo de aquel período? ¿Y de la posguerra? ¿Siguió viviendo en Barcelona? ¿Las generaciones jóvenes conocen lo que pasó en el país? ¿Se ha querido “olvidar” la guerra?

Cuando estalló la guerra tenía tres años. Recuerdo que dejamos el piso de Madrazo, porque se lo apropiaron “los del pañuelo rojo”, como los llamaban en casa, después de tres registros.

Recuerdo un tren que nos llevó hacia la Cerdanya, donde mi padre había sido nombrado secretario del Ayuntamiento de Ger y de dos o tres pueblos más. Lo hizo para salvar su vida, perseguido por los republicanos, que lo habían destituido del Ayuntamiento, donde era funcionario, por considerarlo no afín a la república. Muchos jóvenes no saben lo mal que lo pasamos en los años cuarenta.

-¿Qué dijeron sus padres cuando quiso estudiar Derecho? ¿Cómo recuerda sus años universitarios? ¿Cuántas mujeres había en su promoción? ¿Era complicado para una mujer estar en un mundo preparado y pensado para los hombres?

Mi padre dijo que si yo quería estudiar como mis tres hermanos, que todos eran chicos, que lo hiciera. No me lo hice repetir, y cursé el bachillerato en las Damas Negras, monjas francesas bastante modernas en aquella época, y luego elegí Derecho, que me parecía una carrera superior. No tenía vocación para la enseñanza, que es lo que me sugerían, porque era muy buena en matemáticas.

Los años universitarios fueron felices. En mi promoción ya éramos unas quince chicas entre más de ciento cincuenta chicos. Nos sentamos en primera fila y nunca tuvimos problemas, ni con los chicos ni con los estudios.

-¿Ha formado parte de movimientos y asociaciones en defensa de los derechos de las mujeres? Hoy, las mujeres universitarias no son una excepción, son una mayoría, la mujer está incorporada al mundo laboral, pero la discriminación todavía está viva. ¿Cómo y cuando podremos decir que hemos alcanzado la igualdad?

Aún formo parte de asociaciones que defienden los derechos de las mujeres y los niños, entre ellas la de Mujeres Juristas, la Comisión de Mujeres del Colegio de la Abogacía de Barcelona, ​​la Federación Internacional de Mujeres de Carreras Jurídicas.

Sufrí discriminación laboral por el hecho de ser mujer, con dos suspensos en el Ayuntamiento de Barcelona cuando quería ascender de categoría, a pesar de que ya ejercía como abogada, solo cobraba como administrativa.

-¿Como vivió el final del franquismo y el inicio de la democracia? ¿Cree que en aquella etapa había compromiso por el país, por la cultura y la lengua?

El fin del franquismo representó un paso adelante en la igualdad de las mujeres, y con la democracia se ha intensificado la igualdad, aunque todavía no ha llegado la igualdad plena. En la universidad ya estábamos comprometidos con el país, la cultura y la lengua. Iba a clases de catalán que nos daba el profesor Joan Triadú; nos hizo conocer un mundo diferente y abierto.

-¿Qué responsabilidades ha tenido en su etapa profesional? Nos puede comentar su trayectoria en el Ayuntamiento de Barcelona y el Parlamento de Cataluña?

Mi trabajo profesional se desarrolló en el Ayuntamiento de Barcelona. Cuando tenía veinte años, entré por oposición en una plaza de administrativa, pero me costó mucho llegar a técnico superior en derecho y jefe del negociado de Plusvalía.

En el Parlamento trabajé casi doce años, como jefe de gabinete de Presidencia, con los presidentes Miquel Coll y Joaquim Xicoy. Fue un trabajo muy agradable, con unos políticos que eran gente preparada y que actuaban como señores. Discutían en las sesiones parlamentarias, pero luego iban al bar a tomarse una caña o un café, y como amigos. Nunca oí ningún insulto, como se oyen en el Congreso de Diputados, en Madrid, y en el Parlamento de Cataluña.

-Usted escribió y publicó un libro: Una vida a Sant Gervasi: endreces i records. Son unas memorias, una crónica de fragmentos de vivencias y recuerdos. ¿Como lo definiría? ¿Qué motivaciones tuvo a la hora de iniciar este proyecto? ¿Está trabajando en algún otro libro?

Tenía ganas de dejar escritas mis vivencias, para que los que las leyeran (parientes, conocidos…) conocieran todo lo que pasó durante la guerra, después de la guerra, la lucha por la democracia, y por la igualdad entre hombres y mujeres.

Intento escribir otro libro, reflexiones de una persona mayor.

-Le gusta mucho viajar. ¿Qué le aporta conocer nuevos Lugares? ¿Le gusta documentarse mucho antes del viaje, prepararlo, o bien se deja sorprender y se adapta al lugar donde está y a su propia cultura y forma de ser? ¿Qué viajes han sido más impresionantes, le han “llegado” más?

Me ha gustado viajar, casi siempre para asistir a Congresos de la Federación Internacional que he mencionado, que está extendida sobre todo por Europa, África y América. Siempre he preparado antes los viajes, con otros colegas, y hemos presentado comunicaciones para dar a conocer el derecho y nuestras aspiraciones.

He cruzado siete veces el Atlántico y visité China en 1995, cuando tuvo lugar el Foro Internacional de las Mujeres. He conocido diversas culturas, me he adaptado a ellas en los pocos días que duraban los congresos y he hecho buenas amistades. Recuerdo especialmente los viajes a África. Mali, Mozambique, Senegal y Costa Verde. También a las Naciones Unidas y a Turquía.

-Después de jubilarse, usted ha seguido teniendo una vida muy activa: colabora en fundaciones y continúa vinculada al Colegio de Abogados. ¿Nos puede explicar brevemente cuáles son sus responsabilidades actuales?

Sí, estoy en la Sección de Seniors, en la Comisión de Mujeres y en el Voluntariado del Colegio de la Abogacía de Barcelona. También participo en el Instituto Catalán de las Mujeres, como coordinadora de las mujeres mayores, y estoy en alguna otra fundación de forma voluntaria.

-¿Qué pautas sigue para el cuidado de su salud?

He llevado una vida muy regular, sin excesos, cuidando de la salud. He sufrido una rotura de fémur, un infarto, una neumonía, pero de todo, gracias a Dios, he salido bien. Soy optimista por naturaleza, tengo una fe sólida heredada de mis padres, y una confianza ciega en la providencia, a quien agradezco cada día la salud y el bienestar.

Por último, puede completar la frase, hacerse mayor es… disfrutar de lo que has vivido y esperar que en el futuro puedas ir haciendo cosas útiles, por servicio a los demás, y para hacer un mundo mejor.