• Quan em diuen que sóc massa vell per fer una cosa, procuro fer-la de seguida.PABLO PICASSO
  • L'art d'envellir és l'art de conservar alguna esperança.ANDRÉ MAUROIS
  • Els que en realitat estimen la vida són aquells que estan envellint.SÓFOCLES
  • En la joventut aprenem, en la vellesa entenem.MARIE VON EBNER ESCHENBACH
Guillem López Casasnovas

Guillem López Casasnovas

Vostè va néixer a Ciutadella de Menorca: continua la seva relació amb Menorca? Quin paper té en la seva vida? Està d’acord amb el que diu una cançó de Raimon: «qui perd els orígens perd la identitat»? Soc nascut a Ciutadella i casat amb una maonesa a la muntanya del Toro (a mig camí entre totes dues ciutats). Sé d’on es va detreure la plusvàlua que em va permetre estudiar i on, per tant, estic en deute. Els peus al Born, però el cap al món. Menorca és la meva pàtria petita; els territoris de parla catalana estan en el meu imaginari polític; el món és el meu referent del benestar. Com es pot ser feliç si es té consciència del patiment i la fam de molts països al món? Vivim en un món globalitzat on les diferències socials, econòmiques i culturals semblen cada vegada més significatives. La classe mitjana està desapareixent i  el nombre de persones que viuen en situació de pobresa s’incrementa. Com es pot revertir aquesta situació? Amb cultura, coneixement, educació. Descobrint on és realment el benestar, elegint austeritat, perseverant amb el que es creu correcte, donant sentit ètic a tot el que es fa, dormint amb la consciència tranquil·la. Per contra, guanyar perjudicant d’altres, fer-se ric explotant els altres, guanyar renda per consumir incessantment, assolir èxits propis sense reconeixement social…, tot això és als antípodes del que pot salvar la humanitat. Totes les coses que he esmentat són danys colaterals d’una cursa insensata que no se sap on porta. L’any 2008 es va viure una crisi econòmica molt important, i deu anys després encara se n’estan patint les conseqüències. Estem anant cap a una nova crisi? El sector immobiliari s’està recuperant: es poden reproduir algunes de les situacions que ja hem viscut? S’hauria de regular més el lloguer de pisos? El capitalisme es mou amb espasmes. Els més agosarats parlen que són les crisis i les guerres les que comporten reequilibris de desigualtat, de la mateixa manera que les epidèmies fan caure els més dèbils i, així, redueixen cues de les distribucions de renda i riquesa. Convé allunyar-se de tots aquests espasmes: no variar patrons de consum per puntes de ingressos més grans; no gastar amb allò que sovint son ingressos esporàdics. Consumir sense fre no serveix per abastir el benestar. En tot cas, entendre l’economia i el funcionament dels mercats perquè no ens enganyi cap d’aquells economistes ni els mercats ens manin és la meva lluita particular. L’evolució demogràfica de la població actual i les previsions de futur ens indiquen un creixement del nombre de persones grans respecte al de persones joves. Com s’haurà de sustentar el sistema públic de pensions, salut i benestar social? S’hauran de graduar les vides laborals segons els anys de permanència en el mercat de treball, tenint en compte el gradient social de l’esperança de vida; buscar un equilibri entre les rendes netes dels actius i les dels pensionistes, prenent en consideració tota l’acció redistributiva pública; flexibilitzar la jubilació i l’ocupació, buscant continguts de treball per als quals el senyoratge és un valor; oferir temps de voluntariat social i afavorir l’altruisme. Tot això produeix salut, i l’autorealització produeix un sentiment més fort de pertinença social i, per tant, de benestar. Està preparada la societat per tenir una població envellida? Es parla de la importància de la prevenció per afavorir un envelliment actiu i saludable, però destinem els recursos que calen per fer-ho efectiu? El millor recurs és un mateix: com  ens ressitua socialment l’envelliment, com ens plantegem la jubilació, com es confronten les capacitacions diferents que l’edat ens dona…  La resta, els recursos financers públics, són complementaris i en cap cas no poden restituir el que el pas dels anys modifica. El 1996 vostè va fundar el Centre de Recerca en Economia i Salut (CRES-UPF). Ens podria explicar les principals línies de treball d’aquest centre de recerca? Posar l’economia com a disciplina al servei de la recerca de la salut. Es tracta d’una intersecció complexa que necessita seny. L’ètica exigeix eficiència econòmica, que és la garantia contra el malbaratament. Després de dotze anys de conseller del Banc d’Espanya, com ha refet la seva agenda? Continuo a la universitat que vaig ajudar a crear des del moment fundacional. A més, m’he incorporat a diversos patronats sense ànim de lucre. El més remarcable és el de la Sagrada Família: una gran obra, tangible; una meravella per a molts i l’obra de l’enamorament diví del gran Gaudí, i de la qual ara tinc el privilegi de seguir el dia a dia i que esperem cloure el 2026. Quina valoració fa de la Llei de promoció de l’autonomia personal i atenció a les persones en situació de dependència? Un exemple d’insensatesa d’una política social que no sap prioritzar, que negligeix el sentit comú, que no sap planificar en escenaris econòmics normalitzats i que, finalment, respon a conjuntures adverses indiscriminadament… Una frustració col·lectiva resultant d’unes expectatives, primer, inflades i, després, punxades amb crueltat contra els més dèbils de la nostra societat. En quina situació està el Sistema de Salut Pública? Quines sinergies entre el sector públic i el privat podrien ser beneficioses per als usuaris i per al sistema mateix? El sistema sanitari públic ha sigut resilient a la crisi viscuda gràcies als seus professionals, com ho han sigut l’educació o la universitat. El sector sanitari privat no ha sigut mai, ni ho vol ser, una alternativa real. Es tracta, en tot cas, de suplementar i complementar, no de substituir. Quin paper tenen les fundacions en la nostra societat del segle xxi? Hi ha de tot. N’hi ha que son tapadores de finalitats corporatives encobertes més que veritablement socials. Ens interessen les que complementen l’acció pública amb un grau connotació social més elevat. Aquestes últimes mereixen la protecció del mèrit de qui dona sabent el que ha costat guanyar. Per acabar, podria completar la frase: fer-se gran és… … un èxit; especialment si ho jutgem en termes d’alternatives.

Usted nació en Ciutadella de Menorca: continúa su relación con Menorca? ¿Qué papel tiene en su vida? Está de acuerdo con lo que dice una canción de Raimon: «quien pierde los orígenes pierde la identidad»?

Soc nacido en Ciutadella y casado con una mahonesa a la montaña del Toro (a medio camino entre las dos ciudades). Sé de donde se detraer la plusvalía que me permitió estudiar y donde, por tanto, estoy en deuda. Los pies en el Born, pero la cabeza en el mundo. Menorca es mi patria pequeña; los territorios de habla catalana están en mi imaginario político; el mundo es mi referente del bienestar. Como se puede ser feliz si se tiene conciencia del sufrimiento y el hambre de muchos países en el mundo?

Vivimos en un mundo globalizado donde las diferencias sociales, económicas y culturales parecen cada vez más significativas. La clase media está desapareciendo y el número de personas que viven en situación de pobreza se incrementa. Como se puede revertir esta situación?

Con cultura, conocimiento, educación. Descubriendo donde es realmente el bienestar, eligiendo austeridad, perseverante con lo cree correcto, dando sentido ético en todo lo que se hace, durmiendo con la conciencia tranquila. Por el contrario, ganar perjudicando otros, hacerse rico explotando los demás, ganar renta para consumir incesantemente, alcanzar éxitos propios sin reconocimiento social …, todo esto está en las antípodas de lo que puede salvar a la humanidad. Todas las cosas que he mencionado son daños colaterales de una carrera insensata que no se sabe dónde lleva.

En 2008 se vivió una crisis económica muy importante, y diez años después todavía se están sufriendo las consecuencias. Estamos yendo hacia una nueva crisis? El sector inmobiliario se está recuperando: se pueden reproducir algunas de las situaciones que ya hemos vivido? Se debería regular más el alquiler de pisos?

El capitalismo se mueve con espasmos. Los más osados ​​hablan que son las crisis y las guerras las que conllevan reequilibrios de desigualdad, de la misma manera que las epidemias hacen caer los más débiles y, así, reducen colas de las distribuciones de renta y riqueza. Conviene alejarse de todos estos espasmos: no variar patrones de consumo para puntas de mayores ingresos; no gastar con lo que a menudo son ingresos esporádicos. Consumir sin freno no sirve para abastecer el bienestar. En todo caso, entender la economía y el funcionamiento de los mercados para que no nos engañe ninguno de aquellos economistas ni los mercados nos manden es mi lucha particular.

La evolución demográfica de la población actual y las previsiones de futuro nos indican un crecimiento del número de personas mayores respecto al de personas jóvenes. Como se deberá sustentar el sistema público de pensiones, salud y bienestar social?

Se deberán graduar las vidas laborales según los años de permanencia en el mercado de trabajo, teniendo en cuenta el gradiente social de la esperanza de vida; buscar un equilibrio entre las rentas netas de los activos y las de los pensionistas, tomando en consideración toda la acción redistributiva pública; flexibilizar la jubilación y el empleo, buscando contenidos de trabajo para los que el señoreaje es un valor; ofrecer tiempo de voluntariado social y favorecer el altruismo. Todo esto produce salud, y la autorrealización produce un sentimiento más fuerte de pertenencia social y, por tanto, de bienestar.

Está preparada la sociedad para tener una población envejecida? Se habla de la importancia de la prevención para favorecer un envejecimiento activo y saludable, pero destinamos los recursos necesarios para hacerlo efectivo?

El mejor recurso es uno mismo: cómo nos resituar socialmente el envejecimiento, como nos planteamos la jubilación, como se confrontan las capacitaciones diferentes que la edad nos da … El resto, los recursos financieros públicos, son complementarios y en ningún caso pueden restituir lo que el paso de los años modifica.

En 1996 usted fundó el Centro de Investigación en Economía y Salud (CRES-UPF). Nos podría explicar las principales líneas de trabajo de este centro de investigación?

Poner la economía como disciplina al servicio de la búsqueda de la salud. Se trata de una intersección compleja que necesita cordura. La ética exige eficiencia económica, que es la garantía contra el despilfarro.

Después de doce años de consejero del Banco de España, como ha rehecho su agenda?

Sigo en la universidad que ayudé a crear desde el momento fundacional. Además, me he incorporado a diversos patronatos sin ánimo de lucro. Lo más destacable es el de la Sagrada Familia: una gran obra, tangible; una maravilla para muchos y la obra del enamoramiento divino del gran Gaudí, y de la que ahora tengo el privilegio de seguir el día a día y que esperamos concluir en el 2026.

¿Qué valoración hace de la Ley de promoción de la autonomía personal y atención a las personas en situación de dependencia?

Un ejemplo de insensatez de una política social que no sabe priorizar, que descuida el sentido común, que no sabe planificar en escenarios económicos normalizados y que, finalmente, responde a coyunturas adversas indiscriminadamente … Una frustración colectiva resultante de unas expectativas , primero, hinchadas y, después, pinchazos con crueldad contra los más débiles de nuestra sociedad.

¿En qué situación está el Sistema de Salud Pública? ¿Qué sinergias entre el sector público y el privado podrían ser beneficiosas para los usuarios y para el sistema mismo?

El sistema sanitario público ha sido resiliente a la crisis vivida gracias a sus profesionales, como lo han sido la educación o la universidad. El sector sanitario privado no ha sido nunca, ni lo quiere ser, una alternativa real. Se trata, en todo caso, de suplementar y complementar, no sustituir.

¿Qué papel tienen las fundaciones en nuestra sociedad del siglo XXI?

Hay de todo. Los hay que son tapaderas de finalidades corporativas encubiertas más que verdaderamente sociales. Nos interesan las que complementan la acción pública con un grado connotación social más elevado. Estas últimas merecen la protección del mérito de quien da sabiendo lo que ha costado ganar.

Por último, podría completar la frase: hacerse mayor es …

… un éxito; especialmente a juzgar en términos de alternativas.