• Quan em diuen que sóc massa vell per fer una cosa, procuro fer-la de seguida.PABLO PICASSO
  • L'art d'envellir és l'art de conservar alguna esperança.ANDRÉ MAUROIS
  • Els que en realitat estimen la vida són aquells que estan envellint.SÓFOCLES
  • En la joventut aprenem, en la vellesa entenem.MARIE VON EBNER ESCHENBACH
Carles Vallbona

Carles Vallbona

Carles vallbona i calbó (granollers, 1927) és un metge català de gran renom internacional. El 1950 es llicencià en medicina i cirurgia a la universitat de barcelona, on el 1959 es doctorà cum laude. Va fer estudis de postgrau a parís i a houston, on obtingué el diploma de l’american board of pediatrics. Després, treballà com a professor dels departaments de medicina familiar i comunitària i de medicina física i rehabilitació al baylor college of medicine de la universitat de houston, com a director mèdic del programa de salut comunitària de l’hospital de districte del comtat de harris, i com a director de la clínica de poliomielitis de l’institute for rehabilitation and research a la ciutat de houston. Actualment, és director mèdic de la xarxa de centres d’atenció primària de houston, per a l’assistència sanitària pública de persones sense recursos econòmics. Destaca el seu treball pioner en informàtica mèdica i investigació sobre els efectes de la immobilització en persones discapacitades i en persones sanes com a col•laborador de la nasa. Des de 1980 ha estat consultor de la conselleria de sanitat de la generalitat de catalunya i és president del consell assessor sobre activitat física i promoció de la salut. També forma part del patronat de l’hospital general de granollers, on s’ha creat l’observatori de salut del vallès oriental carles vallbona en honor seu. El 1991 va rebre la medalla narcís monturiol al mèrit científic de la generalitat de catalunya per la seva tasca docent de recerca en el camp de la informàtica mèdica i en el control de la hipertensió arterial i de la diabetis a nivell comunitari. El 2010 va rebre la medalla josep trueta al mèrit sanitari. El 2010 va rebre el premi csc esade en reconeixement a la innovació en gestió i al professionalisme, i fou proclamat vallesà de l’any 2010.
Quines recomanacions li agradaria transmetre a les persones que ens llegeixen per tal que puguin envellir més saludablement? Per descomptat, els més importants són els factors genètics que són responsables de permetre que una persona no envelleixi d’acord amb els anys de vida cronològica, sinó amb els anys de vida biològica. Sens dubte, però, els hàbits de vida són determinants perquè la vida biològica sigui més o menys elevada que el que es calcula segons l’edat. Quina importància té l’activitat física en el procés d’envellir? L’activitat física ben regulada i no portada als extrems augmenta els anys de vida amb bona qualitat. Es calcula que la persona físicament activa té uns deu o quinze anys més de vida sense discapacitat que la que porta una vida sedentària. Cal, doncs, mantenir-se actius per fruir d’una llarga vida lliure de discapacitat. Jo he dit moltes vegades que m’agradaria morir sa. Canviar els hàbits de vida costa. Com podem motivar les persones per seguir les seves recomanacions? El més important és que la persona i, sobretot, la família tinguin consciència ben clara del “capital d’anys” que es poden acumular si hom manté un estat de vida lliure de factors de risc (tabaquisme, sedentarisme, obesitat, hipertensió, mal caràcter i d’altres). Un cop la gent o les famílies prenen consciència del grau de factors de risc que tenen, cal ajudar-los a mentalitzar-se per prendre decisions que afavoreixin la disminució del nombre de llurs factors de risc i, per contra, l’augment del nombre de bons hàbits de salut. Un dels més importants és l’hàbit de fer exercici físic amb regularitat i sense exageració. El més fàcil és l’hàbit de caminar a bon pas almenys vint o trenta minuts cada dia. Si hom usa un podòmetre, es recomana fer deu mil passos diaris a bon pas, però sense necessitat de córrer. Sovint es relaciona l’envelliment amb un procés de pèrdues, però des de la gerontologia s’insisteix que és un procés de canvis i no només de pèrdues. Quins canvis positius veu en el procés d’envellir? El procés de pèrdues és inevitable. Cada dia de la nostra vida ens cobra un tribut. Aquest tribut comencem a notar-lo després dels quaranta anys, però si els nostres hàbits de vida són sans i amb pocs factors de risc, la quantia del tribut es fa sostenible i, fins i tot, pot augmentar el capital de reserva que ens animi a “estalviar”. La millor manera d’animar una persona a tenir bons hàbits de salut és dir-li amb sinceritat “et veig més jove que els anys que tens” . Cal, doncs, animar la gent a “canviar positivament llurs hàbits de vida” per minimitzar les pèrdues degudes a l’edat. Com ha canviat la seva visió de l’envelliment en viure’l en primera persona? Acceptant la idea de la pèrdua de capacitats i comparant la meva capacitat vital amb la d’altres persones de la meva edat. Envejant sense rancor els que estan més bé que jo i fardant de la meva capacitat en comparació de la d’altres persones de la meva edat que no estan tan bé de forma física. Per acabar, digui’ns una frase que l’hagi ajudat al llarg de la vida i que vulgui compartir amb els lectors. “accepta les contrarietats com a simples proves de com és la teva fortalesa (física i espiritual) i manté sempre una actitud de bon humor”. El famós neuròleg britànic que va descriure l’anomenat mal de san vito va escriure que “l’arribada d’un pallasso aporta més beneficis a la salut d’un poble que vint ases carregats de medicaments”.

Carles vallbona y calvo (granollers, 1927) es un médico catalán de gran renombre internacional. En 1950 se licenció en medicina y cirugía en la universidad de barcelona, ​​donde en 1959 se doctoró cum laude. Hizo estudios de posgrado en parís ya houston, donde obtuvo el diploma del american board of pediatrics.
Después, trabajó como profesor de los departamentos de medicina familiar y comunitaria y de medicina física y rehabilitación en el Baylor College of medicine de la universidad de houston, como director médico del programa de salud comunitaria del hospital de distrito del condado de harris, y como director de la clínica de poliomielitis del institute for Rehabilitation and research en la ciudad de houston. Actualmente, es director médico de la red de centros de atención primaria de houston, para la asistencia sanitaria pública de personas sin recursos económicos.

Destaca su trabajo pionero en informática médica e investigación sobre los efectos de la inmovilización en personas discapacitadas y en personas sanas como col • rador de la nasa. Desde 1980 ha sido consultor de la consejería de sanidad de la generalitat de cataluña y es presidente del consejo asesor sobre actividad física y promoción de la salud.

También forma parte del patronato del hospital general de granollers, donde se ha creado el observatorio de salud del vallés oriental carles vallbona en su honor.
En 1991 recibió la medalla Narcís Monturiol al mérito científico de la generalitat de cataluña por su labor docente de investigación en el campo de la informática médica y en el control de la hipertensión arterial y de la diabetes a nivel comunitario. En 2010 recibió la medalla josep trueta al mérito sanitario. En 2010 recibió el premio csc esade en reconocimiento a la innovación en gestión y al profesionalismo, y fue proclamado vallesano del año 2010.

¿Qué recomendaciones le gustaría transmitir a las personas que nos leen para que puedan envejecer más saludablemente?

Por supuesto, los más importantes son los factores genéticos que son responsables de permitir que una persona no envejezca de acuerdo con los años de vida cronológica, sino con los años de vida biológica. Sin duda, sin embargo, los hábitos de vida son determinantes para que la vida biológica sea más o menos elevada que lo que se calcula según la edad.

¿Qué importancia tiene la actividad física en el proceso de envejecer?

La actividad física bien regulada y no llevada a los extremos aumenta los años de vida con buena calidad. Se calcula que la persona físicamente activa tiene unos diez o quince años más de vida sin discapacidad que la que lleva una vida sedentaria. Hay, pues, mantenerse activos para disfrutar de una larga vida libre de discapacidad. Yo he dicho muchas veces que me gustaría morir sano.

Cambiar los hábitos de vida costa. Como podemos motivar a las personas para seguir sus recomendaciones?

Lo más importante es que la persona y, sobre todo, la familia tengan conciencia bien clara del “capital de años” que se pueden acumular si se mantiene un estado de vida libre de factores de riesgo (tabaquismo, sedentarismo, obesidad, hipertensión, dolor carácter y otros). Una vez la gente o las familias toman conciencia del grado de factores de riesgo que tienen, hay que ayudarles a mentalizarse para tomar decisiones que favorezcan la disminución del número de sus factores de riesgo y, por el contrario, el aumento del número de buenos hábitos de salud. Uno de los más importantes es el hábito de hacer ejercicio físico con regularidad y sin exageración. Lo más fácil es el hábito de caminar a buen paso al menos veinte o treinta minutos cada día. Si se usa un podómetro, se recomienda hacer diez mil pasos diarios a buen paso, pero sin necesidad de correr.

A menudo se relaciona el envejecimiento con un proceso de pérdidas, pero desde la gerontología se insiste en que es un proceso de cambios y no sólo de pérdidas. ¿Qué cambios positivos voz en el proceso de envejecer?

El proceso de pérdidas es inevitable. Cada día de nuestra vida nos cobra un tributo. Este tributo empezamos a notarlo después de los cuarenta años, pero si nuestros hábitos de vida son sanos y con pocos factores de riesgo, la cuantía del tributo se hace sostenible y, incluso, puede aumentar el capital de reserva que nos anime a “ahorrar”. La mejor manera de animar a una persona a tener buenos hábitos de salud es decirle con sinceridad “te veo más joven que los años que tienes”. Hay, pues, animar a la gente a “cambiar positivamente sus hábitos de vida” para minimizar las pérdidas debidas a la edad.

Como ha cambiado su visión del envejecimiento en vivirlo en primera persona?

Aceptando la idea de la pérdida de capacidades y comparando mi capacidad vital con la de otras personas de mi edad. Envidiando sin rencor los que están mejor que yo y fardando de mi capacidad en comparación con la de otras personas de mi edad que no están tan bien de forma física.

Por último, díganos una frase que le haya ayudado a lo largo de la vida y que quiera compartir con los lectores.

“Acepta las contrariedades como simples pruebas de cómo es tu fortaleza (física y espiritual) y mantiene siempre una actitud de buen humor”. El famoso neurólogo británico que describió el llamado mal de san vito escribió que “la llegada de un payaso aporta más beneficios a la salud de un pueblo que veinte asnos cargados de medicamentos”.