• Quan em diuen que sóc massa vell per fer una cosa, procuro fer-la de seguida.PABLO PICASSO
  • L'art d'envellir és l'art de conservar alguna esperança.ANDRÉ MAUROIS
  • Els que en realitat estimen la vida són aquells que estan envellint.SÓFOCLES
  • En la joventut aprenem, en la vellesa entenem.MARIE VON EBNER ESCHENBACH
Begoña Román

Begoña Román

Quina es la seva relació professional amb les persones grans i amb els serveis socials? Soc membre del Comitè de Bioètica de Catalunya i tinc el desig de portar la reflexió del món de l’ètica al món social. En el Comitè d’Ètica dels Serveis Socials, una de les primeres coses que vam fer va ser un document dels drets i deures de les persones grans als centres residencials. També, com a experta de l’ètica, he tingut l’oportunitat d’acompanyar espais de reflexió d’algunes residències per a persones grans i també per a persones amb discapacitat. Fa referència al document de drets i deures de les persones grans; podria esmentar algunes de les recomanacions que  fa el document? Les recomanacions afecten tant l’organització general de la residència com els professionals. Una de les recomanacions té a veure amb el fet de superar l’infantilisme en el tracte amb les persones grans. Una altra de més general és que es posi la persona en el centre de l’atenció, i no la família. Entre les recomanacions també hi ha el fet de frenar l’obcecació de la incapacitació, quan hi ha altres mecanismes que no priven del dret de ciutadania la persona que està ingressada a la residència i que té alguna discapacitat, fonamentalment intel·lectual o cognitiva. Quins són els principals debats ètics que afecten les persones grans? En diré alguns que em semblen rellevants: ‒ La participació. De vegades, amb les persones grans, passem de la hiperprotecció, considerant-los com a sordmuts, a l’altre extrem, que pot ser l’abandó. Com que no són persones autònomes i tenim una visió vergonyosa de la dependència, la societat els mira amb ulls pietosos o compassius. En conseqüència, les persones grans mateixes també tenen aquesta visió i, per això, sovint neguen la seva situació de dependència o de necessitat, o miren d’endarrerir-la. Les noves generacions de persones grans són un col·lectiu conscient dels seus drets, que té uns interessos nous, amb capacitat reivindicativa i amb una formació intel·lectual. Volen tenir una vida tan activa com sigui possible. No volen residències molt boniques allunyades de la vida activa de la comunitat. Volen continuar tenint una vida de voluntariat, política, amb interessos intel·lectuals. N’hi ha molts que descobreixen que tenen temps per fer allò que els interessa. ‒ Multiculturalisme. Hi ha diversitat de persones grans, a l’igual del que passa a la comunitat. Cal que l’organització de la vida de la residència s’adapti a aquest multiculturalisme. ‒ En funció de la discapacitat existent, l’atenció no s’ha de circumscriure a l’interior de les residències, sinó que ha d’incloure la comunitat. Les ciutats han d’estar dissenyades tenint en compte tot l’entorn comunitari. Per posar-ne un exemple, la durada de la llum verda dels semàfors ha de permetre als ciutadans grans travessar els carrers sense risc. Les persones grans tenen un nivell cultural més alt. Com afectarà això la seva presa de decisions i la relació amb els professionals dels serveis socials i dels serveis de salut? L’eix fonamental és que la salut no ha de ser el valor fonamental per a tothom. S’ha de respectar quin lloc ocupa la salut. La tirania de la salut pot ser un risc i, per tant, la gestió dels riscos serà molt important; per exemple, si a una persona gran li proposem que mengi un triturat per evitar risc d’aspiració, caldrà veure què implica això i també què implica que la persona no ho accepti. Quant a la relació amb els professionals, el que importa és la relació de confiança i el contracte moral; què és el que esperen les persones de la nostra relació amb elles com a cuidadors. El principi d’autonomia és un dels més importants per a les persones grans. Com veu la rellevància que s’està donant a l’ACP (atenció centrada en la persona) en l’atenció a les persones a les residències? Quines coses creu que cal canviar? Les residències han d’entendre que la societat és molt dinàmica i canviant i s’han de posar les piles perquè el seu servei estigui a l’alçada de les circumstàncies. Això és l’ACP. Hem de plantejar la importància dels treballadors de trinxera, que són els que tenen la relació més directa amb les persones que viuen a les residències. I això possiblement passarà per reformular el tema dels contractes laborals. Vol afegir-hi alguna cosa més? Només una cosa: que jo no soc gens imparcial en opinar sobre aquests temes, ja que també vull gaudir d’aquests nous serveis quan els necessiti. Per tant, no ho demano només per als altres, sinó també per a mi mateixa en un futur.

¿Cuál es su relación profesional con las personas mayores y con los servicios sociales?

Soy miembro del Comité de Bioética de Cataluña y tengo el deseo de llevar la reflexión del mundo de la ética en el mundo social. En el Comité de Ética de los Servicios Sociales, una de las primeras cosas que hicimos fue un documento de los derechos y deberes de las personas mayores en los centros residenciales.

También, como experta de la ética, he tenido la oportunidad de acompañar espacios de reflexión de algunas residencias para personas mayores y también para personas con discapacidad.

Hace referencia al documento de derechos y deberes de las personas mayores; podría mencionar algunas de las recomendaciones que hace el documento?

Las recomendaciones afectan tanto la organización general de la residencia como los profesionales. Una de las recomendaciones tiene que ver con el hecho de superar el infantilismo en el trato con las personas mayores. Otra de más general es que se ponga a la persona en el centro de la atención, y no la familia. Entre las recomendaciones también está el hecho de frenar la obcecación de la incapacitación, cuando hay otros mecanismos que no privan del derecho de ciudadanía la persona que está ingresada en la residencia y que tiene alguna discapacidad, fundamentalmente intelectual o cognitiva.

¿Cuáles son los principales debates éticos que afectan a las personas mayores?

En diré algunos que me parecen relevantes:

– La participación. A veces, con las personas mayores, pasamos de la hiperprotección, considerándolos como sordomudos, en el otro extremo, que puede ser el abandono. Como no son personas autónomas y tenemos una visión vergonzosa de la dependencia, la sociedad los mira con ojos piadosos o compasivos. En consecuencia, las personas mayores mismas también tienen esta visión y, por ello, a menudo niegan su situación de dependencia o necesidad, o tratan de retrasarla.

Las nuevas generaciones de personas mayores son un colectivo consciente de sus derechos, que tiene unos intereses nuevos, con capacidad reivindicativa y con una formación intelectual. Quieren tener una vida tan activa como sea posible. No quieren residencias muy bonitas alejadas de la vida activa de la comunidad. Quieren continuar teniendo una vida de voluntariado, política, con intereses intelectuales. Muchos descubren que tienen tiempo para hacer lo que les interesa.

– Multiculturalismo. Hay diversidad de personas mayores, al igual de lo que ocurre en la comunidad. Es necesario que la organización de la vida de la residencia se adapte a este multiculturalismo.

– En función de la discapacidad existente, la atención no debe circunscribirse al interior de las residencias, sino que debe incluir la comunidad. Las ciudades deben estar diseñadas teniendo en cuenta todo el entorno comunitario. Por poner un ejemplo, la duración de la luz verde de los semáforos debe permitir a los ciudadanos mayores atravesar las calles sin riesgo.

Las personas mayores tienen un nivel cultural más alto. ¿Cómo afectará esto su toma de decisiones y la relación con los profesionales de los servicios sociales y de los servicios de salud?

El eje fundamental es que la salud no debe ser el valor fundamental para todos. Se debe respetar qué lugar ocupa la salud. La tiranía de la salud puede ser un riesgo y, por tanto, la gestión de los riesgos será muy importante; por ejemplo, si a una persona mayor le proponemos que coma un triturado para evitar riesgo de aspiración, habrá que ver qué implica esto y también que implica que la persona no lo acepte.

En cuanto a la relación con los profesionales, lo que importa es la relación de confianza y el contrato moral; qué es lo que esperan las personas de nuestra relación con ellas como cuidadores.

El principio de autonomía es uno de los más importantes para las personas mayores. Como ve la relevancia que se está dando a la ACP (atención centrada en la persona) en la atención a las personas en las residencias? Qué cosas cree que hay que cambiar?

Las residencias tienen que entender que la sociedad es muy dinámica y cambiante y deben ponerse las pilas para que su servicio esté a la altura de las circunstancias. Esto es la ACP. Debemos plantear la importancia de los trabajadores de trinchera, que son los que tienen la relación más directa con las personas que viven en las residencias. Y esto posiblemente pasará por reformular el tema de los contratos laborales.

Quiere añadir algo más?

Sólo una cosa: que yo no soy nada imparcial en opinar sobre estos temas, ya que también quiero disfrutar de estos nuevos servicios cuando los necesite. Por lo tanto, no lo pido sólo para los demás, sino también para mí misma en un futuro.