• Quan em diuen que sóc massa vell per fer una cosa, procuro fer-la de seguida.PABLO PICASSO
  • L'art d'envellir és l'art de conservar alguna esperança.ANDRÉ MAUROIS
  • Els que en realitat estimen la vida són aquells que estan envellint.SÓFOCLES
  • En la joventut aprenem, en la vellesa entenem.MARIE VON EBNER ESCHENBACH
Assumpta Montellà

Assumpta Montellà

Assumpta Montellà va néixer a Mataró el 1958 i viu actualment a Cardedeu. Ella mateixa es defineix com una “HISTORIADORA DE PROFESSIÓ, PER DEVOCIÓ, PER VOCACIÓ, AMB PASSIÓ, AMB VEHEMÈNCIA, AMB INTENSITAT. AIXÒ COMPORTA QUE SIGUI UNA HISTORIADORA POC CONVENCIONAL… I TAMBÉ PERQUÈ M’AGRADEN LES HISTÒRIES DE LES PERSONES ANÒNIMES, HISTÒRIES MENUDES, D’HEROIS QUE NO SURTEN EN ELS MANUALS D’HISTÒRIA, HISTÒRIES QUE MAI FARAN HISTÒRIA… O POTSER SÍ”. L’Assumpta ha captivat els lectors d’arreu amb els seus llibres d’història basats en el treball de recerca amb gent gran que ha viscut els fets que estudia, llibres que ens fan redescobrir la nostra història d’una manera propera, emocionant i emocional: La maternitat d’Elna, El setè camió, Elisabeth Eidenbenz, Contrabandistes de la llibertat, Pa, crosta i molla i, l’últim, El silenci dels telers.

Què has après de la gent gran anònima que has estat entrevistant al llarg d’aquests anys?
Jo he après a escoltar. Sembla una obvietat però no ho és. Normalment estem acostumats a fer preguntes i gairebé ja sabem la resposta de la pregunta que fem, i amb la gent gran m’he trobat sovint que la resposta no és la que esperava i, per tant, ja pots escoltar perquè la resposta no és tan simple; és molt més complexa, no és tant clara, hi ha molts matisos, i això t’obliga a escoltar, a escoltar vides.

Com veus a la gent gran?
La gent gran la veig molt sola, és un fet que em preocupa. La generació del mig aparca la gent gran per les presses, per la manera que tenim de treballar, perquè no tenim mai temps. I em passa moltes vegades que vaig a enterraments de persones grans que vivien en residències perquè la infermera em truca a mi perquè no sap a qui més avisar. Amb motiu de la recerca que faig, les visito 4-5 cops en 2 o 3 mesos i ja t’esperen, perquè es crea un lligam afectiu molt gran i no tenen ningú més. I acaben el final dels seus dies en solitari. I jo penso que ningú no hauria de morir sol. I quan mor una persona com aquestes, queda una buidor molt gran.

Què et preocupa especialment de les dones grans?
Les dones grans tenen molts fantasmes del passat, per la guerra, per ideologies polítiques, pel fet de ser del gènere femení… i, aleshores, quan tu preguntes, veus que hi ha coses que no han dit mai en veu alta. Sovint em diuen: “Vostè em pregunta coses que mai ningú no m’havia preguntat, perquè a mi ningú no em preguntava què pensava de res”. I, és clar, si amb noranta i  tants anys és la primera vegada que algú li pregunta què pensa d’alguna cosa, doncs, portem molt de temps de retard. En el cas de les dones trobem molt aquesta situació, que són invisibles, que no compten per a res.

Per exemple, una de les dones que he entrevistat havia patit una violació i m’ho va explicar a mi en els seus últims dies i no s’havia atrevit mai a explicar-ho, ni en el seu moment, perquè hagués semblat que era ella la que provocava. I em deia: “Ara puc dir-ho amb veu alta perquè vostè sap que això passava”.

I les dones grans més joves? Les veus diferent?
Sí, tot i que he après que les circumstàncies fan a les persones. El que han viscut, el bagatge, fan que tinguis una manera de fer. Les dones de 60-70 anys són evidentment més expeditives, han viscut més la vida.

Què diries que et fascina de les dones grans?
La seva força, que poden amb tot; acaben aprenent de la vida i ho superen tot. Tenen una força brutal, acumulant tanta experiència, tants desenganys que les ha fet tan fortes que són invencibles, no hi ha res que pugui amb elles. Han après a patacades. Quan tu vas, elles ja tornen tres vegades.
I dels homes grans, què et preocupa?
Em preocupa que no ho expliquen tot. Per l’orgull masclista. Són molt menys porosos per explicar sentiments. Expliquen fets. Poques vegades expressen sentiments. El sentiment que expressen més és la por i en situacions límit, com quan han estat en un piquet d’execució i al final s’han salvat, quan han estat a la presó…

I què et fascina dels homes grans?

Aquesta resistència que tenen també… però he de reconèixer que em fascinen més les dones grans que els homes. Dels homes, em fascina aquesta manera de separar les vides. Per exemple, quan són soldats són soldats i només són soldats, i obeeixen ordres i ja està. No tenen aquesta diversitat de dubtes, de pors que tenen les dones.

Què aporta a les persones grans aquest treball que fan amb tu?

Tiren enrere en el túnel del temps i fan alguna cosa que els havia quedat pendent. Treuen una cosa que els hi havia quedat a dins, viuen amb aquell nus, i quan ho acaben explicant se senten més alliberats. Una de les dones quan va haver acabat d’explicar-se, em va dir: “No ho havia explicat mai, però ara que ho he explicat trobo que està bé que vostè m’hagi entès de seguida. A mi el que em feia por és que no m’entenguessin”. És tirar enrere i recuperar un passat que els hi queda molt lluny.

I a tu, què t’ha aportat treballar amb les persones grans? Ha canviat com veus la gent gran?

M’ha servit per entendre millor la meva mare. I em faig preguntes sobre ella que abans no m’havia fet mai perquè era la meva mare. La veig i penso que ella també ha viscut moltes il•lusions i decepcions com les que m’expliquen les dones que entrevisto i que no m’explicarà perquè sóc la seva filla.

Abans em deies que havies dut a terme un projecte intergeneracional. Com va anar?
A Terrassa vam voler lligar dues generacions que normalment no es troben mai, que és el jovent i la gent gran. Sempre intentem mirar cap al passat des del present però amb una visió clara de futur; i que aquest passat serveixi per alguna cosa, per a aquest jovent que comença a créixer. Per això vam idear una sortida amb un autobús on la meitat eren persones grans del Casal de Gent Gran Districte Nou i l’altra meitat eren estudiants de 4rt d’ESO de l’Institut Les Aymerigues. Vam anar a una terra d’exili per explicar els últims dies de la República a Catalunya amb persones grans que els van viure quan tenien la mateixa edat que aquells estudiants. Els grans van explicar records que tenien, com per exemple que havien d’escoltar la ràdio pirenaica d’amagat. I els nanos estaven molt parats, molts sorpresos que haguessin d’escoltar la ràdio d’amagat i que els hi pogués caure, fins i tot, una condemna a la presó. I tot va pujar de to quan una de les dones grans va explicar el bombardeig de Barcelona en què ella  va perdre la mare. Ho va explicar d’una manera molt gràfica, feia fins i tot els sorolls de les bombes i es va fer un silenci significatiu. Els nanos no s’atrevien ni a preguntar perquè veien que hi havia molt de dolor. I llavors vam iniciar un tram a peu, que era l’últim trajecte que va fer el president Companys. Per a l’hora de dinar, els hi havíem demanat als avis que portessin l’àpat per als nanos joves, i els joves no havien de dur res. Així no van portar ni patates fregides, ni “xuxes”, ni res i van provar els menjar ben fets de la gent gran: croquetes, truita de patates… A l’hora de menjar hi va haver molt d’intercanvi. A la tornada amb l’autocar els avis van ensenyar a cantar cançons de guerra als nois i noies, i van arribar cantant les barricades, la internacional… Va anar molt bé perquè els nanos van aprendre molt del que havia passat. La part vivencial dels avis és estupenda perquè quan expliques la teva vida amb gràcia atrapes de seguida la persona que t’escolta. I en aquest cas va anar perfecte. Es tracta que el fet vivencial de la gent gran sigui útil perquè els nois i noies parin l’orella i perquè la mateixa gent gran se senti amb una autoestima més plena perquè es veu molt més útil. Una de les persones grans que venia a l’autocar em va dir: “Gracias, hoy me he sentido como un chaval”. És una activitat que valia la pena. Ara ho volem fer amb altres grups i en altres llocs.

Assumpta Montellà nació en Mataró en 1958 y vive actualmente en Cardedeu. Ella misma se define como una “HISTORIADORA DE PROFESIÓN, POR DEVOCIÓN, POR VOCACIÓN, CON PASIÓN, CON VEHEMENCIA, CON INTENSIDAD. ESTO, USTED SEA UNA HISTORIADORA POCO CONVENCIONAL … Y TAMBIÉN PORQUE ME GUSTAN LAS HISTORIAS DE LAS PERSONAS ANÓNIMAS, HISTORIAS menuda, DE HÉROES QUE NO SALEN EN LOS MANUALES DE HISTORIA, HISTORIAS QUE NUNCA HARÁN HISTORIA … O QUIZÁS SÍ “. Assumpta ha cautivado a los lectores de todo con sus libros de historia basados ​​en el trabajo de investigación con gente mayor que ha vivido los hechos que estudia, libros que nos hacen redescubrir nuestra historia de una manera cercana, emocionante y emocional: la maternidad de Elna, el séptimo camión, Elisabeth Eidenbenz, Contrabandistas de la libertad, Pan, corteza y miga y, el último, el silencio de los telares.

¿Qué has aprendido de los ancianos anónima que has estado entrevistando a lo largo de estos años?
Yo he aprendido a escuchar. Parece una obviedad pero no lo es. Normalmente estamos acostumbrados a hacer preguntas y casi ya sabemos la respuesta de la pregunta que hacemos, y con la gente mayor me he encontrado a menudo que la respuesta no es la que esperaba y, por tanto, ya puedes escuchar porque la respuesta no es tan simple; es mucho más compleja, no es tan clara, hay muchos matices, y eso te obliga a escuchar, a escuchar vidas.

Como ves en la gente mayor?
La gente mayor la veo muy sola, es un hecho que me preocupa. La generación del medio aparca la gente mayor por las prisas, por la manera que tenemos de trabajar, porque no tenemos más tiempo. Y me pasa muchas veces que voy a enterramientos de personas mayores que vivían en residencias para que la enfermera me llama a mí porque no sabe a quien más avisar. Con motivo de la investigación que hago, las visito 4-5 veces en 2 o 3 meses y ya te esperan, porque se crea un vínculo afectivo muy grande y no tienen a nadie más. Y terminan el final de sus días en solitario. Y yo pienso que nadie debería morir solo. Y cuando muere una persona como estas, queda un vacío muy grande.

¿Qué te preocupa especialmente de las mujeres mayores?
Las mujeres mayores tienen muchos fantasmas del pasado, por la guerra, por ideologías políticas, por ser del género femenino … y, entonces, cuando tú preguntas, ves que hay cosas que no han dicho nunca en voz alta. A menudo me dicen: “Usted me pregunta cosas que nunca nadie me había preguntado, porque a mí nadie me preguntaba qué pensaba de nada”. Y, claro, si con noventa y tantos años es la primera vez que alguien le pregunta qué piensa de algo, pues, llevamos mucho tiempo de retraso. En el caso de las mujeres encontramos mucho esta situación, que son invisibles, que no cuentan para nada.

Por ejemplo, una de las mujeres que he entrevistado había sufrido una violación y me lo contó a mí en sus últimos días y no se había atrevido a contarlo, ni en su momento, porque hubiera parecido que era ella la que provocaba. Y me decía: “Ahora puedo decirlo con voz alta para que usted sabe que esto pasaba”.

Y las mujeres mayores más jóvenes? Las voces diferente?
Sí, aunque he aprendido que las circunstancias hacen a las personas. Lo que han vivido, el bagaje, hacen que tengas una forma de hacer. Las mujeres de 60-70 años son evidentemente más expeditivas, han vivido más la vida.

¿Qué dirías que te fascina de las mujeres mayores?
Su fuerza, que pueden con todo; acaban aprendiendo de la vida y lo superan todo. Tienen una fuerza brutal, acumulando tanta experiencia, tantos desengaños que las ha hecho tan fuertes que son invencibles, no hay nada que pueda con ellas. Han aprendido a golpes. Cuando tú vas, ellas ya vuelven tres veces.
Y los hombres grandes, qué te preocupa?
Me preocupa que no lo explican todo. Por el orgullo machista. Son mucho menos porosos para explicar sentimientos. Explican hechos. Pocas veces expresan sentimientos. El sentimiento que expresan más es el miedo y en situaciones límite, como cuando han estado en un piquete de ejecución y al final se han salvado, cuando han estado en la cárcel …

Y qué te fascina de los hombres mayores?

Esta resistencia que tienen también … pero tengo que reconocer que me fascinan más las mujeres mayores que los hombres. De los hombres, me fascina esta manera de separar las vidas. Por ejemplo, cuando son soldados son soldados y sólo son soldados, y obedecen órdenes y ya está. No tienen esta diversidad de dudas, de miedos que tienen las mujeres.

¿Qué aporta a las personas mayores este trabajo que hacen contigo?

Echan atrás en el túnel del tiempo y hacen algo que les había quedado pendiente. Sacan algo que les había quedado dentro, viven con ese nudo, y cuando lo terminan explicando se sienten más liberados. Una de las mujeres cuando hubo terminado de explicarse, me dijo: “No lo había contado, pero ahora que lo he explicado encuentro que está bien que usted me haya entendido enseguida. A mí lo que me daba miedo es que no me entendieran “. Es tirar atrás y recuperar un pasado que les queda muy lejos.

Y a ti, ¿qué te ha aportado trabajar con las personas mayores? Ha cambiado como ves la gente mayor?

Me ha servido para entender mejor mi madre. Y me hago preguntas sobre ella que antes no me había hecho nunca porque era mi madre. La veo y pienso que ella también ha vivido muchas il • alusiones y decepciones como las que me cuentan las mujeres que entrevisto y que no me explicará porque soy su hija.

Antes me decías que habías llevado a cabo un proyecto intergeneracional. Cómo fue?
En Terrassa quisimos ligar dos generaciones que normalmente no se encuentran nunca, que es la juventud y las personas mayores. Siempre intentamos mirar hacia el pasado desde el presente pero con una visión clara de futuro; y que este pasado sirva para algo, para esta juventud que empieza a crecer. Por eso ideamos una salida con un autobús en el que la mitad eran personas mayores del Hogar de Ancianos Distrito Nuevo y la otra mitad eran estudiantes de 4º de ESO del Instituto Las Aymerigues. Fuimos a una tierra de exilio para explicar los últimos días de la República en Cataluña con personas mayores que los vivieron cuando tenían la misma edad que aquellos estudiantes. Los grandes explicaron recuerdos que tenían, como por ejemplo que debían escuchar la radio pirenaica a escondidas. Y los chicos estaban muy parados, muchos sorprendidos que hubieran de escuchar la radio a escondidas y que les pudiera caer, incluso, una condena en prisión. Y todo subió de tono cuando una de las mujeres mayores explicó el bombardeo de Barcelona en que ella perdió la madre. Lo explicó de una manera muy gráfica, hacía incluso los ruidos de las bombas y se hizo un silencio significativo. Los chicos no se atrevían ni a preguntar porque veían que había mucho dolor. Y entonces iniciamos un tramo a pie, que era el último trayecto que hizo el presidente Companys. Para la hora de comer, les habíamos pedido a los abuelos que trajeran la comida para los chicos jóvenes, y los jóvenes no tenían que llevar nada. Así no llevaron ni patatas fritas, ni “chuches”, ni nada y probaron los comer bien hechos de las personas mayores: croquetas, tortilla de patatas … A la hora de comer hubo mucho intercambio. A la vuelta con el autocar los abuelos enseñaron a cantar canciones de guerra a los chicos y chicas, y llegaron cantando las barricadas, la internacional … Fue muy bien porque los chicos aprendieron mucho de lo que había pasado. La parte vivencial de los abuelos es estupenda porque cuando explicas tu vida con gracia atrapas enseguida la persona que te escucha. Y en este caso fue perfecto. Se trata de que el hecho vivencial de la gente mayor sea útil para que los chicos y chicas paren la oreja y porque la misma gente mayor se sienta con una autoestima más plena porque se ve mucho más útil. Una de las personas mayores que venía en el autocar me dijo: “Gracias, hoy me he sentido como un chaval”. Es una actividad que valía la pena. Ahora lo queremos hacer con otros grupos y en otros lugares.