• Quan em diuen que sóc massa vell per fer una cosa, procuro fer-la de seguida.PABLO PICASSO
  • L'art d'envellir és l'art de conservar alguna esperança.ANDRÉ MAUROIS
  • Els que en realitat estimen la vida són aquells que estan envellint.SÓFOCLES
  • En la joventut aprenem, en la vellesa entenem.MARIE VON EBNER ESCHENBACH
Malalties respiratòries cròniques

Malalties respiratòries cròniques

Malalties respiratòries en les persones grans

Dr. Antoni Salvà Fundació Salut i Envelliment  En primer lloc, cal dir que no hi ha malalties respiratòries que siguin exclusivament presents en les persones grans ni que tinguin característiques absolutament diferents quan les pateixen una persona gran o un adult jove. El que és important, i marca les diferencies, és com pot respondre-hi l’organisme d’una persona gran i, per tant, les conseqüències que pot tenir per a cada persona. I això, en bona part, depèn de la capacitat de reserva que cadascú tingui. D’acord amb les dades de l’Enquesta de salut de Catalunya (ESCA), el 17 % de les persones de 65 anys o més pateix una d’aquestes malalties cròniques d’origen respiratori: bronquitis crònica, asma, malaltia pulmonar obstructiva crònica o emfisema. D’altra banda, les infeccions respiratòries agudes (pneumònia, bronquitis aguda, refredat) són molt freqüents i poden arribar a ser la causa del 25 % de totes les consultes mèdiques en aquest col·lectiu, sobretot en els períodes hivernals. La malaltia pulmonar obstructiva crònica (MPOC) és una de les causes més freqüents d’atenció mèdica, especialment en urgències, per les aguditzacions que es pateixen durant la seva evolució. Es calcula que el 9,2% de la població de més de 40 anys pateix la malaltia. Es produeix perquè els bronquis s’inflamen i es destrueixen els envans dels alvèols, que és on es produeix l’intercanvi de gasos entre el medi exterior i l’interior de l’organisme, és a dir, és on l’oxigen passa a la sang i s’elimina el diòxid de carboni. Hi ha dos tipus principals de malaltia pulmonar obstructiva crònica: la bronquitis crònica, que es defineix per una tos prolongada amb moc, i l’emfisema, que es caracteritza per la destrucció dels pulmons amb el temps. La causa més important de la malaltia pulmonar obstructiva crònica és el consum de tabac. La inhalació del fum produeix la inflamació dels bronquis i la destrucció dels envans alveolars. El fum de l’ambient i algunes condicions laborals també poden causar la malaltia. El resultat és una dificultat progressiva per respirar adequadament, cosa que es tradueix en un ofec en fer les activitats quotidianes de la vida. El símptoma més freqüent és la tos (a la qual, en molts casos, no es dona importància i se l’anomena «tos del fumador»). La tos s’acompanya de producció d’esput, més o menys blanquinós, però que pot augmentar de volum i canviar de color quan es produeixen aguditzacions de la simptomatologia, que solen coincidir amb infeccions respiratòries. En les fases més avançades, els malalts experimenten ofec quan fan activitat física o qualsevol esforç. De vegades, aquest ofec fa que les persones no facin activitat física i, en no fer-ne, perdin forma física, de manera que l’ofec es presenta amb activitats cada cop més simples. El diagnòstic de la malaltia pulmonar obstructiva crònica el fa el metge o la metgessa tenint en compte dos aspectes clau: una història clínica plausible i la presència d’una obstrucció en el flux aeri en una espirometria. Alguns casos requereixen proves més complexes i, de vegades, cal mesurar directament la quantitat d’oxigen que hi ha a la sang mitjançant una extracció de sang arterial (és el que s’anomena una «gasometria arterial»). És una malaltia que es pot prevenir i tractar, però és crònica; per tant, no té un tractament curatiu. No hi ha cap manera de recuperar allò que s’ha perdut, però es pot optimitzar el que encara es té. L’element clau del tractament és deixar de fumar. Els fàrmacs ajuden a millorar els símptomes de la malaltia i la qualitat de vida, a mantenir la funció pulmonar i a reduir el nombre d’aguditzacions. Els més utilitzats són els broncodilatadors, els anticolinèrgics i els corticoides inhalats (esprais). Cal fer-los servir adequadament: requereixen un entrenament bàsic per aconseguir els efectes terapèutics esperats. Als malalts amb malaltia pulmonar obstructiva crònica, se’ls recomana que es vacunin contra la grip i contra el pneumococ. L’asma bronquial Sol començar en edats més joves i sovint s’inicia en nens. És molt poc freqüent que comenci en persones grans. En l’asma hi ha una inflamació dels bronquis que els estreny o els obstrueix i que hi dificulta el pas de l’aire. Els símptomes es presenten recurrentment, i els més importants són ofec, xiulets o sibilacions, i també una sensació d’opressió al pit i tos, especialment durant la nit o a primera hora del matí. L’asma que apareix en els nens, moltes vegades veu disminuir els seus símptomes amb el pas del temps. Els factors més importants que poden desencadenar la malaltia són les infeccions respiratòries víriques, els àcars de la pols domèstica, els pòl·lens, els animals domèstics, els fongs de la humitat, el fum del tabac, els irritants com els insecticides o les pintures, etc. Algunes vegades, les crisis es desencadenen després de fer exercici físic. També poden agreujar l’asma algunes malalties com la sinusitis crònica o el reflux gastroesofàgic i alguns medicaments com els blocadors beta o els antiinflamatoris. Per fer el diagnòstic, el metge es basa en els símptomes i en algunes proves com l’espirometria, que permet demostrar que hi ha una obstrucció als bronquis que es reversible. De vegades, també es fan proves d’al·lèrgia i anàlisis de sang. Per al tractament de l’asma es recomana promoure ambients saludables, per tal de minimitzar les causes que poden desencadenar l’empitjorament de la malaltia. Cal evitar els factors desencadenants i també el tabac. Les persones amb asma s’han de vacunar de la grip. El metge els receptarà medicaments broncodilatadors, que s’administren amb esprais de manera inhalada, i antiinflamatoris (sobretot corticoides), que, habitualment, s’administren de la mateixa manera que els anteriors.

Enfermedades respiratorias en las personas mayores

Dr. Antoni Salvà

Fundación Salud y Envejecimiento

 En primer lugar, hay que decir que no hay enfermedades respiratorias que sean exclusivamente presentes en las personas mayores ni que tengan características absolutamente diferentes cuando las sufren una persona mayor o un adulto joven. Lo que es importante, y marca las diferencias, es como puede responder el organismo de una persona mayor y, por tanto, las consecuencias que puede tener para cada persona. Y esto, en buena parte, depende de la capacidad de reserva que cada uno tenga.

De acuerdo con los datos de la Encuesta de Salud de Cataluña (ESCA), el 17% de las personas de 65 años o más sufre una de estas enfermedades crónicas de origen respiratorio: bronquitis crónica, asma, enfermedad pulmonar obstructiva crónica o enfisema. Por otra parte, las infecciones respiratorias agudas (neumonía, bronquitis aguda, resfriado) son muy frecuentes y pueden llegar a ser la causa del 25% de todas las consultas médicas en este colectivo, sobre todo en los períodos invernales.

La  enfermedad pulmonar obstructiva crónica (EPOC)  es una de las causas más frecuentes de atención médica, especialmente en urgencias, por las agudizaciones que se sufren durante su evolución. Se calcula que el 9,2% de la población de más de 40 años padece la enfermedad. Se produce porque los bronquios se inflaman y se destruyen los tabiques de los alvéolos, que es donde se produce el intercambio de gases entre el medio exterior y el interior del organismo, es decir, es donde el oxígeno pasa a la sangre y elimina el dióxido de carbono.

Hay dos tipos principales de enfermedad pulmonar obstructiva crónica: la  bronquitis crónica , que se define por una tos prolongada con moco, y el enfisema , que se caracteriza por la destrucción de los pulmones con el tiempo.

La causa más importante de la enfermedad pulmonar obstructiva crónica es el consumo de tabaco. La inhalación del humo produce la inflamación de los bronquios y la destrucción de los tabiques alveolares. El humo del ambiente y algunas condiciones laborales también pueden causar la enfermedad.

El resultado es una dificultad progresiva para respirar adecuadamente, lo que se traduce en un ahogo al realizar las actividades cotidianas de la vida.

El síntoma más frecuente es la tos (a la que, en muchos casos, no se da importancia y se le llama «tos del fumador»). La tos se acompaña de producción de esputo, más o menos blanquecino, pero que puede aumentar de volumen y cambiar de color cuando se producen agudizaciones de la sintomatología, que suelen coincidir con infecciones respiratorias. En las fases más avanzadas, los enfermos experimentan ahogo cuando hacen actividad física o cualquier esfuerzo. A veces, este ahogo hace que las personas no hagan actividad física y, en no hacer, pierdan forma física, por lo que el ahogo se presenta con actividades cada vez más simples.

El diagnóstico de la enfermedad pulmonar obstructiva crónica lo hace el médico teniendo en cuenta dos aspectos clave: una historia clínica plausible y la presencia de una obstrucción en el flujo aéreo en una espirometría. Algunos casos requieren pruebas más complejas y, a veces, hay que medir directamente la cantidad de oxígeno que hay en la sangre mediante una extracción de sangre arterial (es lo que se llama una «gasometría arterial»).

Es una enfermedad que se puede prevenir y tratar, pero es crónica; por tanto, no tiene un tratamiento curativo. No hay ninguna manera de recuperar lo perdido, pero se puede optimizar el que aún se tiene.

El elemento clave del tratamiento es dejar de fumar. Los fármacos ayudan a mejorar los síntomas de la enfermedad y la calidad de vida, a mantener la función pulmonar y reducir el número de agudizaciones. Los más utilizados son los broncodilatadores, los anticolinérgicos y los corticoides inhalados (sprays). Hay usarlos adecuadamente: requieren un entrenamiento básico para conseguir los efectos terapéuticos esperados.

A los enfermos con enfermedad pulmonar obstructiva crónica, se les recomienda que se vacunen contra la gripe y contra el neumococo.

El asma bronquial

Suele comenzar en edades más jóvenes ya menudo se inicia en niños. Es muy poco frecuente que comience en personas mayores. En el asma hay una inflamación de los bronquios que los aprieta o los obstruye y que dificulta el paso del aire. Los síntomas se presentan recurrentemente, y los más importantes son ahogo, pitos o sibilancias, y también una sensación de opresión en el pecho y tos, especialmente durante la noche oa primera hora de la mañana.

El asma que aparece en los niños, muchas veces ve disminuir sus síntomas con el paso del tiempo. Los factores más importantes que pueden desencadenar la enfermedad son las infecciones respiratorias víricas, los ácaros del polvo doméstico, los pólenes, los animales domésticos, los hongos de la humedad, el humo del tabaco, los irritantes como los insecticidas o las pinturas , etc. Algunas veces, las crisis se desencadenan después de hacer ejercicio físico. También pueden agravar el asma algunas enfermedades como la sinusitis crónica o el reflujo gastroesofágico y algunos medicamentos como los betabloqueantes o los antiinflamatorios.

Para hacer el diagnóstico, el médico se basa en los síntomas y en algunas pruebas como la espirometría, que permite demostrar que hay una obstrucción en los bronquios que es reversible. A veces, también se hacen pruebas de alergia y análisis de sangre.

Para el tratamiento del asma se recomienda promover ambientes saludables, para minimizar las causas que pueden desencadenar el empeoramiento de la enfermedad. Hay que evitar los factores desencadenantes y también el tabaco. Las personas con asma deben vacunarse de la gripe. El médico los recetará medicamentos broncodilatadores, que se administran con sprays de manera inhalada, y antiinflamatorios (sobre todo corticoides), que, habitualmente, se administran de la misma manera que los anteriores.