La rinoconjuntivitis al•lèrgica primaveral
La rinoconjuntivitis al·lèrgica primaveral o pol·linosi és una afecció de la mucosa nasoconjuntival causada per la sensibilització clínica a al·lergògens presents en els pòl·lens i que en un 40% dels casos va acompanyada d’asma. Clàssicament, es coneix com a febre del fenc, un terme encunyat fa més de cent anys per John Bostock, el 1819, que aleshores (1819-1928) només va poder trobar 28 casos més d’aquest estrany procés a tot Anglaterra, que afectava només "algunes persones de la classe aristocràtica". No obstant això, uns estudis epidemiològics posteriors realitzats a Europa han anat demostrant l’increment progressiu i dramàtic en la seva prevalença, i s’ha convertit en el trastorn immunològic més freqüent que afecta l’ésser humà, prop d’un 20% de la població.
Els factors que s’especula que poden ser la causa d’aquest dramàtic increment són principalment la falta d’exposició a gèrmens durant la primera infància (hipòtesi de la higiene) i la pol·lució atmosfèrica als països desenvolupats. Una pol·lució que pot contribuir a l’increment d’aquesta malaltia ja que produeix una inflamació de la mucosa nasal i facilita l’absorció dels antígens pol·línics. Això podria explicar per què en el medi urbà la freqüència de pol·linosi és el doble que en el medi rural, malgrat que en aquest últim l’exposició pol·línica és molt més elevada.
L’edat en què es manifesta sol ser la infància i l’adolescència, tot i que pot aparèixer a qualsevol edat, i en general tendeix a persistir de manera indefinida un cop han aparegut els primers símptomes clínics, tot i que la severitat d’aquests pot variar d’un any a l’altre en funció de la quantitat de pol·len alliberat i de l’exposició del pacient durant l’estació pol·línica específica. No obstant això, un petit percentatge (8%) pot presentar remissions clíniques espontànies, mentre que, per contra, entre el 30%-60% dels pacients (depenent de la severitat dels seus símptomes) pot acabar desenvolupant asma bronquial. Amb el pas dels anys els pacients van experimentant una lenta remissió dels símptomes, especialment a partir de la 4a-5a dècada de la vida.
Tot i que la rinoconjuntivitis al·lèrgica no és una malaltia que posa en perill la vida, és una causa important de patiment, que dóna lloc a alteracions greus en la qualitat de vida de les persones afectades i suposa una càrrega sanitària i econòmica tant individual com social. A més dels símptomes oculonasals, sol produir picor d’oïdes i paladar, reducció del son, reducció de l’atenció i l’aprenentatge que es tradueix en un índex de fracàs escolar més elevat, menys rendiment en el treball i fins i tot pot ser la causa d’accidents en la conducció pel perill que suposa perdre el control del vehicle mentre s’esternuda. A més, gens infreqüentment, es complica amb altres malalties si no es tracta de manera adequada, com la sinusitis aguda o crònica, l’otitis mitjana, l’apnea del son, les infeccions respiratòries i un empitjorament de l’asma o predisposició a aquesta.
A més, més d’1/3 dels pol·línics poden patir síndrome al·lèrgica oral (SAO), causada per una reactivitat creuada per proteïnes semblants anomenades profilines presents en els pòl·lens, les fruites (sobretot a la pell) i les verdures fresques.
Només les plantes que pol·linitzen a través de l’aire (plantes anemòfiles) contribueixen a la càrrega atmosfèrica de pòl·lens que, per tant, de manera inadvertida, podem respirar. Al contrari, les plantes que pol·linitzen a través dels insectes (entomòfiles), com que no alliberen el pol·len a l’aire, difícilment poden produir cap al·lèrgia respiratòria. El 80% de las plantes són entomòfiles i es caracteritzen pel fet de tenir flors de colors vius amb pètals vistosos i ser aromàtiques per atreure així l’atenció dels insectes.
En el nostre medi, més de deu tipus de pòl·lens poden provocar pol·linosis epidèmiques. L’aparició dels símptomes en el pacient depèn de la presència atmosfèrica del pol·len o els pòl·lens als quals està sensibilitzat al seu lloc de residència. En funció d’on vivim, els pòl·lens predominants seran diferents: així, per exemple, els pacients residents a Barcelona, i que són al·lèrgics als pòl·lens de les arizòniques i xiprers (cupressàcies), desenvoluparan els seus símptomes els mesos que van de gener a març; els al·lèrgics al plàtan d’ombra (Platanus hispanica) els desenvoluparan entre març i abril; els que ho siguin al pol·len de gramínies, d’abril a juliol, i de parietària amb període de pol·linització molt prolongat, de febrer a novembre; sense oblidar-nos dels pacients que estan sensibilitzats a més d’un pol·len i que es veuen afectats per diferents períodes de pol·linització, i conseqüentment símptomes més prolongats.
Si un pacient presenta la simptomatologia descrita, el metge especialista en al·lergologia ens ajudarà a determinar quins al·lergògens estan causant els símptomes. Ens farà una història clínica detallada, un examen físic i les proves cutànies i estudis analítics pertinents per determinar si hi ha al·lèrgies. Per preparar un pla de tractament, es tindran en compte aquests resultats, i la freqüència i la gravetat dels símptomes.
L’objectiu del tractament persegueix la curació, o com a mínim la consecució d’una qualitat de vida normal per al pacient, amb freqüència alterada durant l’estació pol·línica. Aquest tractament consisteix a evitar la causa, en fàrmacs destinats a prevenir i tractar els símptomes i en les vacunes contra l’al·lèrgia (immunoteràpia).
Tot i que evitar-ne la causa en els casos de rinoconjuntivitis al·lèrgia primaveral és difícil, resulta molt recomanable aplicar una sèrie de mesures higièniques destinades a minimitzar/evitar l’exposició als pòl·lens al·lergògens. A continuació, s’exposen alguns consells per impedir el contacte amb el pol·len en la seva època de pol·linització:
Evitar en la mesura del possible les activitats a l’aire lliure els dies que hi ha nivells de pol·len elevats. I, en concret, entre les 5-10 del matí (emissió de pòl·lens) i les 7-10 de la tarda (període de descens del pol·len des de dalt de l’atmosfera, quan l’aire es refreda).
No obrir les finestres del domicili a primera hora del matí ni quan cau el sol, ja que és en aquestes hores quan els nivells de pol·len són més elevats.
Dutxar-se i canviar-se de roba quan s’arriba a casa. Procurar no estendre la roba a l’exterior, sobretot els dies de recomptes alts, ja que els grans de pol·len poden quedar-se atrapats en la roba.
En sortir al carrer, portar ulleres de sol, ulleres antipol·len i mascareta, perquè el pol·len no pugui entrar en contacte amb els ulls i la mucosa nasal.
Col·locar filtres antipol·len en els aparells d’aire condicionat, tant al domicili com al cotxe (cal no oblidar canviar-los amb freqüència).
Quan es fan viatges amb vehicles, fer-ho amb les finestres tancades.
Evitar activitats que puguin remoure partícules de pol·len, com ara escombrar la terrassa, tallar la gespa, etc. En cas d’al·lèrgia al pol·len de gramínies, no és recomanable estirar-se sobre la gespa.
Estar-se el màxim de temps possible dins de casa durant els dies de més concentracions de pòl·lens, sobretot els dies de vent.
No dormir prop de fonts de pòl·lens al·lergògens (arbres o plantes). I si es té jardí, evitar tenir plantes que pol·linitzin per l’aire.
Alguns medicaments es recomanen per a ús diari per controlar la inflamació i evitar símptomes, mentre que d’altres s’utilitzen només en cas de ser necessaris per alleujar els símptomes. Els esprais nasals amb corticosteroides poden controlar la inflamació i reduir tots els símptomes de rinitis al·lèrgica, fins i tot la pruïja nasal, els esternuts, les secrecions i el tamponament nasal. Els antihistamínics en forma de comprimit o esprais nasals bloquegen les histamines i poden alleujar la frisança, els esternuts i la secreció nasal, però poden no ser tan efectius en la reducció del tamponament nasal. Els antileucotriens en forma de comprimits poden reduir tots els símptomes de rinitis al·lèrgica.
Les vacunes per a l’al·lèrgia, també conegudes com a immunoteràpia, es poden considerar si el pacient presenta símptomes constants, si no vol prendre medicaments o aquests no controlen totalment la simptomatologia, o si volem controlar a llarg termini l’al·lèrgia amb menys necessitat de medicaments. Actualment hi ha diferents tipus de tractaments altament eficaços i que han estat aprovats per l’Organització Mundial de la Salut (OMS); la via injectada subcutània i l’administració de gotes o pastilles per via sublingual aprovada des del 1998.
La rinoconjuntivitis alérgica primaveral o polinosis es una afección de la mucosa nasoconjuntival causada por la sensibilización clínica a alérgenos presentes en los pólenes y que en un 40% de los casos va acompañada de asma. Clásicamente, se conoce como fiebre del heno, un término acuñado hace más de cien años por John Bostock, en 1819, que entonces (1819-1928) sólo pudo encontrar 28 casos más de este extraño proceso en toda Inglaterra, que afectaba sólo “algunas personas de la clase aristocrática”. Sin embargo, unos estudios epidemiológicos posteriores realizados en Europa han ido demostrando el incremento progresivo y dramático en su prevalencia, y se ha convertido en el trastorno inmunológico más frecuente que afecta al ser humano, cerca de un 20% de la población.
Los factores que se especula que pueden ser la causa de este dramático incremento son principalmente la falta de exposición a gérmenes durante la primera infancia (hipótesis de la higiene) y la polución atmosférica en los países desarrollados. Una polución que puede contribuir al incremento de esta enfermedad ya que produce una inflamación de la mucosa nasal y facilita la absorción de los antígenos polínicos. Esto podría explicar por qué en el medio urbano la frecuencia de polinosis es el doble que en el medio rural, aunque en este último la exposición polínica es mucho más elevada.
La edad en que se manifiesta suele ser la infancia y la adolescencia, aunque puede aparecer a cualquier edad, y en general tiende a persistir de manera indefinida una vez han aparecido los primeros síntomas clínicos, aunque la severidad de estos puede variar de un año a otro en función de la cantidad de polen liberado y de la exposición del paciente durante la estación polínica específica. Sin embargo, un pequeño porcentaje (8%) puede presentar remisiones clínicas espontáneas, mientras que, por el contrario, entre el 30% -60% de los pacientes (dependiendo de la severidad de sus síntomas) puede acabar desarrollando asma bronquial. Con el paso de los años los pacientes experimentando una lenta remisión de los síntomas, especialmente a partir de la 4ª-5ª década de la vida.
Aunque la rinoconjuntivitis alérgica no es una enfermedad que pone en peligro la vida, es una causa importante de sufrimiento, que da lugar a alteraciones graves en la calidad de vida de las personas afectadas y supone una carga sanitaria y económica tanto individual como social. Además de los síntomas oculonasals, suele producir picor de oídos y paladar, reducción del sueño, reducción de la atención y el aprendizaje que se traduce en un índice de fracaso escolar más elevado, menos rendimiento en el trabajo e incluso puede ser la causa de accidentes en la conducción por el peligro que supone perder el control del vehículo mientras estornuda. Además, nada infrecuentemente, se complica con otras enfermedades si no se trata de manera adecuada, como la sinusitis aguda o crónica, la otitis media, la apnea del sueño,
Además, más de un tercio de los polínicos pueden sufrir síndrome alérgica oral (SAO), causada por una reactividad cruzada para proteínas similares llamadas profilina presentes en los pólenes, las frutas (sobre todo en la piel) y las verduras frescas.
Sólo las plantas que polinizan a través del aire (plantas anemófilas) contribuyen a la carga atmosférica de pólenes que, por tanto, de manera inadvertida, podemos respirar. Por el contrario, las plantas que polinizan a través de los insectos (entomófilas), como que no liberan el polen en el aire, difícilmente pueden producir ninguna alergia respiratoria. El 80% de las plantas son entomófilas y se caracterizan por tener flores de colores vivos con pétalos vistosos y ser aromáticas para atraer así la atención de los insectos.
En nuestro medio, más de diez tipos de pólenes pueden provocar polinosis epidémicas. La aparición de los síntomas en el paciente depende de la presencia atmosférica del polen o los pólenes a los que está sensibilizado a su lugar de residencia. En función de donde vivimos, los pólenes predominantes serán diferentes: así, por ejemplo, los pacientes residentes en Barcelona, y que son alérgicos a los pólenes de las arizónicas y cipreses (cupresáceas), desarrollarán sus síntomas los meses que van de enero a marzo; los alérgicos al plátano de sombra (Platanus hispanica) los desarrollarán entre marzo y abril; los que lo sean al polen de gramíneas, de abril a julio, y de parietaria con periodo de polinización muy prolongado, de febrero a noviembre;
Si un paciente presenta la sintomatología descrita, el médico especialista en alergología nos ayudará a determinar qué alérgenos están causando los síntomas. Nos hará una historia clínica detallada, un examen físico y las pruebas cutáneas y estudios analíticos pertinentes para determinar si hay alergias. Para preparar un plan de tratamiento, se tendrán en cuenta estos resultados, y la frecuencia y la gravedad de los síntomas.
El objetivo del tratamiento persigue la curación, o como mínimo la consecución de una calidad de vida normal para el paciente, con frecuencia alterada durante la estación polínica. Este tratamiento consiste en evitar la causa, en fármacos destinados a prevenir y tratar los síntomas y en las vacunas contra la alergia (inmunoterapia).
Aunque evitar su causa en los casos de rinoconjuntivitis alergia primaveral es difícil, resulta muy recomendable aplicar una serie de medidas higiénicas destinadas a minimizar / evitar la exposición a los pólenes alergénicos. A continuación, se exponen algunos consejos para impedir el contacto con el polen en su época de polinización:
Evitar en la medida de lo posible las actividades al aire libre los días que hay niveles de polen elevados. Y, en concreto, entre las 5-10 de la mañana (emisión de pólenes) y 7-10 de la tarde (periodo de descenso del polen desde arriba de la atmósfera, cuando el aire se enfría) .
No abrir las ventanas del domicilio a primera hora de la mañana ni cuando cae el sol, ya que es en estas horas cuando los niveles de polen son más elevados.
Ducharse y cambiarse de ropa cuando se llega a casa. Procurar no tender la ropa en el exterior, sobre todo los días de recuentos altos, ya que los granos de polen pueden quedarse atrapados en la ropa.
Al salir a la calle, llevar gafas de sol, gafas antipolen y mascarilla, para que el polen no pueda entrar en contacto con los ojos y la mucosa nasal.
Colocar filtros antipolen en los aparatos de aire acondicionado, tanto en el domicilio como en el coche (no hay que olvidar cambiarlos con frecuencia).
Cuando se hacen viajes con vehículos, hacerlo con las ventanas cerradas.
Evitar actividades que puedan remover partículas de polen, tales como barrer la terraza, cortar el césped, etc. En caso de alergia al polen de gramíneas, no es recomendable tumbarse sobre el césped.
Permanecer el mayor tiempo posible dentro de casa durante los días de más concentraciones de pólenes, sobre todo los días de viento.
No dormir cerca de fuentes de pólenes alergénicos (árboles o plantas). Y si se tiene jardín, evitar tener plantas que polinizan por el aire.
Algunos medicamentos se recomiendan para uso diario para controlar la inflamación y evitar síntomas, mientras que otros utilizan sólo en caso de ser necesarios para aliviar los síntomas. Los sprays nasales con corticosteroides pueden controlar la inflamación y reducir todos los síntomas de rinitis alérgica, incluso el prurito nasal, los estornudos, las secreciones y el taponamiento nasal. Los antihistamínicos en forma de comprimido o sprays nasales bloquean las histaminas y pueden aliviar la comezón, los estornudos y la secreción nasal, pero pueden no ser tan efectivos en la reducción del taponamiento nasal. Los antileucotrienos en forma de comprimidos pueden reducir todos los síntomas de rinitis alérgica.
Las vacunas para la alergia, también conocidas como inmunoterapia, se pueden considerar si el paciente presenta síntomas constantes, si no quiere tomar medicamentos o éstos no controlan totalmente la sintomatología, o si queremos controlar a largo plazo la ale alergia con menos necesidad de medicamentos. Actualmente existen diferentes tipos de tratamientos altamente eficaces y que han sido aprobados por la Organización Mundial de la Salud (OMS); la vía inyectada subcutánea y la administración de gotas o pastillas por vía sublingual aprobada desde 1998.
