La celiaquia
Celiaquia, malaltia celíaca (MC), esprue celíaca, esprue no tropical, etc., són els diferents noms amb què s’ha anomenat la intolerància al gluten al llarg dels anys.
El gluten són unes proteïnes que contenen fonamentalment els grans de blat, sègol, ordi i triticale (híbrid de blat i sègol) i que confereixen a les masses de les farines d’aquests grans les propietats de panificació desitjades.
La intolerància al gluten es dóna per un mecanisme d’error immunològic en la persona que el pateix, la qual té una predisposició genètica o d’herència per patir-la; això determina lesions de diferent grau a l’intestí i que, com a conseqüència, es produeixi una malabsorció de nutrients (principis immediats, sals, minerals i vitamines) que, amb el pas del temps, deriva en estats carencials que són la base dels diversos símptomes i manifestacions en el malalt.
No fa gaires anys, encara es considerava una malaltia que afectava bàsicament els nens, però s’ha comprovat que pot presentar-se a qualsevol edat de la vida i cursar amb manifestacions molt variades. En alguns casos, també es presenta de manera asimptomàtica, la qual cosa en fa més difícil el diagnòstic, i, per això, prenen un protagonisme important les figures del pediatre i del metge de família per establir-ne el diagnòstic precoç.
Segons la WGO (World Gastroenterology Organisation), el 2008 la incidència d’aquesta malaltia a la major part de les regions del món era d’una persona de cada 300; al nostre país, la incidència en nens, segons dades del Ministeri de Sanitat i Consum del mateix any, era d’un nen de cada 118, mentre que en adults era d’una de cada 389 persones, i la proporció entre dones i homes, de dos a un. No obstant això, aquestes dades no són exactes, atès que entre el nombre de casos que romanen sense diagnosticar –perquè estan latents, silents, mal diagnosticats o són asimptomàtics– i els diagnosticats sembla que la relació és de prop de cinc a un.
Els símptomes són molts i molt abundants, però poden ser diferents entre persones de la mateixa edat i sexe, en funció del grau d’afectació que tinguin. El quadre 1 reflecteix alguns dels símptomes clau en els nens, mentre que el quadre 2 recull els símptomes més freqüents en l’adult.
El diagnòstic es basa en una bona història clínica, que consideri la predisposició hereditària i el desenvolupament dels símptomes que han anat precedint els anys anteriors, i també amb les proves complementàries que el metge sol·licitarà: sobretot els anticossos antitransglutaminasa de la classe IgA i els nivells d’IgA. Tot i això, i amb el resultat negatiu d’aquestes anàlisis, però davant d’un grau alt de sospita, el metge especialista sol·licitarà una endoscòpia i una biòpsia de duodè, que pot haver de repetir-se més endavant, la qual cosa obliga a mantenir una conducta expectant i de vigilància amb el pacient; és a dir, la celiaquia és una malaltia de diagnòstic difícil en situacions que no són clares. El cost de les proves complementàries pot influir en la precarietat dels diagnòstics, però si la supressió del gluten en la dieta –que es basaria a ingerir arròs i blat de moro com a alternativa al blat, sègol, ordi, etc.– dóna pas a una millora notable del pacient, pot ser que amb aquesta prova dietètica hi hagi prou per confirmar el diagnòstic de MC.
El tractament del pacient afecte d’una MC consisteix en una dieta lliure de gluten per a tota la vida i cobrir les deficiències que s’hi instauren; per això, cal derivar-lo a un dietista o a grups de suport (al nostre país hi ha diverses associacions de malalts de celiaquia), fer controls periòdics de ferro i vitamina B12, de densitat òssia, afavorir la presa de suplements de calci i vitamina D, i revisar els parents de primer i segon grau.
Finalment, cal esmentar que la MC pot associar-se a altres malalties, per això cal tenir en consideració: diabetis, tiroïditis, síndrome de Sjögren, malaltia d’Addison, hepatitis crònica autoimmune, nefropatia, artritis, psoriasi, demència, epilèpsia, esquizofrènia, síndrome de Down, colitis microscòpica, fibromiàlgia, síndrome de fatiga crònica, entre d’altres.
El futur més pròxim passa per modificar les proteïnes de blat/midó, purificades industrialment per ampliar el rang relativament limitat d’una dieta lliure de gluten, i és possible que en un futur més llunyà es disposi de tractaments alternatius, no dietètics, de modificacions genètiques.
Dr.Jaume Selva
Especialista de l’Aparell Digestiu
Agrupació Centre Aribau
BIBLIOGRAFIA
Enfermedad celíaca. WGO
Enfermedad celíaca. Ministeri de Sanitat i Consum.
Enfermedades gastrointestinales y hepáticas. Feldman, Friedman, Sleisenger.
Medicina interna. Farreras-Rozman.
Celiaquía, enfermedad celíaca (EC), esprue celíaca, esprue no tropical, etc., son los diferentes nombres con que se ha llamado la intolerancia al gluten a lo largo de los años.
El gluten son unas proteínas que contienen fundamentalmente los granos de trigo, centeno, cebada y triticale (híbrido de trigo y centeno) y que confieren a las masas de las harinas de estos grandes las propiedades de panificación deseadas.
La intolerancia al gluten se da por un mecanismo de error inmunológico en la persona que lo padece, la cual tiene una predisposición genética o de herencia por padecerla; esto determina lesiones de diferente grado en el intestino y que, como consecuencia, se produzca una malabsorción de nutrientes (principios inmediatos, sales, minerales y vitaminas) que, con el paso del tiempo, deriva en estados carenciales que son la base de los diversos síntomas y manifestaciones en el enfermo.
No hace muchos años, todavía se consideraba una enfermedad que afectaba básicamente los niños, pero se ha comprobado que puede presentarse a cualquier edad de la vida y cursar con manifestaciones muy variadas. En algunos casos, también se presenta de manera asintomática, lo que hace más difícil el diagnóstico, y, por ello, toman un protagonismo importante las figuras del pediatra y del médico de familia para establecer el diagnóstico precoz.
Según la WGO (World Gastroenterology Organisation), en 2008 la incidencia de esta enfermedad en la mayor parte de las regiones del mundo era de una persona de cada 300; en nuestro país, la incidencia en niños, según datos del Ministerio de Sanidad y Consumo del mismo año, era de un niño de cada 118, mientras que en adultos era de una de cada 389 personas, y la proporción entre mujeres y hombres , de dos a uno. Sin embargo, estos datos no son exactos, dado que entre el número de casos que permanecen sin diagnosticar -porque están latentes, silentes, mal diagnosticados o son asimptomàtics- y los diagnosticados parece que la relación es de alrededor de cinco a uno.
Los síntomas son muchos y muy abundantes, pero pueden ser diferentes entre personas de la misma edad y sexo, en función del grado de afectación que tengan. El cuadro 1 refleja algunos de los síntomas clave en los niños, mientras que el cuadro 2 recoge los síntomas más frecuentes en el adulto.
El diagnóstico se basa en una buena historia clínica, que considere la predisposición hereditaria y el desarrollo de los síntomas que han ido precediendo los años anteriores, y también con las pruebas complementarias que el médico solicitará: todo los anticuerpos antitransglutaminasa de la clase IgA y los niveles de IgA. No obstante, y con el resultado negativo de estos análisis, pero ante un grado alto de sospecha, el médico especialista solicitará una endoscopia y una biopsia de duodeno, que puede tener que repetirse más adelante, lo que obliga a mantener una conducta expectante y de vigilancia con el paciente; es decir, la celiaquía es una enfermedad de diagnóstico difícil en situaciones que no son claras. El coste de las pruebas complementarias puede influir en la precariedad de los diagnósticos,
El tratamiento del paciente afecto de una EC consiste en una dieta libre de gluten para toda la vida y cubrir las deficiencias que se instauran; por ello, hay que derivarlo a un dietista o grupos de apoyo (en nuestro país hay varias asociaciones de enfermos de celiaquía), hacer controles periódicos de hierro y vitamina B12, de densidad ósea, favorecer la toma de suplementos de calcio y vitamina D, y revisar los parientes de primer y segundo grado.
Finalmente, cabe mencionar que la MC puede asociarse a otras enfermedades, por eso hay que tener en consideración: diabetes, tiroiditis, síndrome de Sjögren, enfermedad de Addison, hepatitis crónica autoinmune, nefropatía, artritis, psoriasis, demencia, epilepsia, esquizofrenia , síndrome de Down, colitis microscópica, fibromialgia, síndrome de fatiga crónica, entre otros.
El futuro más próximo pasa por modificar las proteínas de trigo / almidón, purificadas industrialmente para ampliar el rango relativamente limitado de una dieta libre de gluten, y es posible que en un futuro más lejano se disponga de tratamientos alternativos, no dietéticos, de modificaciones genéticas.
Dr.Jaume Selva
Especialista del Aparato Digestivo
Agrupación Centro Aribau
BIBLIOGRAFÍA
Enfermedad celíaca . WGO
Enfermedad celíaca . Ministerio de Sanidad y Consumo.
Enfermedades gastrointestinales y hepática s. Feldman, Friedman, Sleisenger.
Medicina interna . Farreras-Rozman.
