El reconeixement del saber i l’experiència per afavorir un envelliment satisfactori
Són molts els debats que es fan, des de diferents disciplines (salut, economia, política…) i diferents punts de vista (economia, oci…), amb relació al col·lectiu de persones d’entre 65 i 100 anys a partir del moment en què es deixa la vida laboral «activa», perquè és un col·lectiu que creix estadísticament i, sobretot, perquè té una gran varietat de perfils, necessitats i interessos.
Un dels focus dels debats se centra en el canvi de denominació –encara es parla de la «tercera edat» (Losada, 2004)–: cal fer-ne propostes per tal de trobar una forma de referir-s’hi que sigui més adient, satisfactòria i acceptable. Cal tenir present que el llenguatge té una influència molt clara en la manera com es veu el món i, per tant, cal que respongui a la realitat per tal d’evitar que es perpetuï aquesta imatge anacrònica (Guérin, 2007) plena d’estereotips i discriminacions forjadessocialmentde forma casi inconscient –l’anomenat «edatisme» (Moreno, 2010)–, que incideix en l’autoimatge i la imatge col·lectiva.
La nova manera de veure aquesta generació ha de canviar la visió esbiaixada, més pròpia de fa uns cinquanta anys, que no respon a la realitat actual, amb una gran diversitat de perfils de les persones que viuen aquesta etapa més llarga, amb més qualitat de vida i amb unes necessitats diferenciades. També cal evitar les distorsions en la comunicació, en el tracte, com també la desvaloració, i posar l’accent en les capacitats i els desitjos, de manera que pugui ser més satisfactori per a la totalitat de la població (Gil Calvo, 2003). Així es podria evitar que l’edat fos el tercer factor de discriminació després del gènere i les minusvalideses. Lògicament, les dones d’aquesta generació pateixen, com a mínim, dues d’aquestes formes discriminatòries, fet que fa molt més difícil que puguin viure satisfactòriament aquesta etapa de la vida.
En aquest debat hi ha un altre tema: la consideració de ser un col·lectiu que vol mantenir la imatge idíl·lica d’eterna joventut i capacitats i de dissimulació de l’edat, com també la de ser un grup consumidor d’oci, cultura i tecnologia. El fet de disposar de temps i poder adquisitiu desperta l’interès de diferents sectors econòmics. No és un tema menor, però, precisament per la seva trajectòria professional i vital, cal que aquesta revisió inclogui altres interessos i oportunitats que han d’afavorir el canvi de percepció, tant social com personal, i evitar moltes de les repercussions i de les actituds que es donen.
Tan sols si el canvi de visió és més ampli es podrà evitar la pèrdua d’identitat que es dona en passar de ser una persona amb una qualificació professional a una persona jubilada: «Ja no ets…, ara ja t’has jubilat», i perdre el reconeixement de laxarxa identitària de recorregut més llarg després de la familiar (Paugman, 2011).
Quin sentit té aquesta pèrdua de la identitat que s’ha construït al llarg de molts anys de formació i de professió en uns contextos en què s’han creat moltes interaccions durant molt de temps? És durant la vida professional quan s’han establert vincles que, presencialment o simbòlicament, continuen actuant com a factor d’inclusió i com a marc on es pot rebre el reconeixement dels sabers i les experiències que donen identitat i on, d’una manera natural, han de mantenir-se (Comellas, 2015) i no desaparèixer, si no és per voluntat pròpia.
En aquest context de pertinença cal aprofitar el capital cultural d’una generació cada vegada més formada i competent. Això és possible si es potencien les relacions entre generacions per afavorir una cohesió social més gran, cosa que repercutirà en el benestar de tothom si s’aconsegueix un lloc satisfactori per participar en la construcció de coneixement. Així doncs, el punt central seria mantenir la identitat personal i evitar la mirada discriminatòria o monolítica sols en clau d’edat cronològica i no d’experiència, tal com mostren les enquestes (Caradec, 2001; Guérin, 2012).
Hi ha un ventall molt ampli d’oportunitats que no comporten la desvaloració i que, sobretot, permeten fer visibles els coneixements adquirits, i aprofundir-hi, sense ignorar els interessos propis, les inquietuds, els desitjos i les necessitats de salut, cultura i socialització. Aquesta valoració, a més de donar satisfacció personal, permet obrir altres oportunitats diferents de les que, en aquests moments, suggereix la societat respecte a com ocupar el temps donant suport familiar, sent un comodí de voluntariat o resolent necessitats dels altres.
Cal fer visibles les possibilitats de participació de manera que s’enforteixi la vinculació amb el món en espais de respecte, de reconeixement dels sabers, base de la pròpia identitat personal, amb oportunitats de participar en les xarxes del context. D’aquesta manera és possible construir la col·laboració amb les generacions intermèdies i les generacions joves per oferir-los els coneixements i els sabers que s’han adquirit amb l’experiència al llarg de la vida professional i personal, en institucions o en la societat.
Aquesta implicació estimula la motivació, permet incrementar i millorar els coneixements propis, afavoreix l’activitat i incideix en el mandat social d’«aprendre al llarg de la vida» i de tenir un «envelliment actiu», no només perquè es fan caminades o excursions, sinó perquè hi ha llocs on anar i poder participar-hi, i ampliar, actualitzar i enriquir el bagatge personal (Comellas, 2017).
Aquesta reflexió també ha d’incidir en el canvi d’actituds i de pràctiques dels professionals que gestionen els diversos serveis que s’ofereixen a aquesta generació sense considerar l’heterogeneïtat personal, psicològica i física, social i cultural. Es podran evitar tractes discriminatoris que, amb un llenguatge que reforça la imatge d’indefensió, consoliden la idea de fragilitat i de col·lectiu infantilitzat –«al final de la vida som com infants»– i repercuteixen en l’autoimatge personal i col·lectiva d’un col·lectiu que és vist més com un sector consumidor de serveis o centres assistencials que com a persones amb oportunitats i ganes de tenir activitat al món.
Tenir-ne una visió més apropiada permet reconèixer les oportunitats que té aquesta generació per distribuir el seu temps de forma satisfactòria (Moreno, 2010), sense missatges «d’obligat compliment» que donen lloc a sentiments de culpa si no s’hi respon positivament, perquè «és el que lògicament s’ha de fer», i que poden condicionar les decisions personals. Únicament així la societat donarà una resposta més apropiada a aquesta generació per aconseguir un envelliment satisfactori amb múltiples possibilitats, amb qualitat de vida i, sobretot, amb el reconeixement que mereix (Bayes, 2012). El col·lectiu sènior no és un comodí de les necessitats del seu entorn.
XEC3 - Xarxa d’Expertesa per a la Construcció de Coneixement Compartit, UAB-GRODE (http://xec3.grode.org)
Dra. Maria Jesús Comellas. UAB
Son muchos los debates que se hacen, desde diferentes disciplinas (salud, economía, política …) y diferentes puntos de vista (economía, ocio …), con relación al colectivo de personas de entre 65 y 100 años a partir del momento en que se deja la vida laboral “activa”, porque es un colectivo que crece estadísticamente y, sobre todo, porque tiene una gran variedad de perfiles, necesidades e intereses.
Uno de los focos de los debates se centra en el cambio de denominación -aunque se habla de la «tercera edad» (Losada, 2004) -: hay que hacer propuestas a fin de encontrar una forma de referirse a ella que sea más adecuado , satisfactoria y aceptable. Hay que tener presente que el lenguaje tiene una influencia muy clara en la forma en que se ve el mundo y, por tanto, es necesario que responda a la realidad para evitar que se perpetúe esta imagen anacrónica (Guérin, 2007) llena de estereotipos y discriminaciones forjadessocialmentde forma casi inconsciente -el llamado «edadismo» (Moreno, 2010) -, que incide en la autoimagen y la imagen colectiva.
La nueva manera de ver esta generación tiene que cambiar la visión sesgada, más propia de hace unos cincuenta años, que no responde a la realidad actual, con una gran diversidad de perfiles de las personas que viven esta etapa más larga, con más calidad de vida y con unas necesidades diferenciadas. También hay que evitar las distorsiones en la comunicación, en el trato, así como la desvalorización, y hacer hincapié en las capacidades y los deseos, de manera que pueda ser más satisfactorio para la totalidad de la población (Gil Calvo, 2003) . Así se podría evitar que la edad fuera el tercer factor de discriminación tras el género y las minusvalías. Lógicamente, las mujeres de esta generación sufren, al menos, dos de estas formas discriminatorias, lo que hace mucho más difícil que puedan vivir satisfactoriamente esta etapa de la vida.
En este debate hay otro tema: la consideración de ser un colectivo que quiere mantener la imagen idílica de eterna juventud y capacidades y de disimulo de la edad, como también la de ser un grupo consumidor de ocio , cultura y tecnología. El hecho de disponer de tiempo y poder adquisitivo despierta el interés de diferentes sectores económicos. No es un tema menor, pero, precisamente por su trayectoria profesional y vital, es necesario que esta revisión incluya otros intereses y oportunidades que deben favorecer el cambio de percepción, tanto social como personal, y evitar muchas de las repercusiones y de las actitudes que se dan.
Sólo si el cambio de visión es más amplio se podrá evitar la pérdida de identidad que se da al pasar de ser una persona con una cualificación profesional a una persona jubilada: «Ya no eres …, ahora ya te has jubilado», y perder el reconocimiento de laxarxa identitaria de recorrido más largo tras la familiar (Paugman, 2011).
¿Qué sentido tiene esta pérdida de la identidad que se ha construido a lo largo de muchos años de formación y de profesión en unos contextos en los que se han creado muchas interacciones durante mucho tiempo? Es durante la vida profesional cuando se han establecido vínculos que, presencial o simbólicamente, continúan actuando como factor de inclusión y como marco donde se puede recibir el reconocimiento de los saberes y las experiencias que dan identidad y donde, de una manera natural, deben mantenerse (Comellas, 2015) y no desaparecer, si no es por voluntad propia.
En este contexto de pertenencia hay que aprovechar el capital cultural de una generación cada vez más formada y competente. Esto es posible si se potencian las relaciones entre generaciones para favorecer una mayor cohesión social, lo que repercutirá en el bienestar de todos si se consigue un lugar satisfactorio para participar en la construcción de conocimiento. Así pues, el punto central sería mantener la identidad personal y evitar la mirada discriminatoria o monolítica sólo en clave de edad cronológica y no de experiencia, tal como muestran las encuestas (Caradec, 2001; Guérin, 2012).
Hay un abanico muy amplio de oportunidades que no comportan la desvalorización y que, sobre todo, permiten hacer visibles los conocimientos adquiridos, y profundizar, sin ignorar los intereses propios, las inquietudes, los deseos y las necesidades de salud, cultura y socialización. Esta valoración, además de dar satisfacción personal, permite abrir otras oportunidades distintas de las que, en estos momentos, sugiere la sociedad respecto a cómo ocupar el tiempo apoyando familiar, siendo un comodín de voluntariado o resolviendo necesidades de los demás.
Hay que hacer visibles las posibilidades de participación de manera que se fortalezca la vinculación con el mundo en espacios de respeto, de reconocimiento de los saberes, base de la propia identidad personal, con oportunidades de participar en las redes del contexto. De esta manera es posible construir la colaboración con las generaciones intermedias y las generaciones jóvenes para ofrecerles los conocimientos y los saberes que se han adquirido con la experiencia a lo largo de la vida profesional y personal, en instituciones o en la sociedad.
Esta implicación estimula la motivación, permite incrementar y mejorar los conocimientos propios, favorece la actividad y incide en el mandato social de «aprender a lo largo de la vida» y de tener un «envejecimiento activo», no sólo porque se hacen caminatas o excursiones, sino porque hay lugares donde ir y poder participar, y ampliar, actualizar y enriquecer el bagaje personal (Comellas, 2,017).
Esta reflexión también debe incidir en el cambio de actitudes y de prácticas de los profesionales que gestionan los diversos servicios que se ofrecen a esta generación sin considerar la heterogeneidad personal, psicológica y física, social y cultural. Se podrán evitar tratos discriminatorios que, con un lenguaje que refuerza la imagen de indefensión, consolidan la idea de fragilidad y de colectivo infantilizado – «al final de la vida somos como niños» – y repercuten en la autoimagen personal y col · lectiva de un colectivo que es visto más como un sector consumidor de servicios o centros asistenciales que como personas con oportunidades y ganas de tener actividad en el mundo.
Tener una visión más apropiada permite reconocer las oportunidades que tiene esta generación para distribuir su tiempo de forma satisfactoria (Moreno, 2010), sin mensajes «de obligado cumplimiento» que dan lugar a sentimientos de culpa si no se responde positivamente, porque «es lo que lógicamente hay que hacer», y que pueden condicionar las decisiones personales. Únicamente así la sociedad dará una respuesta más apropiada a esta generación para conseguir un envejecimiento satisfactorio con múltiples posibilidades, con calidad de vida y, sobre todo, con el reconocimiento que merece (Bayes, 2012). El colectivo senior no es un comodín de las necesidades de su entorno.
XEC3 – Red de Experiencia para la Construcción de Conocimiento Compartido, UAB-GRODE ( http://xec3.grode.org)
Dra. Maria Jesús Comellas. UAB
