EL COHABITATGE SÈNIOR: UNA NOVA MANERA DE VIURE LA VELLESA
A Dinamarca, allà pels anys vuitanta, una part de la població més gran, frustrada per les opcions residencials existents, privades mercantils o públiques, o bé amb l’expectativa de quedar-se sols a casa amb tots els problemes de solitud i la previsió de cures, si era el cas, van desenvolupar una nova manera de viure la vellesa i transformar el seu hàbitat.
Així va sorgir el terme senior cohousing , encunyat per l’arquitecte dels EUA Charles Durret al seu llibre El manual del senior cohousing. A Catalunya s’ha normalitzat el terme cohabitatge sènior per referir-se a una nova manera de viure la vellesa en comunitat respectant la individualitat, un concepte que engloba viure a l’habitatge privat amb amplis espais comunitaris per a serveis i cures, compartint amb els amics i/o bons veïns aquest nou model d’entendre l’habitatge de gent gran.
Així, el cohabitatge sènior respecta la individualitat, l’autonomia personal i l’autogestió en companyia de la pròpia vellesa, i ara sobretot es parla de l’atenció centrada en la persona.
En un projecte d’aquest model, les persones es converteixen en promotores dels habitatges col·laboratius i combinen la independència de la vida individual amb els avantatges d’una vida en comunitat, a part d’establir una economia més assequible.
El model d’habitatges cooperatius és el majoritàriament emprat, amb la singularitat de l’ús, on es combina la propietat vertical de la cooperativa de cadascun dels socis amb l’ús dels espais privatius i comunitaris, és a dir, un terme mitjà entre la propietat i el lloguer.
Cada propietari-soci de la cooperativa disposa d’una unitat de convivència ─ apartament privat─ totalment equipat i adaptat a les possibles dependències del futur, i comparteix uns amplis espais comunitaris amb la resta de veïns, com poden ser la cuina industrial, el menjador, les sales d’estar, la infermeria, el gimnàs, les sales polivalents per a activitats, la biblioteca, la sala d’ordinadors, la bugaderia, les habitacions per a invitats, etc. Així, els espais comunitaris són el cor de la vida en comú, i es poden transformar, com ha estat en l’exemple brutal de la pandèmia, per tenir una vida en convivència plena i autosuficient amb el personal de les cures i la logística.
És habitual que un projecte de cohabitatge sènior comenci per un grup d’amics o persones afins que es coneixen de temps o en espais que faciliten aquestes coneixences amb una visió comuna de com volen que sigui el projecte de vida en fer-se gran.
El COM, ON, QUAN i sobretot AMB QUI són les preguntes bàsiques que alguna vegada alguns ens hem fet al llarg de la nostra vida, i ara que ens anem fent grans és bàsic preveure “a on aniré a parar” ─per dir-ho col·loquialment.
Cal tenir en consideració que la generació dels nascuts en els anys cinquanta, els que ara tenim entre 60 i 70 anys, som d’un tarannà totalment diferent al dels nostres pares i no diem dels nostre avis. Ja no és vàlid, per molts de nosaltres, la institucionalització de la nostra vida de persones grans i més grans. No ens és vàlid el model de residències geriàtriques massificades on les persones grans vàlides són un número sense capacitat de decisió ni d’intervenir en la seva vida, malgrat que aquest model s’intenta canviar a marxes forçades a partir del desastre ocorregut amb la COVID-19. Tampoc volem que es faci negoci amb la nostra vellesa, com passa en les residències privades mercantils que gestionen grans grups financers, perquè encara que es visqui en una gàbia d’or, no ha estat creat des de la base, com el projecte cooperatiu d’un cohabitatge sense afany de lucre.
Les característiques bàsiques d’un cohabitatge cooperatiu sènior són:
- Mètodes participatius i assemblearis des dels inicis del projecte, recerca de sòl i edificació. Tots els socis participen i ajuden segons les seves possibilitats en el conjunt de l’hàbitat residencial i són responsables de les decisions finals.
- El disseny de l’espai està totalment orientat a facilitar les relacions comunitàries. El sol fet de codissenyar els espais ja crea un fort sentiment de grup.
- Espais comunitaris amplis i suficients per a les diverses activitats que es planifiquin, cura de les dependències físiques o psíquiques i serveis adients.
- Autogestió total del projecte, tots els socis-veïns s’impliquen en el dia a dia en el seu funcionament i les bones pràctiques, responsabilitat individual i col·lectiva.
- Estructura no jerarquitzada. No hi caps ni líders, i cadascú aporta a la comunitat els seus coneixements.
- Independència econòmica, cada soci-veí te les seves fonts d’ingressos i és responsable, en la seva part, de la bona marxa econòmica del projecte.
Cal tenir en compte que cada projecte pot ser diferent, com diferents són els seus membres i localitzacions.
Uns exemples pràctics a Catalunya de projectes cooperatius de cohabitatge sènior, actualment en marxa i a punt de començar obres a finals d’aquest any, són el WALDEN XXI, a Sant Feliu de Guíxols, i CAN 70, a Barcelona ciutat. El primer parteix de la compra privada d’un antic hotel, el segon, de la cessió d’un solar públic de l’Ajuntament de Barcelona. Ambdós projectes pertanyen a la cooperativa d’habitatge en ús SOSTRE CÍVIC.
Josep Maria Ricart. President. WALDEN XXI cohabitatge cooperatiu sènior
Més informació: walden21.coop / / www.sostrecivic.cat
EL COHOUSING O COVIVIENDA SENIOR: UNA NUEVA MANERA DE VIVIR LA VEJEZ
En Dinamarca, en los años ochenta, una parte de la población mayor, frustrada por las opciones residenciales existentes, privadas mercantiles o públicas, o bien ante la expectativa de quedarse solos en casa con todos los problemas de soledad y de previsión de cuidados, en su caso, desarrollaron una nueva manera de vivir la vejez y transformar el hábitat.
Así surgió el término senior cohousing, acuñado por el arquitecto de los EUA Charles Durret en su libro El manual del senior cohousing. En Cataluña se ha normalizado el término covivienda o cohousing senior para referirse a una nueva manera de vivir la vejez en comunidad respetando la individualidad, un concepto que engloba vivir en la vivienda privada con amplios espacios comunitarios para servicios y cuidados, compartiendo con los amigos y/o buenos vecinos este nuevo modelo de entender la vivienda de mayores.
Así, el cohousing o covivienda senior respeta la individualidad, la autonomía personal y la autogestión en compañía de la propia vejez, y sobre todo se habla de una atención centrada en la persona.
En un proyecto de este modelo, las personas se convierten en promotoras de las viviendas colaborativas y combinan la independencia de la vida individual con las ventajas de una vida en comunidad, aparte de establecer una economía más asequible.
El modelo de viviendas cooperativas es el utilizado mayoritariamente, con la singularidad del uso, en el que se combina la propiedad vertical de la cooperativa de cada uno de los socios con el uso de los espacios privativos y comunitarios, es decir, un término medio entre la propiedad y el alquiler.
Cada propietario-socio de la cooperativa dispone de una unidad de convivencia ─ apartamento privado─ totalmente equipado y adaptado a las posibles dependencias del futuro, y comparte unos amplios espacios comunitarios con el resto de vecinos, como pueden ser la cocina industrial, el comedor, las salas de estar, la enfermería, el gimnasio, las salas polivalentes para actividades, la biblioteca, la sala de ordenadores, la lavandería, las habitaciones para invitados, etc. Así, los espacios comunitarios son el corazón de la vida en común, y se pueden transformar, como ha ocurrido con el ejemplo brutal de la pandemia, para tener una vida en convivencia plena y autosuficiente con el personal de los cuidados y la logística.
Es habitual que un proyecto de covivienda o cohousing senior empiece por un grupo de amigos o personas afines que se conocen desde hace tiempo o en espacios que facilitan este conocimiento, con una visión compartida de cómo quieren que sea el proyecto de vida al hacerse mayor.
El CÓMO, DÓNDE, CUÁNDO y sobre todo el CON QUIÉN son las preguntas básicas que alguna vez algunos nos hemos planteado a lo largo de nuestra vida, y ahora que nos vamos haciendo mayores es básico prever “dónde iré a parar” ─por decirlo coloquialmente.
Hay que tener en consideración que la generación de los nacidos en los años cincuenta, los que ahora tenemos entre 60 y 70 años, somos de un talante totalmente diferente al de nuestros padres, y qué decir de nuestros abuelos. Ya no es válida, para muchos de nosotros, la institucionalización de nuestra vida como personas mayores y más mayores. No nos es válido el modelo de residencias geriátricas masificadas donde las personas mayores válidas son un número, sin capacidad de decidir ni de intervenir en su vida, a pesar de que este modelo se intenta cambiar a marchas forzadas a partir del desastre ocurrido con la COVID-19. Tampoco queremos que se negocie con nuestra vejez, como ocurre en las residencias privadas mercantiles que gestionan grandes grupos financieros, porque aunque se viva en una jaula de oro, eso no se ha creado desde la base, como el proyecto cooperativo de una covivienda sin ánimo de lucro.
Las características básicas de una covivienda o cohousing cooperativo senior son:
• Métodos participativos y asamblearios desde los inicios del proyecto, búsqueda de suelo y edificación. Todos los socios participan y ayudan según sus posibilidades en el conjunto del hábitat residencial y son responsables de las decisiones finales.
• El diseño del espacio está totalmente orientado a facilitar las relaciones comunitarias. El solo hecho de codiseñar los espacios ya crea un fuerte sentimiento de grupo.
• Espacios comunitarios amplios y suficientes para las diversas actividades que se planifiquen, cuidado de las dependencias físicas o psíquicas y servicios adecuados.
• Autogestión total del proyecto, todos los socios-vecinos se implican en el día a día de su funcionamiento y de las buenas prácticas, responsabilidad individual y colectiva.
• Estructura no jerarquizada. No hay jefes ni líderes, y cada uno aporta a la comunidad sus conocimientos.
• Independencia económica, cada socio-vecino tiene sus fuentes de ingresos y es responsable, en su parte, de la buena marcha económica del proyecto.
Hay que tener en cuenta que cada proyecto puede ser diferente, como diferentes son sus miembros y localizaciones.
Unos ejemplos prácticos en Cataluña de proyectos cooperativos de covivienda senior, actualmente en marcha y a punto de comenzar obras a finales de este año, son el WALDEN XXI, en Sant Feliu de Guíxols, y CAN 70, en Barcelona ciudad. El primero parte de la compra privada de un antiguo hotel, el segundo de la cesión de un solar público del Ayuntamiento de Barcelona. Ambos proyectos pertenecen a la cooperativa de vivienda en uso SOSTRE CÍVIC.
Josep Maria Ricart. Presidente. WALDEN XXI covivienda cooperativa senior
Más información: walden21.coop / [email protected] / www.sostrecivic.cat
