Deu anys de la Llei de la dependència
Sovint es diu que la dependència hauria de ser el quart pilar de l’estat del benestar, juntament amb l’educació, la salut i les pensions, per tal de garantir a la ciutadania una vida digna, pròspera i saludable, pròpia dels països més avançats. La realitat, però, és ben diferent. Després de deu anys d’aplicació, la Llei no s’ha sobreposat als molts defectes que ja se li veien d’entrada, i tampoc no ha tingut la trajectòria desitjada, tot i que va ser aprovada per una àmplia majoria de formacions polítiques. Algunes d’aquestes, paradoxalment o no, no han tingut problemes anys més tard per saltar-se tot aquest consens previ i limitar els efectes de la Llei mitjançant retallades i retards en la seva aplicació.
A Espanya hi ha 1,3 milions de persones dependents, 200.000 de les quals a Catalunya, unes xifres importants que cal contextualitzar degudament. En primer lloc, estem parlant de persones amb dret a una prestació que tenen reconeguda per llei, tot i que no totes l’estiguin rebent. És el que es denomina la llista d’espera, i a Catalunya es calcula que hi hauria més d’un 40% de persones sense prestació, moltes de les quals a l’espera de poder accedir a una residència pública. En els últims anys es calcula que unes 22.000 persones han mort al nostre país sense haver rebut una ajuda a la qual tenien dret per llei.
Però per què la llei no arriba a tothom? En primer lloc, és important destacar que la normativa va néixer amb un finançament opac i insuficient, que s’ha anat degradant amb el pas dels anys. Les retallades progressives dels governs centrals, quantificables en 2.865 milions d’euros durant la passada legislatura, i les denúncies de la Generalitat davant dels impagaments de l’Estat han acabat provocant patiment i frustració entre els més necessitats. D’altra banda, la llei és ineficient i no es desenvolupa arreu de la mateixa manera, ja que els serveis socials de cada comunitat estan directament gestionats per l’administració autonòmica corresponent.
Les empreses i les entitats prestadores de serveis assistencials també han patit molt durant aquests deu anys a causa dels impagaments, els endarreriments en els pagaments o l’enduriment de les valoracions que s’han aplicat als usuaris, que han vist reduït ostensiblement el preu del mòdul que perceben de l’Administració. Moltes empreses s’han vist obligades a tancar, una situació incomprensible perquè pocs sectors econòmics tan necessaris poden presumir tant en la generació de llocs de treball estable i contribuir de manera activa a la cohesió social.
D’aquí a 22 anys, al 2040, hi haurà 400.000 persones a Catalunya amb 85 anys o més, és a dir, el doble que ara. Viurem més i amb millor qualitat de vida, però l’atenció a la dependència no podrà seguir gestionant-se de la mateixa manera. És imprescindible augmentar el finançament i fer-lo més sostenible, clarificar les aportacions de cada administració, establir un copagament just i equitatiu entre els usuaris, aplicar un mateix IVA per a tot el sector i, sobretot, situar els usuaris al centre de l’atenció assistencial. Només així es podrà parlar d’una Llei forta i, al mateix temps, sostenible, és a dir, el que hauria de ser un autèntic pilar del benestar.
Montse Llopis
Directora General d’ACRA
A menudo se dice que la dependencia debería ser el cuarto pilar del estado del bienestar, junto con la educación, la salud y las pensiones, a fin de garantizar a la ciudadanía una vida digna, próspera y saludable, propia de los países más avanzados. La realidad, sin embargo, es muy diferente. Después de diez años de aplicación, la Ley no se ha sobrepuesto a los muchos defectos que ya se le veían de entrada, y tampoco ha tenido la trayectoria deseada, aunque fue aprobada por una amplia mayoría de formaciones políticas. Algunas de estas, paradójicamente o no, no han tenido problemas años más tarde para saltarse todo este consenso previo y limitar los efectos de la Ley mediante recortes y retrasos en su aplicación.
En España hay 1,3 millones de personas dependientes, 200.000 de ellas en Cataluña, unas cifras importantes que hay que contextualizar debidamente. En primer lugar, estamos hablando de personas con derecho a una prestación que tienen reconocida por ley, aunque no todas la estén recibiendo. Es lo que se denomina la lista de espera, y en Cataluña se calcula que habría más de un 40% de personas sin prestación, muchas de las cuales a la espera de poder acceder a una residencia pública. En los últimos años se calcula que unas 22.000 personas han muerto en nuestro país sin haber recibido una ayuda a la que tenían derecho por ley.
Pero por qué la ley no llega a todo el mundo? En primer lugar, es importante destacar que la normativa nació con una financiación opaco e insuficiente, que se ha ido degradando con el paso de los años. Los recortes progresivas de los gobiernos centrales, cuantificables en 2.865 millones de euros durante la pasada legislatura, y las denuncias de la Generalitat ante los impagos del Estado han acabado provocando sufrimiento y frustración entre los más necesitados. Por otra parte, la ley es ineficiente y no se desarrolla en todo de la misma manera, ya que los servicios sociales de cada comunidad están directamente gestionados por la administración autonómica correspondiente.
Las empresas y las entidades prestadoras de servicios asistenciales también han sufrido mucho durante estos diez años debido a los impagos, los retrasos en los pagos o el endurecimiento de las valoraciones que se han aplicado a los usuarios, que han visto reducido ostensiblemente el precio del módulo que perciben de la Administración. Muchas empresas se han visto obligadas a cerrar, una situación incomprensible porque pocos sectores económicos tan necesarios pueden presumir tanto en la generación de puestos de trabajo estable y contribuir de manera activa a la cohesión social.
Dentro de 22 años, en 2040, habrá 400.000 personas en Cataluña con 85 años o más, es decir, el doble que ahora. Viviremos más y con mejor calidad de vida, pero la atención a la dependencia no podrá seguir gestionando de la misma manera. Es imprescindible aumentar la financiación y hacerlo más sostenible, clarificar las aportaciones de cada administración, establecer un copago justo y equitativo entre los usuarios, aplicar un mismo IVA para todo el sector y, sobre todo, situar los usuarios en el centro de la atención asistencial. Sólo así se podrá hablar de una Ley fuerte y, al mismo tiempo, sostenible, es decir, lo que debería ser un auténtico pilar del bienestar.
Montse Llopis
Directora General de ACRA
