Control i seguiment de la medicació en persones grans
L’equilibri en la medicació de les persones grans davant malalties que necessiten tractament és difícil. Podem trobar des d’una polifarmàcia (administració de cinc o més medicaments al dia durant un període prolongat) inapropiada fins a inframedicació, ja sigui perquè no se li ha prescrit o perquè la persona incompleix el tractament.
Els canvis propis de l’envelliment que afecten els òrgans que absorbeixen, distribueixen, metabolitzen i eliminen els medicaments, juntament amb la presència i acumulació de malalties cròniques que també afecten aquests òrgans, provoca que les persones grans estiguin més exposades a presentar reaccions adverses als medicaments, tant als considerats imprescindibles com als que es podrien haver evitat. Per aquest motiu, s’ha de ser molt estricte en la prescripció de medicaments a persones grans, i caldrà valorar de manera periòdica i per a cada medicament si continua sent indicat i si la posologia és correcta, així com fer-ne els controls clínics i analítics de seguiment necessaris, valorar-ne els beneficis, els possibles efectes secundaris i les interaccions amb altres malalties o medicaments.
Encara avui, els estudis sobre medicaments centrats en les persones més grans són insuficients, ja que persisteix la tendència d’excloure aquestes persones dels assajos clínics, tot i que els darrers anys s’observa una certa correcció d’aquest fet. Per aquest motiu, és preferible utilitzar medicaments ben coneguts i provats en persones grans abans que medicaments nous dels quals hi ha menys experiència dels efectes que poden tenir en aquest col·lectiu.
Segons el perfil clínic de cada persona gran, a l’hora d’abordar la medicació es poden adoptar dos enfocaments, l’un orientat a l’optimizació i el compliment del tractament farmacològic per a les malalties de la persona gran, i l’altre, al contrari, a limitar o deixar de prescriure-li medicaments, sempre de manera progressiva i pactada amb el pacient, la seva família i els especialistes que l’atenen. Aquests enfocaments han de ser dinàmics, ja que el metge de referència ha de valorar sovint els possibles canvis de situació de la malaltia i del pacient. Ressaltem que és molt important que els metges informin detalladament tant els pacients com els seus familiars dels possibles beneficis i efectes secundaris de la prescripció o desprescripció de cada medicament, per tal d’arribar a un acord amb ells.
Les persones grans han d’intentar ser autònomes en la gestió de la seva medicació. Han de seguir els consells dels seus metges al respecte: indicació, posologia, controls, detecció de possibles efectes secundaris, etc. Els professionals d’infermeria i els farmacèutics poden ajudar i donar suport amb la finalitat d’aconseguir el bon compliment i la seguretat en la prescripció. És recomanable que els familiars i amics coneguin la medicació de les persones grans del seu entorn i puguin donar-hi un cop de mà si cal, però sense exercir aquesta funció en excés, sinó a mesura que va sent necessària. Quan es doni el cas, caldrà que n’assumeixin la gestió dels medicaments de manera progressiva. Hi ha situacions que haurien d’alertar els familiars i professionals sanitaris per tal d’extremar-ne la vigilància, com ara: si es detecten errades en la presa dels medicaments, un mal compliment, si el nombre de medicaments és considerable, quan hi ha hagut canvis en la prescripció, després de l’alta d’un ingrés hospitalari, en persones amb trastorns mentals i en persones en situació de risc social.
Per facilitar la presa de la medicació i les dosis correctes hi ha ajudes, com ara les safates setmanals de medicació, que les pot preparar la mateixa persona gran o bé un familiar, o també els sistemes personalitzats de dosificació de medicaments en blisters pack (paquetets monodosi) tancats que preparen les farmàcies. Aquestes ajudes redueixen les errades i milloren el compliment, però poden disminuir el coneixement que tenen les persones grans respecte els medicaments que prenen. Per tant, sols s’han d’utilitzar quan els risc d’errades o incompliment sigui manifest i quan aquesta prevenció sigui un objectiu més necessari i realista que la preservació de l’autonomia de la persona gran en la presa de la seva medicació.
S’ha d’anar amb compte amb la medicació sense prescripció mèdica o consell farmacèutic, i no és recomanable que les persones grans en prenguin de manera habitual; en tot cas, només seria acceptable per tractar símptomes habituals amb medicaments ja coneguts i dels quals hi hagi constància que la persona els tolera bé.
Els pacients en situació de polifarmàcia o gran polifarmàcia (deu o més medicaments al dia) tenen un risc més alt de patir reacciones adverses i de prendre medicaments incompatibles, per això han d’estar ben instruïts pel seu metge de capçalera i supervisats pels familiars i els farmacèutics. En aquests casos, és recomanable que el metge de capçalera faci revisions periòdiques de tota la medicació i en valori la possibilitat de retirar-ne alguna, bé perquè ja no sigui necessària o perquè pugui causar més riscos que beneficis.
Davant l’aparició de reaccions adverses a medicaments i qualsevol símptoma agut o síndrome geriàtrica (caiguda, immobilitat, confusió, incontinència, etc.) s’ha d’actuar amb alerta màxima. Si es dóna el cas, caldrà revisar de manera exhaustiva els medicaments que pren, especialment aquells que han canviat de dosificació i molt més els què s’han incorporat de nou, ja que podrien ser els causants, en part o del tot, de la complicació.
Antonio San José
Doctor en Medicina. Especialista en medicina interna i geriatria.
El equilibrio en la medicación de las personas mayores ante enfermedades que necesitan tratamiento es difícil. Podemos encontrar desde una polifarmacia (administración de cinco o más medicamentos al día durante un periodo prolongado) inapropiada hasta inframedicación, ya sea porque no se le ha prescrito o porque la persona incumple el tratamiento.
Los cambios propios del envejecimiento que afectan a los órganos que absorben, distribuyen, metabolizan y eliminan los medicamentos, junto con la presencia y acumulación de enfermedades crónicas que también afectan a estos órganos, provoca que las personas mayores estén más expuestas a presentar reacciones adversas a los medicamentos, tanto los considerados imprescindibles como los que se podrían haber evitado. Por este motivo, hay que ser muy estricto en la prescripción de medicamentos a personas mayores, y habrá que valorar de manera periódica y para cada medicamento si sigue siendo indicado y si la posología es correcta, así como hacer los controles clínicos y analíticos de seguimiento necesarios, valorar los beneficios, los posibles efectos secundarios y las interacciones con otras enfermedades o medicamentos.
Todavía hoy, los estudios sobre medicamentos centrados en las personas mayores son insuficientes, ya que persiste la tendencia de excluir estas personas de los ensayos clínicos, aunque los últimos años se observa una cierta corrección de este hecho. Por este motivo, es preferible utilizar medicamentos bien conocidos y probados en personas mayores antes de que medicamentos nuevos de los que hay menos experiencia de los efectos que pueden tener en este colectivo.
Según el perfil clínico de cada persona mayor, a la hora de abordar la medicación se pueden adoptar dos enfoques, uno orientado a la optimización y el cumplimiento del tratamiento farmacológico para las enfermedades de la persona mayor, y el otro, al contrario, a limitar o dejar de prescribirle medicamentos, siempre de manera progresiva y pactada con el paciente, su familia y los especialistas que lo atienden. Estos enfoques deben ser dinámicos, ya que el médico de referencia debe valorar menudo los posibles cambios de situación de la enfermedad y del paciente. Resaltamos que es muy importante que los médicos informen detalladamente tanto los pacientes como sus familiares de los posibles beneficios y efectos secundarios de la prescripción o desprescripció de cada medicamento, con el fin de llegar a un acuerdo con ellos.
Las personas mayores deben intentar ser autónomas en la gestión de su medicación. Deben seguir los consejos de sus médicos al respecto: indicación, posología, controles, detección de posibles efectos secundarios, etc. Los profesionales de enfermería y los farmacéuticos pueden ayudar y apoyar con el fin de conseguir el buen cumplimiento y la seguridad en la prescripción. Es recomendable que los familiares y amigos conozcan la medicación de las personas mayores de su entorno y puedan dar una mano si es necesario, pero sin ejercer esta función en exceso, sino a medida que va siendo necesaria. Cuando se dé el caso, será necesario que asuman la gestión de los medicamentos de manera progresiva. Hay situaciones que deberían alertar a los familiares y profesionales sanitarios con el fin de extremar su vigilancia, tales como:
Para facilitar la toma de la medicación y las dosis correctas hay ayudas, como las bandejas semanales de medicación, que las puede preparar la misma persona mayor o un familiar, o también los sistemas personalizados de dosificación de medicamentos en blisters pack (paquetitos monodosis) cerrados que preparan las farmacias. Estas ayudas reducen los errores y mejoran el cumplimiento, pero pueden disminuir el conocimiento que tienen las personas mayores respecto a los medicamentos que toman. Por lo tanto, sólo deben utilizarse cuando los riesgo de errores o incumplimiento sea manifiesto y cuando esta prevención sea un objetivo más necesario y realista que la preservación de la autonomía de la persona mayor en la toma de su medicación.
Se debe tener cuidado con la medicación sin prescripción médica o consejo farmacéutico, y no es recomendable que las personas mayores tomen de manera habitual; en todo caso, sólo sería aceptable para tratar síntomas habituales con medicamentos ya conocidos y de los que haya constancia de que la persona los tolera bien.
Los pacientes en situación de polifarmacia o gran polifarmacia (diez o más medicamentos al día) tienen un riesgo más alto de sufrir reacciones adversas y de tomar medicamentos incompatibles, por eso deben estar bien instruidos por su médico de cabecera y supervisados por los familiares y los farmacéuticos. En estos casos, es recomendable que el médico de cabecera haga revisiones periódicas de toda la medicación y valore la posibilidad de retirar alguna, bien porque ya no sea necesaria o que pueda causar más riesgos que beneficios.
Ante la aparición de reacciones adversas a medicamentos y cualquier síntoma agudo o síndrome geriátrica (caída, inmovilidad, confusión, incontinencia, etc.) se debe actuar con alerta máxima. Si se da el caso, habrá que revisar de manera exhaustiva los medicamentos que toma, especialmente aquellos que han cambiado de dosificación y mucho más los que se han incorporado de nuevo, ya que podrían ser los causantes, en parte o del todo, de la complicación.
Antonio San José
Doctor en Medicina. Especialista en medicina interna y geriatría.
