Capacitat i incapacitació
Què implica la incapacitat legal ?
CAPACITAT I INCAPACITACIÓ
L'ordenament jurídic és clar i categòric: la persona, per la seva mateixa condició, gaudeix de capacitat jurídica i, per tant, és subjecte de drets i d'obligacions, i l'exercici d'aquests drets i obligacions és complet a partir de la majoria d'edat.
Per tant, sota aquesta premissa, qualsevol persona gaudeix de la capacitat d’entendre els actes que fa (coneixement) i de la capacitat de voler-los fer (voluntat). El pas dels anys no és cap obstacle perquè una persona conservi totalment i íntegrament tots els seus drets i llibertats.
Només, i excepcionalment, es pot alterar aquesta premissa si hi ha una sentència judicial que expressament declari la persona en estat d'incapacitació, és a dir, si hi ha un procés judicial (d'incapacitació) i el jutge considera provat que la persona no pot governar-se per ella mateixa i que, per tant, no gaudeix d'aquesta capacitat d'entendre i voler fer els actes que fa.
Segons la llei, aquest procés judicial d'incapacitació el pot iniciar (i) el presumpte incapacitat, (II) el cònjuge o la parella de fet, (iii) els descendents, (iv) ascendents, (v) germans i, en darrera instància, (vi) el fiscal, sempre que els familiars esmentats no hi siguin o que, si hi són, no hagin iniciat el procediment.
El jutge ha de valorar en el procés si es compleixen les causes legals d'incapacitació o, el que és el mateix, si hi ha una malaltia o deficiència persistent de caràcter físic o psíquic que impedeix a la persona governar-se per ella mateixa. Per tant, ha de quedar provat que: (i) aquesta malaltia o deficiència existeix, (ii) que és de caràcter persistent, és a dir, que no és una situació transitòria o temporal, sinó perllongada en el temps, (iii) que en qualsevol cas impedeix a la persona actuar amb coneixement i voluntat en allò que fa. D'aquesta manera, en la fase probatòria del procés judicial cal que el jutge pugui examinar la persona, obtenir el testimoni dels parents més propers i, sobretot i principalment, ordenar un dictamen pericial mèdic.
Finalment, en la sentència, el jutge ha de considerar provat, o no, l'estat d'incapacitació, i hi establirà els límits en la capacitat d'obrar; per tant, en funció del grau, la incapacitació pot ser parcial o total. També haurà de fixar els mecanismes legals de protecció de la persona incapacitada mitjançant el nomenament d'un tutor (en aquells casos en què la incapacitat sigui total) o d'una persona que en tingui cura (en els casos d'incapacitació parcial, en què la protecció només afecta determinats actes de la persona).
Tot això no impedeix que si en un moment posterior es produeixen circumstàncies noves que puguin modificar les que van sustentar la declaració d'incapacitació, aquesta podria revisar-se en un nou procediment judicial.
El procés d'incapacitació només té i ha de tenir un sentit: protegir, en primer lloc, la persona, i en segon lloc, el seu patrimoni en aquells casos en què, per determinades i excepcionals circumstàncies, la persona tingui limitada la seva capacitat d'exercir directament els seus drets. La incapacitació no es concep com un procés d'exclusió, sinó de protecció.
Per desgràcia, en la nostra societat hi ha casos ocasionals en què aquesta institució no gaudeix del sentit i la interpretació que la norma imposa, i fins i tot hi ha vegades que s'anteposa el benefici de la protecció del patrimoni familiar a la protecció de la persona, fins al punt que si no hi ha patrimoni per protegir, no hi ha interès per la institució. Tot això comporta, en alguns casos, dues conseqüències: d'una banda, situacions d'ús i abús que els jutges estan obligats a modular o rebutjar i, d’una altra, falta de protecció jurídica de la persona potencialment incapacitada si aquesta no té un patrimoni per protegir, ja que aleshores ni s'inicia el procediment.
Davant de tot això, aquest procés esdevé avui dia una garantia per a la persona i una via legal per protegir els seus drets i interessos, una via per evitar que una persona que ha perdut la seva capacitat d'entendre i voler fer els actes que fa i les seves conseqüències pugui prendre decisions, per ella mateixa o per influència de tercers, que la perjudiquin.
Tanmateix, limitar la capacitat d'una persona és un assumpte molt delicat i greu que requereix sempre les màximes garanties. Per això és desitjable que, en la mesura que les circumstàncies psicofísiques de la persona ho permetin, es prioritzin sempre altres figures o institucions que també protegeixen la persona però sense limitar-la, com és el cas de la institució de l'assistència del dret civil català. D’aquesta manera, es pot restringir la figura de la incapacitació únicament a aquells casos en què, per la seva especial gravetat i excepcionalitat, la persona hagi perdut la seva facultat de governar-se i es trobi en situació de desemparament o indefensió.
Francisco Tomás Bellido. Advocat
¿Qué implica la incapacidad legal?
CAPACIDAD Y INCAPACITACIÓN
El ordenamiento jurídico es claro y categórico: la persona, por su misma condición, goza de capacidad jurídica y, por tanto, es sujeto de derechos y de obligaciones, y el ejercicio de estos derechos y obligaciones es completo a partir de la mayoría de edad.
Por lo tanto, bajo esta premisa, cualquier persona goza de la capacidad de entender los actos que hace (conocimiento) y de la capacidad de querer hacer (voluntad). El paso de los años no es ningún obstáculo para que una persona conserve totalmente e íntegramente todos sus derechos y libertades.
Sólo, y excepcionalmente, se puede alterar esta premisa si hay una sentencia judicial que expresamente declare la persona en estado de incapacitación, es decir, si hay un proceso judicial (de incapacitación) y el juez considera probado que la persona no puede gobernarse por sí misma y que, por tanto, no goza de esta capacidad de entender y querer hacer los actos que hace.
Según la ley, este proceso judicial de incapacitación el puede iniciar (i) el presunto incapacidad, (II) el cónyuge o la pareja de hecho, (iii) los descendientes, (iv) ascendentes, (v) hermanos y, en última instancia, (vi) el fiscal, siempre que los familiares mencionados no estén o que, si existen, no hayan iniciado el procedimiento.
El juez debe valorar en el proceso si se cumplen las causas legales de incapacitación o, lo que es lo mismo, si hay una enfermedad o deficiencia persistente de carácter físico o psíquico que impide a la persona gobernarse por sí misma. Por lo tanto, debe quedar probado que: (i) esta enfermedad o deficiencia existe, (ii) que es de carácter persistente, es decir, que no es una situación transitoria o temporal, sino prolongada en el tiempo, (iii) que en cualquier caso impide a la persona actuar con conocimiento y voluntad en lo que hace. De este modo, en la fase probatoria del proceso judicial es necesario que el juez pueda examinar la persona, obtener el testimonio de los parientes más cercanos y, sobre todo y principalmente, ordenar un dictamen pericial médico.
Finalmente, en la sentencia, el juez debe considerar probado, o no, el estado de incapacitación, y establecerá los límites en la capacidad de obrar; por tanto, en función del grado, la incapacitación puede ser parcial o total. También deberá fijar los mecanismos legales de protección de la persona incapacitada mediante el nombramiento de un tutor (en aquellos casos en que la incapacidad sea total) o de una persona que cuide (en los casos de incapacitación parcial, en que la protección sólo afecta a determinados actos de la persona).
Todo esto no impide que si en un momento posterior se producen circunstancias nuevas que puedan modificar las que sustentaron la declaración de incapacitación, esta podría revisarse en un nuevo procedimiento judicial.
El proceso de incapacitación sólo tiene y debe tener un sentido: proteger, en primer lugar, la persona, y en segundo lugar, su patrimonio en aquellos casos en que, por determinadas y excepcionales circunstancias, la persona tenga limitada su capacidad de ejercer directamente sus derechos. La incapacitación no se concibe como un proceso de exclusión, sino de protección.
Por desgracia, en nuestra sociedad hay casos ocasionales en que esta institución no goza del sentido y la interpretación que la norma impone, e incluso hay veces que se antepone el beneficio de la protección del patrimonio familiar a la protección de la persona, hasta el punto de que si no hay patrimonio para proteger, no hay interés por la institución. Todo ello conlleva, en algunos casos, dos consecuencias: por un lado, situaciones de uso y abuso que los jueces están obligados a modular o rechazar y, de otra, falta de protección jurídica de la persona potencialmente incapacitada si ésta no tiene un patrimonio para proteger, ya que entonces ni se inicia el procedimiento.
Ante todo esto, este proceso se convierte hoy en día una garantía para la persona y una vía legal para proteger sus derechos e intereses, una vía para evitar que una persona que ha perdido su capacidad de entender y querer hacer los actos que hace y sus consecuencias pueda tomar decisiones, por sí misma o por influencia de terceros, que la perjudiquen.
Sin embargo, limitar la capacidad de una persona es un asunto muy delicado y grave que requiere siempre las máximas garantías. Por ello es deseable que, en la medida que las circunstancias psicofísicas de la persona lo permitan, se prioricen siempre otras figuras o instituciones que también protegen a la persona pero sin limitarla, como es el caso de la institución de la asistencia del derecho civil catalán. De este modo, se puede restringir la figura de la incapacitación únicamente a aquellos casos en que, por su especial gravedad y excepcionalidad, la persona haya perdido su facultad de gobernarse y se encuentre en situación de desamparo o indefensión.
Francisco Tomás Bellido. abogado
